Entrevistem l’Inspector dels Mossos Francesc Cardús abans de jubilar-se
L’Inspector de l’Àrea Bàsica Policial de Sant Feliu de Guíxols – que inclou aquest municipi, Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró, Santa Cristina d’Aro i Calonge i Sant Antoni – encara la seva darrera etapa a la comissaria guixolenca dels Mossos d’Esquadra. Francesc Cardús, dedicat ara a actes institucionals i altres serveis de suport, afronta aquesta etapa prèvia a la jubilació definitiva prevista pel març de 2027, en què deixarà el cos després de més de 40 anys de carrera, els darrers 12 a la nostra ciutat.
El seu càrrec ha estat rellevat per l’Eva Subirà, a qui potser algun dia entrevistarem… El senyor Cardús ens fa passar al que fins fa poc era el seu despatx, i fa broma dient que ja no és el seu, però com que la nova inspectora avui és fora, no passarà res…
Cardús va arribar a la comissaria guixolenca el 2015 i es jubilarà definitivament el març de 2027
Li donem les gràcies un cop més per la seva amabilitat i pel fet d’obrir-nos les portes, no com d’altres institucions locals, no cal dir quines ja que és vox-populi, que ens les tanquen. Ens asseiem a la taula on l’any 2015 li vam fer la seva primera entrevista, la qual s’ha imprès i ens mostra. És per moments com aquest que val la pena formar part dels mitjans de comunicació.
Fa més de deu anys, el 2015, Tribuna Ganxona va tenir l’honor de ser els primer mitjà a entrevistar-vos quan vau prendre possessió del càrrec aquí, a la comissaria de Sant Feliu. Repassant aquella entrevista, dèieu que l’opinió generalitzada dels Mossos era bona. Aquest titular ha canviat al llarg d’aquests anys?
Jo crec que no. Precisament, i ja no només aquí a Sant Feliu, sinó com a institució, el cos de Mossos d’Esquadra és una de les més ben valorades per la ciutadania a nivell d’enquesta de seguretat pública. Crec que amb la feina que s’ha fet i el prestigi que tenim, la valoració general és bona. Per tant, estic content.
Parlem una mica de la seva trajectòria, tant aquí Sant Feliu com en general als Mossos d’Esquadra, amb més de 40 anys de dedicació i, com no podia ser d’una altra manera, a punt d’arribar a la jubilació amb aquest relleu ja iniciat.
Exactament, a principis de febrer vaig demanar la segona activitat. Passo a segona línia mantenint la meva categoria d’inspector, la qual cosa vol dir que jo he cedit el comandament de la comissaria a una altra persona. És a dir, no sóc el cap de la comissaria però en continuo sent inspector. Aleshores, han estat gairebé onze anys i escaig, fins al març de l’any que ve que em jubilaré, molt intensos, i molt content que l’última etapa professional hagi estat aquí Sant Feliu, molt a prop de casa meva.
En tots aquests anys heu hagut d’enfrontar-vos a moltes situacions. Quins han estat els pitjors moments?
Han estat uns anys, no només per mi i pel cos de Mossos, sinó pel país, en què hi ha hagut uns sotracs i unes situacions difícils de gestionar, tant des del punt de vista de la seguretat com a nivell social i polític.
Un tema important i que ens va preocupar en el seu moment va ser la pandèmia. Va ser una situació complicada perquè la gent estava a casa, però nosaltres sortíem perquè havíem de treballar. I a més a més, continuàvem rebent requeriments per part de la població. Hi havia gent que es barallava, d’altra que tenia problemes,… i s’havia d’anar a casa de gent que no sabíem si estava contagiada. Quan tornàvem a casa no sabíem si ho podiem traslladar a la nostra família. A més, en principi no ens van equipar, més endavant sí, amb les mascaretes i els EPIs i els controls que fèiem. Va ser una situació a nivell de país complicada.
Un altre aspecte que també va ser complicat i que se n’ha parlat molt va ser tota la gestió del procés i del postprocés. Hem tingut els dirigents a la presó i també Mossos imputats, però després, afortunadament, no ha sigut res. Però va ser una època que jo considero, en l’àmbit professional i com a país, d’una situació molt complexa.
I després són complicades les situacions en què la mort apareix. Com a servei públic d’emergències, treballem amb dues variables: el dolor i el conflicte. I això comporta que a vegades hagis de donar notícies a gent a qui se li ha mort un familiar, o fins i tot veure com infants, gent vulnerable o avis són víctimes d’abusos o violència de gènere, aquesta xacra que estem patint.
Totes aquestes situacions complexes formen part del meu bagatge durant aquests més de deu anys.
La pandèmia, el procés i el postprocés junt amb el flaixmob de Platja d’Aro son els moments més complicats que ha hagut d’afrontar
I a nivell local, recordo el tema de la flash mob que va haver-hi a Platja d’Aro. Com ho vau portar?
Jo estava sopant a casa tranquil·lament, eren quarts de deu del vespre, i la primera informació que m’arriba per telèfon és que hi havia uns terroristes, al mig del passeig, disparant amb metralletes. Automàticament deixo el plat a taula, surto corrent amb el cotxe i vaig cap a Platja d’Aro. Després, ja pel camí em van anar passant la informació més acurada.
Però bé, en aquell moment, la gent que estava als bars i restaurants va saltar per sobre les taules, va deixar els bistecs, molts van marxar sense pagar… Bé, va ser una situació que… ara ric perquè amb la distància és còmic, però hi ha gent que va prendre mal i va ser una situació complicada. Afortunadament, teníem uns equips d’ordre públic, i juntament amb Seguretat Ciutadana i la Policia Local vam poder anar explicant a tothom què havia passat i que es tranquil·litzessin que no havia sigut res.
Hem parlat dels pitjors moments, però hi ha d’haver algun millor moment, suposo, en la seva trajectòria...
Jo em vaig fer mosso, i estem parlant de fa quasi 40 anys, com a aposta personal, en una època en què el president de la Generalitat Jordi Pujol va posar de moda aquella frase de «fer país». I tot estava per fer, estava per fer la sanitat, l’educació, TV3,… Tot això que ara tenim molt assumit i que forma part de la nostra quotidianitat, en aquell moment no hi era. I un dels aspectes que estava per fer era també el tema de la seguretat. I a més a més veníem d’on veníem, amb uns cossos policials molt marcats ideològicament pel franquisme. Jo volia servir a la gent, i va sortir l’opció d’una professió de servei, catalana, i a més amb la voluntat que el català també fos present dins d’aquest àmbit de la seguretat. Crec que era un projecte molt engrescador.
I per tant, des d’aquest punt de vista, el servei públic, ajudar la gent és la satisfacció que t’endus, i aquests són els bons moments. Que, quan te’n vas a dormir, penses «avui he ajudat algú» o «avui he fet molt bona feina amb això», «avui m’han agraït una cosa que vaig fer»… I, a més a més, amb la possibilitat de gestionar aquesta comissaria, un equip compacte de gent que està al servei de la ciutadania, que surten les 24 hores a patrullar, la satisfacció és molt gran. I jo crec que aquests són els bons moments, la satisfacció d’haver fet bé la feina o haver-ho intentat.
Un altre fet extraordinari serien les vagues i les protestes, que ara tornen a estar molt a l’ordre del dia amb el tema de la Sanitat i l’Educació.
Referent a això, recordo al principi de ser mosso, que jo estava a Barcelona i quan hi havia una manifestació ens enviaven a tots al Palau de la Generalitat a protegir la seu del govern. I en aquella època, la brigada mòbil i els antidisturbis no existien i hi anàvem quatre Mossos arreplegats, allà, a protegir, hi posàvem unes tanques, ens posàvem un casc per si ens llançaven alguna cosa i jo pensava: «és que aquesta gent que s’estan manifestant tenen raó», però clar, jo haig de fer la meva feina que és protegir la seu del Govern de la Generalitat, que és el govern de tots els catalans i per tant, no pot ser que un col·lectiu posi en escac el funcionament d’una institució democràtica que és de tots… Però per altra banda pensava que a aquests treballadors els fotran al carrer i que tenen tota la raó de defensar-se, com els estudiants contra el Pla Bolonya, no sé si ho recordeu, o tot el moviment del 9M dels indignats. I quan veus manifestacions per aturar la guerra, penses que és normal malgrat que a tu et toca en aquell moment estar a l’altra banda. Són situacions difícils de gestionar.
«És difícil gestionar les protestes quan veus que els manifestants tenen raó, però a tu et toca estar a l’altra banda»
Si mirem enrere, des que vau començar aquí l’àrea policial de Sant Feliu, dels serveis que fèieu llavors i els que feu ara, la cosa ha variat gaire?
Jo diria que no hi ha hagut un canvi radical de visió, però sí que hem anat a treballar una mica més finament. Per exemple, ara participem en moltes més meses o comissions de coordinació amb altres agents socials municipals i comarcals. Amb serveis socials, amb temes contra la violència de gènere, d’educació a les escoles, dels avis… Unes comissions en què ens trobem policies locals, serveis socials, escoles, instituts, Consell Comarcal i ajuntaments per fer aquest treball en xarxa, que és l’única manera de trobar una solució als problemes socials que estem patint. Per tant, jo crec que això és una diferència important. Aquí hem avançat, no només des de Mossos, sinó socialment. Tots ens hem adonat que treballant junts treballem millor.
I per tant, jo crec que aquest és un aspecte positiu, el fet de ser més present a la vida pública de les comarques, dels municipis, a les festes majors, als carnavals, quan s’inaugura una activitat… El fet de poder representar l’institució a la qual jo fins ara he tingut el plaer d’encapçalar és formar part també d’aquest teixit social.
I les relacions amb els altres cossos?
Bé, pot haver-hi certa competència en algun aspecte, però no hi ha cap dispositiu important, aquí en els quatre municipis del Partit Judicial, en el qual no hi participem tots els cossos (policia local, municipi, Policia Nacional, Guàrdia Civil, Mossos,…). Ens coordinem i ens ho passem tot. Per exemple, quan algú presenta una denúncia a una Policia Local, al mateix moment Mossos d’Esquadra en té coneixement i, al revés, també. Per tant, el sistema de seguretat pública que tenim a Catalunya és pioner, tot i que encara queden coses per arreglar. Però jo crec que hem avançat molt i que les relacions són bones.
I en clau local, la sensació aquí Sant Feliu és que darrerament s’està tornant un lloc força insegur, amb temes de sensellarisme, robatoris, la setmana passada va haver-hi un apunyalament al carrer Sant Domènec… S’està exagerant?
Quedaria molt bé per part meva dir que tot això són coses puntuals, que és a vegades el discurs oficial. El que sí que tinc molt clar és que com a societat catalana estem patint un augment de la presència d’armes de foc al carrer, de navalles, de conflictes i de sensellarisme i d’ocupes associats a la manca d’habitatge; tot això, a part de la delinqüència habitual a les zones turístiques, de robar carteres i mòbils. I des del punt de vista global, ens enfrontem al tema de la droga i les plantacions de marihuana.
Jo diria que a Sant Feliu no estem malament. Quan veus tot el que hi ha, en relació a fa deu anys estem proporcionalment molt millor que d’altres poblacions. Si analitzem globalment la problemàtica de l’augment d’armes de foc a Catalunya i després analitzem a nivell local, la meva conclusió i la meva opinió és que estem en un lloc relativament segur. Això no és l’àrea metropolitana ni son altres poblacions conflictives amb problemàtiques molt arrelades. Aquí som un lloc de vacances, la gent ve a passar-s’ho bé, tenim zones turístiques, és una zona idíl·lica del país, amb uns paisatges idíl·lics, i sí que hi ha problemes, no ho podem negar, però no estem en una situació de crisi.
«Actualment hi ha un augment d’armes al carrer a Catalunya, però Sant Feliu és un lloc relativament segur»
Pel que fa al tema dels sense llar, aquí hi ha una senyora a qui s’ha intentat ajudar diversos cops entre els cossos de seguretat i serveis socials. I la senyora vol dormir al carrer. No vol que l’acullis, vol dormir allà, sota les arcades. Com ho arregles això? És molt difícil. No pots agafar una persona i obligar-la a no dormir al carrer. És un problema social complicat. I aquí és mínim, però hi ha llocs on surt de mare.
Podríem dir que els delictes relacionats amb drogues són el que han pujat més, junt amb els robatoris, aquests deu anys?
És veritat que el tema relacionat amb drogues, sobretot amb plantacions de marihuana, ha pujat. De fet, algú va dir que Catalunya és el jardí d’Europa, des d’aquest punt de vista. A vegades, les legislacions estatals no són precisament aliades per mirar de solucionar aquest problema.
Aquestes plantacions són vigilades perquè entre bandes es roben la mercaderia, i n’hi ha uns que intenten robar-la i uns altres que intenten defensar-la, i això implica un grau de violència localitzat en aquell lloc. És clar que la gent diu que hi ha hagut trets a no sé quin lloc, però això no passa al mig del carrer. Estem parlant d’un lloc molt localitzat, amb una plantació al mig de la muntanya, en una finca. Llavors, des d’aquest punt de vista, intentaria treure-li una mica de preocupació a la gent.
D’altra banda, els robatoris han minvat. Quan vaig arribar aquí fa deu anys feia poc que acabaven de matar el senyor Comas. Robatori violent. Va ser una època en què en aquestes urbanitzacions de Santa Cristina, de Calonge o de Platja d’Aro venien bandes organitzades que les arrasaven i a vegades trobaven gent dins les cases…
I això què vol dir? Que ara no n’hi ha?
Home, sí. Però estem parlant que allò va ser una onada de robatoris bèstia, que va augmentar molt, i que en aquests 10 anys hem normalitzat una mica. És veritat que a l’hivern ens roben més perquè les urbanitzacions estan soles i els lladres poden campar tranquil·lament, però a l’estiu la problemàtica es concentra més a la zona habitada, perquè és on hi ha més gent i on els carteristes i els que es dediquen a robar, com aquestes noies que en diem mimoses, que et fan una abraçada i et foten el rellotge, tenen més possibilitats. O els que fan veure que t’ha caigut una moneda en el pàrquing del súper i aprofiten per robar-te el moneder. Aquestes coses passen, però tampoc estem en una situació d’alerta.
I ara, anem a la vessant més personal. Després de deu anys se sent i pensa ja com un ganxó?
Bé, jo em sento molt ganxó. Primer i d’entrada, la meva parella és ganxona, i a més, és molt ganxona. Això tira! Tot i que jo soc una mica més de l’interior, crec que m’he integrat a nivell personal. Ja ho estava a nivell professional, però a nivell personal participo d’entitats i associacions en el meu temps lliure. Diguem que potser un ganxó-ganxó, no ho seré mai, no? A Santa Cristina diuen que si no ets de vuit cognoms cristinencs, no seràs mai de Santa Cristina. Però sí que és veritat que per Nadal, al concert que fa Santa Cristina a l’Espai Ridaura hi vaig a nivell personal. Per tant, participo i gaudeixo com qualsevol altre ciutadà de tota l’oferta cultural, lúdica que hi ha de tota aquesta zona. I encantat de la vida.
«Em sento molt ganxó i participo de la vida cultural i lúdica de la nostra zona»
I a nivell professional, qui prendrà el relleu després d’aquests més de deu anys?
Bé, hem tingut la sort que la inspectora Eva Subirà, que ja ha estat nomenada Cap de la comissaria, serà el meu relleu al capdavant de l’ABP. És una persona que és d’aquí a prop i em consta que està molt contenta i feliç d’assumir-ne la direcció.
Crec que algun dia, més endavant, l’hauràs de citar i fer-li una entrevista… És una persona que s’ha promocionat en aquesta última promoció d’inspector, estava a Girona i ha vingut aquí a Sant Feliu. La veritat és que ho està fent i ho farà molt bé i estic molt content que sigui ella precisament qui m’hagi agafat el relleu
Acabarem l’entrevista, si voleu afegir alguna cosa més o creieu que m’he deixat quelcom de rellevant per preguntar, és el moment de dir-ho.
Senzillament, la vida passa molt ràpidament. Jo em recordo com aquell nano que l’any 84 va entrar una instància per entrar als Mossos amb aquella idea de fer país, i ha passat tota una carrera professional vist i no vist i ara enceto una nova etapa a la meva vida. Encara em falta un pèl per la jubilació, però de fet ara ja estic fora de circulació i estic començant una nova etapa i intentant viure-la molt intensament, amb salut i ganes, i sobretot amb gent de les institucions o entitats amb les quals ja estem organitzant exposicions aquí Sant Feliu…
Teniu l’agenda plena de coses per fer durant la jubilació, no?
La veritat és que no em dóna la vida. Tenia moltes reticències, perquè el cos de Mossos és la meva vida i la meva passió i aquest uniforme que porto ha estat la meva segona pell, però és cert que no hi ha ningú que s’hagi jubilat que hagi volgut tornar enrere. I ara que he començat a tastar una mica aquesta situació amb la segona activitat, la veritat és que tinc molts projectes.
Molt bé, doncs ha estat un plaer entrevistar-lo i xerrar amb vostè, com sempre.
En aquest moment i, fent gala del seu ganxonisme, en Francesc em diu si li he de «ventar un retrato» abans de plegar. Evidentment que sí, i repetim l’escena de 2015. Tot acabant de fer petar la xerrada, entra la nova Cap de l’ABP, la senyora Eva Subirà, a qui li estem ocupant el despatx. En Francesc me la presenta, xerrem una miqueta, però de seguida marxem. Cadascú a fer la seva feina. Serà un plaer poder algun dia entrevistar-la.
REMEMOREU L’ENTREVISTA DE 2015:
