Burruezo: una lluita per la destrucció de les tenebres

Pedro Burruezo, ganxó d’adopció, és un músic gens amic de les etiquetes. Quan canta, toca i comparteix escenari amb altres artistes, sap que està explicant la seva concepció del món a aquell qui l’escolta. Burruezo es resumeix en tres eixos: música, ecologia i espiritualitat, tres entitats fortament lligades i que conformen la seva essència. Ha actuat a espais diversos de l’estat i també a països ben llunyans, com Turquia o el Sudan. Format en comunicació, ja als anys 80, després d’iniciar-se al món musical en diversos grups, es consolida amb la banda Claustrofobia, amb set discos a les esquenes. El 2006 sorgeix el tàndem Burruezo & Bohemia Camerata, formant un conjunt instrumental i vocal compacte. Ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i protagonitzat el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo,  del director José López. Actualment, Burruezo té dos fronts oberts, Itimad i Amor incommensurable, que conjuguen la melodia amb la dansa i el teatre, però sempre té les trinxeres actives. La seva música, mística i espiritual, té dos objectius: arribar als cors decebuts de la societat moderna i lluitar contra el materialisme d’un món cada vegada més convuls i bèl·lic.

—Defineixes el teu estil com a “propi”?

Aquesta és la intenció. Faig una música que està entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda. Passaran més coses, hi haurà més canvis, però em sento còmode amb això i vaig a molts llocs del món amb aquesta música, i agrada. No està feta per agradar, és una música que satisfà una necessitat personal d’expressar-me, i també dels músics que m’acompanyen. L’artista no està sol, està davant un públic i, si al públic li agrada tot això, fantàstic. La música té sentit en la mesura en la qual expliques coses. O sigui, un artista no és ni pitjor ni millor que un periodista o un forner. L’única diferència que hi ha és que té una visió del món única, que pot ser bonica, lletja… Alguns tiren per un costat, d’altres per altres, però és particular. Només té sentit per aquest artista. Aquesta música és un mitjà per expressar una concepció del món, que, a més, és molt diferent a la societat moderna. Curiosament, en un món tant tecnològic i hiper escèptic, tothom desitja rebre aquest tipus de missatges. És una dicotomia més d’aquest món en què vivim. Allò que t’havia de fer feliç, resulta que no t’hi fa.

I tot de cop apareix el contestatari, una persona que és molt conscient que no està al marge dels problemes d’aquest món. Burruezo parla clar: “anar contracorrent és més complicat, però anar a favor de la corrent no és sinònim de no rebre totes aquestes agressions d’aquest sistema, sinó més aviat al contrari i això sí que és perillós”. Només hi ha una vida i s’ha de plantar cara dins de les possibilitats de tothom. Burruezo no només s’expressa a través de la música sinó que també és el redactor en cap de l’edició espanyola de “The Ecologist”, una revista especialitzada en ecologia profunda, que aposta per portar una conducta ecològica en cadascun dels nostres actes quotidians.

—Quan comença el teu interès per l’ecologia?

Jo crec que la natura és una forma de revelació en si mateixa. Quan tu estàs en un bosc, tens un contacte amb la natura molt transcendent. Et fa pensar en coses que s’escapen d’allò material i et revela coses i sensacions. Vaig tenir una certa revelació amb la natura que vaig adonar-me’n que havia de ser més enllà de la raó. I vaig començar a escoltar el meu propi cos. La natura també parla, parla molt clarament, però no l’escoltem. Els animals parlen, la natura parla, i s’estan queixant. Estan plorant tot el dia. I aquest contacte més passional i emocional amb la natura és una cosa que jo necessito. Si no tingués aquest contacte no sé si podria viure com visc. Veig la natura amb ulls que transcendeixen la seva aparença física.

Per Pedro Burruezo, la funció de la creació artística és retornar-nos a aquella unitat sagrada de la qual hem estat separats. Una visió mística de la vida: la integració amb allò diví, l’ordre de les coses, la veritat de la vida, la necessitat de tenir fe. Els místics són, segons Burruezo, els únics que traspassen la barrera de les formes, aquells que exploren les vies més pures i rebels de les religions: “en aquests temps, inclús la religió s’ha tornat material. Els místics no accepten cap poder que estigui entre ells i Déu. Però aquesta gent no interessa, perquè són perillosos. I no consumeixen!”

I és que parlar de música, per Burruezo també implica parlar de tot el què s’hi relaciona: sistema polític, econòmic i financer. Perquè hi ha diverses formes de colonialisme i també s’ha manifestat a través de la cultura. Mitjançant música i cinema s’assumeix l’imperialisme cultural, l’homogeneïtzació de cultures i l’oblit de les tradicions: “el que en diem la revolució cultural xinesa no era res més que una revolució occidental. Inclús els països àrabs, que conec molt bé, són més occidentals que cap altre. O sigui, s’han quedat amb algunes tradicions però en gran part són occidentals. És un cacau tot plegat”.

—Quins són els teus principals referents? De quines fonts beus?

De moltes. Cada cop més de la música oriental. El flamenc també m’agrada i també alguns artistes d’avantguarda. I cada cop menys el que és el pop occidental. Hi ha artistes que m’agraden, però el meu camí no és el de la música comercial. Burruezo & Bohemia Camerata és un projecte del qual ha brotat música d’arrels ben diverses i d’estils tradicionals i alhora d’avantguarda entonada amb l’ajuda de la guitarra, el violoncel, la viola, el piano i el llaüt. Junts han editat quatre discos, l’últim dels quals, “Misticíssimus Coralliumm” (2013) va sorgir d’una col·laboració amb la coral ganxona Cypsella i del músic Wafir S. Jibril.

—Com funciona el teu procés a l’hora de crear música?

La veritat és que la majoria de vegades la meva intervenció és mínima, sincerament, perquè estàs fent coses i aquestes melodies i aquestes idees apareixen, no se sap com. És una inspiració divina? Pot ser. Però realment és així. I la majoria d’artistes que són una mica honestos, saben que el mèrit propi és ben poc. El geni de la música que era Bach ja ho deia, que la inspiració no era seva. A mi em van venint melodies al cap, clar que després hi ha un treball més material de posar-ho en ordre i donar-hi forma, però el que és la idea apareix i no hi ha ordre. I això és fantàstic. Després sí que hi ha la feina de posar ordre a aquest caos. Cada artista té les seves dèries. Jo tinc facilitat a l’hora d’estar en un àmbit musical que veu de fonts orientals i occidentals, entre la música antiga i la música contemporània… I tot això. No és que sigui una cosa o l’altra, és una mica de tot. He escoltat molta música i ara no n’escolto tanta. Però tot el que he anat escoltant rebrota.

—Què expliquen les teves cançons?

El viatge. L’únic viatge que té sentit a la vida. De fet ara ja no hi ha viatges. Anar a un resort a Bulgària està bé, però no és això del què parlo. Es tracta d’un viatge interior, intentar conèixer-te una miqueta més a tu mateix, perquè si no et coneixes no pots conèixer res més. És un viatge que val la pena viure i les meves cançons, encara que parlin de moltes coses, estan parlant d’això, i això és el que m’interessa. Per la gent espiritual sempre hi ha aquest camí interior sense el qual és incompatible el coneixement de la realitat, no la política ni la social, sinó una realitat global.

—Què sents quan ets sobre l’escenari?

Algunes vegades, i això és meravellós, és com si entressis en un altre estat. Quan al flamenc es parla del “duende”, que prové d’un concepte indi que es diu “rasa”, és quan algú ha trencat les barreres físiques i estàs en un moment espiritual. És la sensació de trencar el teu cos físic, és impagable.

—Hi ha d’altres grups que cantin amb motius semblants als teus?

Pocs. Per mi, d’aquí uns anys serà una majoria, però. Hi ha molt poca gent perquè aquest tipus de música que té connotacions espirituals profundes, en un món tant materialista, tanca moltes portes. Et tanca portes a festivals i a circuits, i també se t’etiqueta de beat. I les etiquetes fan por, i la gent, tot i tenir aquestes inquietuds, tenen por a manifestar-les públicament perquè això tanca portes. Però jo no tinc por i faig el que vull. I m’és igual. He tocat a Turquia, al Sudan, ara me n’aniré a Algèria, per l’Estat… A tot tipus de festivals, i m’és igual el que diguin, per bo o per dolent. Són opinions. El que m’importa és fer una música profunda i espiritual i que transmeti aquesta visió del món, que a mi m’agradaria que fos cada vegada més humanitzat i que entengués la vida i la natura com una cosa sagrada. És igual si ets catòlic, ateu o el que sigui, però amb aquesta sensació.

Itimad és el resultat de la unió entre tres ballarines d’ Un Sol Traç Dansa i la Nur Camerata (Camerata de la Llum), que presenta una noia de Sevilla dels temps de l’Al-Andalus, que a través de la poesia i de l’amor s’uneix al rei Al Mutammid. L’espectacle, que barreja peces inèdites i cançons del disc “Misticíssimus” ja s’ha estrenat a Sant Feliu i també a Torroella de Montgrí.

—La fórmula d’”Itimad” de combinar música amb dansa ja l’havíeu fet alguna vegada?

Algun cop ho hem fet i  hem trobat al camí gent que comparteix aquest gust per les coses delicades, boniques, que tenen un sentit que va més enllà.  I treballar amb aquesta gent  que cerca la bellesa és una meravella. Hem fet dues actuacions, una a Sant Feliu i l’altra a Torroella i després, si Déu vol, en farem més, volem portar aquest espectacle allà on ens contractin. Hem gaudit molt durant els assajos, perquè tot el procés de creació és molt excitant i que comparteixes amb gent.

—Esteu preparant un nou disc amb la “Bohemia camerata” que ha de sortir properament…

El farem, el farem, però últimament he fet moltes coses i he gravat algunes bandes sonores. Faré un disc que es digui “Derviche”, com la dansa tradicional turca. Els derviches busquen l’eix, la divinitat. Llavors el dervich seria jo, que no paro de girar i fer moltes coses. El disc dóna cabuda a moltes col·laboracions amb músics diferents, amb coses que he fet per pel·lícules. No és un disc de recopilació, sinó que dóna aquesta visió transversal d’allò que faig. Els derviches, amb una mà simbolitzen el que agafen del cel i amb l’altra el que deixen a terra.

—A part d’ “Itimad”, tens altres fronts oberts?

Sí, molts. No pararia mai. En tenim un que fem amb l’actriu Montse Robles i que es diu “L’amor incommensurable”. És una obra de teatre amb música en directe que està dedicada a tres místiques medievals: Santa Teresa, Hildegarda Von Burgen i Robi’a. Hildegarda Von Burgen era una dona molt interessant, va ser perseguida pels jerarques religiosos, va inventar un sistema de salut i tenia molt contacte amb la natura. I aquest estiu, a Valladolid vam fer un espectacle dedicat a Santa Teresa.

—Què creus que busca la gent en la teva música?

M’escolta tot tipus de gent. Crec que, com et deia al principi, degut al materialisme que viu la nostra societat, hi ha gent que busca missatges de caire espiritual. No sé si hi voldran aprofundir, però hi ha un públic de totes les edats i totes les procedències. Gent decebuda del món  polític, científic, econòmic… Gent que no troba resposta a certes preguntes. Ara mateix hi ha alguns artistes que estan donant aquesta petita llum que la gent no troba a cap altre lloc.

ARIADNA SALA