Defensem el nostre patrimoni
Un dels avantatges de portar ja uns quants anys fent difusió històrica a través de les xarxes socials és conèixer gent interessant amb projectes de difusió de continguts en català realment treballats que abasten pràcticament tots els àmbits del patrimoni i tot el territori català.
Però la desvirtualització no sempre és fàcil, encara que molts mantenim un contacte fluid per intercanviar visions, compartir les nostres penes i també alguna alegria. Tot enmig del tràfec d’activitat que ens genera tot plegat, tenint en compte que som amateurs. Tots tenim les nostres feines i, a més a més, fem aquesta tasca de difusió, generant continguts originals amb gran esforç i sacrificant temps de la nostra vida privada. I ho fem perquè ens agrada i perquè creiem que s’ha de fer. De fet, tinc permís per dir, en primícia, que estem treballant
per unificar esforços i idees amb molts d’aquests projectes i esperem que en un futur proper puguem fer públiques algunes iniciatives.
De moment, mitjançant una sèrie d’articles en forma d’entrevista, us aniré presentant alguns d’aquests projectes: qui hi ha darrere, per què es van llançar a fer continguts i quines són les expectatives que caldria assolir segons cadascun. Fer continguts interessants per a les xarxes socials és possible, sense ensenyar pit i cuixa i sense victimitzar-se perquè “mira què ens diuen per parlar català”.
Cal tenir clar que la cultura és a les biblioteques i la feina de fons als arxius, però que també cal explicar allò que durant molts anys ens ha estat negat de fer arribar a la gent. En aquest sentit, les xarxes socials poden ser de gran ajuda a la difusió, sempre tenint en compte que no substitueixen la tasca que fan els nostres investigadors, ans al contrari, en són un complement.
Ja us avanço que la situació del patrimoni al nostre país, en general, fa pena. La turistificació ha convertit uns determinats punts molt concrets de la nostra geografia en parcs temàtics, però ha abandonat literalment la resta del país. I si no, que li preguntin als pagesos. A això cal sumar-hi la manca de polítiques culturals, en línia amb determinades visions polítiques centralistes, i la manca de finançament per a projectes, enèsima conseqüència de l’espoli fiscal que pateix el país. La cultura, en tot això, és el primer que se’n ressent. L’urbanisme galopant que tot ho arrassa i la tercialització de l’economia a la recerca del guany ràpid són conseqüències d’aquesta submissió política i espoli econòmic, per a manteniment de la qual la cultura esdevé un destorb. És més, fins i tot interessa tenir un cert fracàs escolar, perquè no es pot valorar, i en conseqüència defensar, allò que no es coneix que es posseeix, però això seria obrir un altre meló.
El nostre paisatge és el d’un patrimoni que literalment cau abandonat, com el carrer de la Rosa de Sabadell. Masies abans plenes de vida que s’ensorren, antics pobles per on corrien i jugaven nens i hi treballaven homes i dones i ara només habitats per gats, llegendes que s’obliden perquè ningú les transmet aclaparats per vídeos virals i programes escombraria, castells en perill d’enrunament, centres històrics habitats per població desarrelada i lumperitzada, camins de ronda tallats per grans mansions o que es volen reconvertir en passeigs urbanitzats com ara la Savinosa, tombes de senyors catalans medievals que es fan servir com a cendrers, edificis monumentals convertits en apartaments o hotels d’on s’expulsa els veïns per posar expats, i fins i tot ens roben les aixetes de les fonts de Montblanc… I no només no ens retornen el botí de guerra saquejat immediatament després de l’ocupació feixista de Catalunya, conseqüència de la Guerra Civil (això que anomenen “Arxiu de Salamanca”), sinó que ara també es dediquen a buidar els nostres museus, com el cas de Lleida i el MNAC per Sixena.
Des de la política mai no s’ha defensat la cultura com caldria. I no estem parlant només de negar subvencions a petites editorials en català (que també). Estem parlant de quelcom més pregó, estructural, de mentalitat sucursalista i esclava. Pel que fa a la història, s’ha optat per l’amnèsia col·lectiva, en el terreny econòmic s’ha optat per l’ocultació de l’espoli i l’exaltació de les engrunes pressupostàries venudes “com a pluges de milions”.
Així, al centre de tot, el patrimoni de Catalunya va desapareixent al ritme que ho fa la seva història i identitat, esdevenint matèria optativa a alguna universitat com a la de Girona o simplement no explicant-la als instituts.
Des de l’afer de la casa Vallmanya fins a la Maternitat d’Elna, passant per la gran vil·la romana sacrificada per les obres de la Sagrera, l’esperpent de portal inventat de les muralles de Montblanc o la recorvensió del “carrer de
les farmàcies” de Barcelona en el “carrer de les fundes de mòbil”, tot passa per la manca de valoració del patrimoni en favor de l’especulació a curt termini. En resum, la persistència per la difusió del nostre parimoni és la lluita per la pervivència de la nostra identitat a mitjà i llarg termini.
Davant d’aquest escenari de desmantellament programat (sigui conscient o per omissió), queda la trinxera de la paraula i la imatge. Si el sistema empeny cap a l’amnèsia per facilitar l’especulació, la nostra resposta ha de ser la pedagogia tossuda i la reivindicació constant de la memòria a través del patrimoni. No ens conformem amb ser els cronistes d’una desfeta; volem ser la veu que recordi que cada pedra que cau i cada nom que s’oblida ens
fa una mica més vulnerables i una mica menys nosaltres.
Per tot plegat, i perquè el coneixement és l’única eina capaç de frenar la piqueta, us convido a acompanyar-me en aquesta sèrie d’entrevistes. Comencem a posar cara i ulls a aquells que, des del voluntarisme i l’amor al país, han decidit que la història de Catalunya no es tanca, sinó que es continua escrivint, xarxa a xarxa i carrer a carrer.
