La ciutat “sense”
Hi ha molta gent que està orgullosa de la seva ciutat, Sant Feliu de Guíxols, que es pensa que és la millor de la comarca sense haver observat el decurs de la seva història, en la qual ha anat llençant moltes oportunitats de poder haver-la enriquit encara més. A base de desaprofitar aquestes oportunitats, la ciutat ha anat quedant enrere i poblacions com Palamós ens han passat la mà per la cara.
Poblacions com Palamós ens han passat la mà per la cara
I és que la gent jove, amb iniciativa i emprenedora, l’estem perdent; marxen a Girona o Barcelona on troben majors possibilitats econòmiques, i Sant Feliu va quedant com a poble dormitori de només gent gran, arrossegat per les últimes espurnes del turisme com a recurs econòmic més significatiu. Sí, som una ciutat “sense” la indústria del suro, que anat desapareixent al llarg del temps i, ara també, el port pesquer està a les últimes: també “sense” port pesquer. Amb la pèrdua de la indústria del suro, també ens hem quedat “sense” el tren que es podia haver modernitzat (es diu que el volen substituir per un tramvia, però crec que són il·lusions amb molta manca de voluntat per tirar-ho endavant). I, així, ens anem conformant amb el que tenim i deixem de tenir, sense buscar incentius, portant una inèrcia decadent per les circumstàncies; i aleshores l’Ajuntament s’endeuta per voler aparentar més.
A més, ens vam deixar perdre el port de passatge (“sense” port de passatge) que hagués estat una bona entrada de diners provinents del turisme marítim. I no sé per quina raó ens hem quedat, al final, “sense” cinemes (tants que n’hi havien!). Hi va haver l’opció de posar-los allà dalt, al polígon on hi han els supermercats, però, com diu un amic meu, qui tot ho vol tot ho perd.
L’hospital, al final, es va quedar a Palamós (“sense” hospital), com el port de passatge. I Hisenda va anar a parar a La Bisbal. No hem aprofitat les ocasions. Ens hem adormit en aquests casos i hem anat amb el lliri a la mà. Una cosa bona que va aconseguir el meu amic José Antonio Donaire va ser la universitat de Turisme al Monestir. Però, com tot, ens ho hem deixat perdre i va durar un sospir. També, “sense” universitat.
Sant Feliu va quedant com a poble dormitori de només gent gran
I el controvertit tema del Museu Thyssen?: “sense” museu, de moment!
I és que és tanta la necessitat de l’Ajuntament de voler fer diners que, en aquest darrer any, hem estat testimonis de la situació austera dels aparcaments: “sense” pàrquings gratuïts (els turistes i gent de fora es queixen sobre aquest tema).
Parlant de turisme, comentar que la nostra vila té mancances de places hoteleres (“sense” hotels) i que van tancant o han desaparegut alguns establiments hotelers (Hipòcrates, Murlà, Marina, Reina Elisenda, Montecarlo, el llegat dels Anlló de 9 hotels, etc.) i d’altres, com el Gesòria o el Jecsalis, els fan servir com a apartaments o residències, respectivament. De fet, el Jecsalis encara s’ha d’acabar, està en fase de rehabilitació.
D’altra banda, al nostre alcalde sembla que ja li va bé la tàctica “sense” llibertat d’expressió: va poder vetar la informació a Tribuna Ganxona en la seva primera etapa, cosa que va fer que acabés tancant-se aquest diari digital. I fa servir la revista “#Guíxols” com a prisma egocèntric. No menors són els escàndols de tergiversació d’escrits de partits de l’oposició dirigits a la ràdio municipal, en els quals els components d’aquesta emissora han canviat la intenció d’aquests escrits. No en va, en aquesta ràdio no hi ha director, perquè qui ho havia de ser va plegar degut a les exigències del batlle.
Els ganxons hem deixat perdre un munt d’oportunitats de progrés,
fins i tot la llibertat d’expressió.
Amb tot això què vull dir? Que estem a la ciutat “sense”!
I és que ja ho deia Santiago Rusiñol, que Sant Feliu és “una gàbia d’or plena de mussols”. L’autor d’aquest escrit, però, creu que més aviat és “una gàbia rovellada plena de voltors”.
