Parlem amb l’il·lustrador i músic ganxó Gerard Valverde “Musclu”

Gerard Valverde Arasa (Sant Feliu de Guíxols, 1983), més conegut com “Musclu”, és un artista polifacètic: il·lustrador, músic i actor de teatre amateur. Amb ell hem quedat a un lloc proper al seu domicili familiar, la cafeteria de l’Hotel Plaça, que patrocina molt amablement aquesta trobada amb aigües i cafès.

• Sí, bàsicament és això. De fet, jo sóc jardiner autònom. I el que té ser autònom és que si pagues, pots fer el que vulguis. Llavors, tant puc fer de dibuixant, com de jardiner, com de músic. I el tema de dibuixar, a mi sempre m’ha agradat. És una cosa que sempre he anat  fent desinteressadament, per a partits i associacions com l’Atzavara o  els Uhquexungu!

També ets dels “xungos”?

• De fet, no; però a les associacions de Sant Feliu sempre se les ha d’ajudar, perquè tenen una cosa molt bona: és gent que fa coses desinteressadament per al poble, per l’entorn, pel que sigui, i això sempre m’ha agradat. Tot i que és veritat que també m’agrada cobrar per fer el que m’agrada.

Home, el talent també es paga, no? Perquè tu no tens estudis relacionats amb l’art, tens el talent innat …

• Digues-li talent, digues-li cosa que m’agrada i a què hi he dedicat hores. Perquè, al cap i a la fi, sí que tots tenim certa habilitat per fer una cosa o una altra, però, dedicant hores a una cosa que t’agrada, al final n’acabes aprenent. O això és com jo ho entenc. 

I què vas estudiar?  

• Un cop vaig acabar l’ESO, vaig anar a fer jardineria i no ho vaig acabar… va arribar un punt que estudiar a mi no m’agradava i volia treballar. 

El tema dels murals i il·lustracions, com va sorgir? Et vas oferir tu o algú et va trucar? No sé perquè, però suposo que és fer-ne un i després et comencen a sortir feines, si la cosa agrada…

• Jo de petit sempre havia dibuixat, després a l’adolescència ho vaig deixar una mica i més tard vaig tornar a començar.  Suposo que vaig penjar algun dibuix a Instagram o alguna cosa així,  i algú el degué veure … “ostres, mira què ha fet en Musclu” i després ve el “no ens faries un cartell?”…  Crec que va ser així, una mica, com va començar tot… “no ens faries un cartell per no sé què, no ens faries…” fins que va arribar un punt que deia: “Ostres, estic fent coses que m’agraden i, a més a més, m’estan pagant”.

I sí que suposo que va haver-hi un punt d’inflexió, que va ser amb el mural del pavelló, que va ser precisament una associació cultural d’aquí Sant Feliu, Mascanada 6, que m’ho van proposar. I jo, bastant espantat perquè no és una cosa que hagués fet habitualment, vaig dir que sí, em vaig llançar i la veritat que va sortir bé i va ser una cosa molt visible, de la qual després m’ha sortit molta feina en una època que jo ja feia un parell d’anys que era autònom i, per tant, podia facturar,  i d’aquí va començar a sortir molta cosa, molts dels murals que he fet per Platja d’Aro, per a escoles sobretot.

A part del mural del Pavelló, quins altres treballs has fet? 

Amb el mural de la clínica veterinària vas tenir un incident…

• Sí, el dia abans de la inauguració van venir uns grafiters i el van pintar! És l’única vegada que m’ha passat. Ho vam refer… Normalment, la gent respecta els murals al carrer, però això va ser una bretolada. Inclús en les escoles, algun cop he pensat que els nens hi fotran les mans i de seguida quedarà el treball emmerdat. Però no, com que ho han pintat ells, ho respecten molt. 

Quin procés segueix l’artista, en aquest cas, en Musclu, des que li diuen que ha de fer un mural fins que l’acaba?

• Doncs això és el que m’agrada més. El procés del mural no és només pintar. T’ho has de mirar bastantes vegades, has d’agafar les mides… Avui en dia la il·lustració digital t’ho posa molt fàcil: jo amb l’iPad faig una foto i hi dibuixo directament a sobre, i ja tinc les proporcions, les mides. Després, aquest dibuix, en un format A4, per exemple, l’he de passar a gran escala, que també és un procés que m’agrada molt. Jo utilitzo un mètode que es diu Doodle Grid, en què es fan com uns gargots a la paret, li fas una foto i digitalment poses el dibuix a sobre. Així veus cada línia per on ha de passar. És tenir punts de referència per passar d’aquesta mida a la gran. I després, el procés de pintar, d’acabar-ho… A vegades m’ajuda en Mimo, que és un pintor de Sant Feliu i cantant també d’un grup mític, el primer grup de hardcore d’Espanya. Ell és més meticulós, sempre diu com hem d’arreglar la paret, si hem de portar massilla… Hi ha moltes parts, al procés, i m’agrada molt la part de decidir què hi volem posar, fer alguna cosa que agradi al client, en el cas del “col·le” als infants, i que m’agradi a mi també, perquè sempre m’agrada posar-hi el meu toc. No m’hi divertiria, sinó, i jo tinc una edat que el que m’agrada és passar-m’ho bé, també. Hi ha diverses parts en el procés i totes m’agraden, la veritat. 

Fas alguna cosa més, d’il·lustració? Has fet algun cartell i ara, recentment, en Suret, la mascota del Nadal infantil ganxó,oi?

Si et sembla, parlem també del Musclu músic. Has estat en unes quantes bandes: algunes ja no hi són i d’altres que estan en plena forma, com Nöia, amb el qual heu tret el segon LP.

• Amb Nöia ara toco la guitarra i, anteriorment, amb Violence havia tocat el baix. Era un grup de Palamós que fèiem un rock melòdic. També havia cantat o, millor dit, havia fet crits, en un grup de hardcore. Cridava, bàsicament cridava. Però era molt divertit. A més, era una altra època. Ara, buscar concerts costa una mica més, quan et mous en un circuit underground o independent. Abans hi havia molt d’ateneu popular, cultural, i amb Crossword vam tocar per tot arreu de Catalunya: a Vic, a Barcelona, anàvem a cases ocupades, casals, Ateneus, moltes associacions… era l’època del hardcore new school, no sé si algú sap de què parlo, potser els de la meva lleva, perquè el jovent ja…

El jovent d’ara, el trap i el reggaeton…

• Exacte, no surten d’aquí!… Ara sembla que tot són sales que has de llogar, o festivals que tots els noms han de ser cap de cartell… I els que ens movem en un circuit independent o underground no surten tan fàcil com abans. Sí que hi ha coses, perquè sempre hi ha alguna associació que…

I l’Agus!

• I l’Agus! Falten Agus, abans hi havien molts Agus i ara en falten! Gent que doni suport al circuit independent. Ja n’hi ha, però jo, amb l’experiència,veig que abans n’hi havia molta més, era més fàcil tocar; et trucaven molt més, ara has de picar portes, i costa.

 I el tema del teatre, suposo que et ve des d’infant, perquè el teu pare ja hi estava vinculat. 

• Sí, jo havia anat molt a ajudar el meu pare al teatre, amb la Benet Escriba, l’associació amateur d’aquí. Jo, bàsicament, més enllà dels Pastorets, no faig res més. Quan era petit havia fet obres com El Retaule del Flautista i d’altres, però ho vaig deixar a l’adolescència; fins que amb el meu fill gran ens vam animar i ja fa 5 o 6 anys que hi anem i m’agrada molt, però el dia té 24 hores, sóc autònom, tinc una família, tinc dos fills i molts de hobbies… 

Bé, doncs, ganxons i ganxones, ja ho sabeu. Si el voleu contractar… Canta, toca música, pinta, fa d’actor i t’arregla el jardí… ho té tot, aquest nano! 

• Cantar, ja no! Ja no tinc veu! I jardins… arriba un punt que, si ets autònom, pots triar una mica què vols fer, i ara estic en una edat que, si allò que m’agrada em pot anar donant… A veure, ja m’agrada, fer jardins, però m’agrada més dibuixar! 

I el nom de Musclu, es pot saber d’on ve?

• Hi ha molta gent que es pensa que és un nom artístic que m’he posat, i realment és el meu mot des de petit, en què en les meves primeres colònies amb el Montclar un monitor va dir “guaita aquest que petit, sembla un musclo” i des d’aquí doncs “en Musclu, en Musclu, en Musclu” …

Mare de Déu, com ha funcionat la cosa…!

• Quaranta-dos anys, quasi… i encara em diuen Musclu! I quan vaig a les escoles a fer un mural, sempre els dic als nens: “jo em dic Gerard, però em diuen Musclu”… La gent, em podeu dir com vulgueu: hi ha qui em diu Gerard i hi ha qui em diu Musclu …. 

En aquest moment, i veient que l’entrevista s’acaba, aixeca el dit el fotògraf Jordi Valladares i deixa anar aquesta pregunta a en Gerard:

En ser polifacètic, creus que has perdut l’oportunitat de dedicar-te en algun moment només a una cosa en concret? De dir “vull ser en Musclu i ser un artista que el coneguin a tot arreu” …

• Em pot passar aquest pensament pel cap en algun moment, de dir “si m’hagués dedicat només a això,
  ho podria fer més bé”, però és un pensament que no ha de tenir importància, perquè el cap i a la fi prefereixo remenar una mica d’aquí i una mica d’allà. Les coses han vingut molt rodades. Si cobro per fer dibuixos és perquè ha sorgit així, i de fet, m’agrada que sigui així.  Per què si no, et preocupes, i a mi m’agrada més que les coses flueixin naturalment, i les decisions que prens vénen per una decisió d’aquell moment. Jo sempre dic que no m’agrada criticar el meu jo del passat. En aquella època vaig decidir això perquè hi havia un entorn i uns pensaments que vaig decidir jo. Has de respectar el teu jo del passat
  i les coses aniran fluint. Per exemple, quan vaig acabar l’ESO, volia fer teatre o disseny gràfic o bé jardineria. M’he guanyat molt bé la vida com a jardiner, perquè és el que vaig triar i no m’he equivocat; però realment, ara, el que m’agrada fer, és el que no vaig triar i és el que cada vegada estic fent més. Les coses han de fluir
  i no ens hem de capficar. Si vols passar-t’ho bé, al final acabaràs fent el que t’agrada. Si t’agrada fer una cosa, sempre cal trobar temps… per tocar la guitarra o dibuixar, en el meu cas, o fer fotografia o, per vosaltres,  tirar endavant una revista trobant una estona per fer una entrevista a algú… És important tenir il·lusió per les coses.
  

Doncs moltes gràcies, Gerard, per haver-nos atès i ser el primer protagonista de les entrevistes de la nova Tribuna Ganxona. Ha estat un plaer.

• Gràcies a vosaltres per l’entrevista, m’alegro que la vostra associació reemprengui això, m’agrada molt que les associacions facin coses. https://srv102.internetgirona.com/webmail/ 

Un cop acabada l’entrevista, ens vam dirigir cap al mural de la Corxera, i ens va explicar alguna anècdota secreta sobre aquesta obra. I no serem nosaltres qui l’esbombi!