Lliçó magistral del professor emèrit de Medicina de la Udg Joan San sobre la vida, la medicina i la humanitat

Joan Serra | 15 febrer 2025

JOAN SAN MOLINA (Barcelona, 1953) és neurocirurgià i psiquiatre, amb un currículum més que destacable. Llicenciat l’any 1977 per la Universitat de Barcelona, va obtenir el títol de Doctor especialista en Neurocirurgia l’any 1984.

Actualment pensionista, però no jubilat, és professor emèrit d’Anatomia Humana, en l’àrea de Neurociència Integrada, a la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona, d’on ha estat el Degà durant 8 anys, del 2015 al 2023, després de més de mig segle com a professor a les universitats de Barcelona i Girona.

Com a metge, va començar a exercir a l’Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment a l’Hospital Josep Trueta (aleshores Álvarez de Castro) i al CAP Güell de Girona entre 1986 i 1990 en l’especialitat de neuropsiquiatria.

L’eminent doctor em cita un dimecres de gener al matí al seu lloc de retir a la Vall d’Aro, a la zona de la Gramoia on resideix des de l’època de pandèmia. Comencem.

Estem d’acord en què ja et tocava descansar, tot i que no pares quiet, ara estàs immers en una càtedra sobre l’arquitectura i teoria del cos humà...

Sí, és una proposta ja presentada, resolta i escrita des de juliol, però que per qüestions administratives encara està sobre la taula, ja que encara no s’ha convocat la Junta de Facultat i no hem tingut l’opció d’aprovar-la. Cada càtedra està sota l’empara d’un centre de la Universitat de Girona, en aquest cas la Facultat de Medicina que, de càtedres, i per tant, de continguts que no tinguin a veure amb els plans docents, ja en té dues: la Càtedra de Malalties Càrdiovasculars, del doctor Brugada, i la Càtedra de Medicina en Muntanya, del doctor Subirats. I aquesta seria la tercera, que tot i això ja té el suport econòmic de l’Ajuntament de Girona, del Departament d’Ensenyament i de diverses fundacions. Un cop aprovada podrem formalitzar el reguitzell d’accions ja fetes des de l’any 2009, destacant actes al Museu d’Art de Girona o a la inauguració de la Biblioteca Rahola.

Durant molts anys has estat veí de Sant Feliu abans de retirar-te a la tranquil·la Vall d’Aro. Com a metge, com valores la vida a les nostres contrades enfront a la vida a la ciutat?

Vaig venir a viure a Sant Feliu el 1988 i encara hi estic empadronat…

Per la ment és millor viure aquí, el canvi és espectacular. A Barcelona, jo em movia amb moto i sempre que veia una moto més grossa o més maca que la meva pensava “me la compraria”, i això, amb qualsevol cosa. Tot aquest entorn consumista contaminat desapareix en el moment que vinc a viure a Sant Feliu. És veritat que sempre he sigut un home de poble, ja els meus companys de carrera em deien “el Joan de Corbera”. La meva mentalitat és molt de poble. Aquí el temps passa d’una altra manera. La diferència és brutal.

“Per la ment és molt millor viure aquí que a Barcelona”

Aquí el poble puc gaudir d’una sèrie de coses que només sortir de casa ja les tinc, i estic gaudint de tot això. Em pregunto de què es pot gaudir sortint del carrer Balmes amb Diagonal, que és on vivia, en una cosa que en diuen carrer, que ve determinat per unes llumetes que t’assenyalen quan pots o no pots passar i, a més, per on ho has de fer, i a més has de passar per uns llocs amb ratlles blanques, ara sí, ara no… Això aquí no ho trobem, i per això no tornaria mai més a Barcelona, en què malgrat viure en un lloc privilegiat, la meva vida transcorria a mar a la Barceloneta.

Parlaves del teu pare, que era metge a Corbera de Llobregat. Per tant, això de la medicina, et ve de família i imagino que és un motiu d’orgull…

Tant el meu germà com jo som la quarta generació, i anem per la cinquena. El meu germà ja té un fill metge i un altre que acaba aquest any els estudis de medicina. O sigui que ja n’hi ha dos més que continuen la saga.

Vares començar exercint com a metge amb la teva especialitat i vas canviar molt ràpid cap a l’ensenyament universitari.

Ho feia tot a la vegada, per això tinc tants anys de docència. El fet és que jo a tercer de carrera (actualment seria tercer de grau) vaig guanyar una plaça d’intern per oposició i vaig adquirir un permís especial del rectorat per poder donar classes sense haver acabat la carrera, i ho vaig fer al Campus Clínic del Grau de Medicina de la Universitat de Barcelona durant quatre anys d’estudiant. Per tant, la meva carrera comença paral·lelament amb la docència. En aquells anys, als estudiants ens buscaven centres per fer guàrdies i jo les vaig fer quasi totes al Clínic i en diverses especialitats, des de ginecologia passant per pediatria, traumatologia i neurocirurgia. I al final em vaig decidir per aquesta última, que inicio el 1979, en el moment que torno de la mili que vaig fer a Castelló de la Plana. Però sempre combinada amb la docència, que no he deixat mai des de 1973. Són 52 anys!

Quan estava de neurocirurgià a Girona hi havia dies que feia 300 quilòmetres, perquè vivia a Premià de Mar o Barcelona i pujava, feia la feina a l’hospital, baixava, donava classes a les tardes i tornava a pujar, els dies que tenia guàrdia, per tornar a baixar l’endemà. O sigui, que era un tragí que avui dia, amb això de la conciliació familiar, la veritat és que me’n ric una mica…

Tot això combinat amb una consulta de psicologia i psiquiatria…

Al llarg dels anys, quines han estat les teves tasques dins l’ensenyament?

El meu currículum és molt extens. Destacaré que he exercit la docència tant a Barcelona com a Girona. També, fora de l’estat, he anat a donar classes a la Facultat de Medicina de la Universitat de Câen gràcies al Programa Sócrates (l’equivalent als Erasmus dels estudiants per a professors), en dos entorns en els quals estic especialitzat: d’una banda, la geometrització del cos humà, particularment del crani – la part més complexa del cos humà a l’hora d’exposar, explicar i compartir-, per tal de fer-la comprensible als estudiants (aleshores treballàvem amb pissarres i, per tant, calia exposar-ho allà i dibuixar-ho). I d’altra banda, la part de neurociència de dinàmica i de funcionament cerebral.

Són els dos entorns en què més he treballat, i després vaig començar modelatge tridimensional amb les primeres impressores 3D, amb dos escultors de la Facultat de Belles Arts de Barcelona que també feien cursos d’estiu per a formació de gent aliena a la universitat; i que després vaig continuar a Girona, però no amb la facultat, sinó amb l’escultor Pep Admetlla. O sigui, encara em dedico al modelatge tridimensional del cos humà.

Ets un enamorat del mar i de l’activitat física. Fins a quin punt són importants aquests dos aspectes en la branca de la neuropsiquiatria?

“La mar freda és un sedant que et fa pensar molt”

Més enllà de la natació, que practiques habitualment, has practicat altra activitat física?

De fet, cal dir que soc un TDAH de llibre, no tractat ni diagnosticat ja que en aquelles èpoques no hi havia diagnòstic. Als nou anys m’expulsen dels Jesuïtes de Sarrià pel meu comportament i com que no em podien tocar perquè tenia un endoll, em van fer fora d’intern. Però jo havia d’estar internat perquè el meu pare era el metge del poble i no em podia portar a col·legi. I per això, dels Jesuïtes passo a la Salle Bonanova, previs set mesos de consulta amb el doctor Folch i Camarasa, fill del Folch i Torres, aleshores l’únic psiquiatre infantil de Barcelona, que conclou que “aquest nen té un intel·lecte per sobre de la població general i el que caldria és posar-lo a fer activitat”. I així va ser. Vaig començar als 9 anys i fins ara he fet hoquei sobre patins, en què vaig jugar amb el Barcelona, però vaig haver de decidir entre patins o universitat; també vaig estar molts anys de pelotari al Campionat d’Espanya; he practicat esquaix, ping-pong, esgrima, marató, bicicleta de muntanya i de carretera i finalment ara nedo, camino i feia pàdel fins que em vaig lesionar… Però he dedicat més temps, probablement, a l’hoquei patins, l’esquaix, les bicicletes i actualment, a la natació.

Quins consells donaries als joves per tal que s’animin a triar la medicina com a carrera universitària?

“La medicina actual és més tècnica que vocacional “

A la Facultat de Medicina de Girona no passa tant, degut a què el pla d’estudis no és convencional i aprenen a saber fer una consulta mèdica tant en l’entorn de la medicina familiar i comunitària, en què crec que tenim uns bons professionals, com en la formació especialitzada. Però tot i així, detectem i veiem clarament des de fa 10 o 15 anys que tot es basa en les notes i la resta no ho veuen i en la pràctica mèdica són molt tècnics.

Cal treballar una i una altra vegada en què la malaltia no és el més important: l’aspecte més important és la persona. Perquè persones ho són tots. Malalts, és possible… Però a qui has d’atendre i dedicar la major part del teu temps, i per això no es necessita cap prova ni cap analítica, és a la persona. És una feina que és diferent per a cada persona amb qui tens contacte.

“En una consulta mèdica, trobar la taula i només veure el cap i el cos de l’interlocutor a distància deteriora molt la relació entre metge i persona “

De fet, quan jo era degà, volia – i no ho vaig aconseguir- que el primer any de pràctiques es fes en un CAP, estant dos mesos fregant el terra cada dia dues hores, sense poder aportar res, i els altres dos mesos al buró de recepció sense identificació. En aquests quatre mesos, crec que els alumnes haguéssin entès bé a què es dediquen.

Això no vol dir que no siguin exigents, tècnicament, però cal aprendre a gestionar les informacions mèdiques i transformar-les en coneixement. Hi ha graus molt més difícils, com ara Camins o graus d’Enginyeria i de Ciències Exactes. Al nostre, la dificultat no està tant en el fet tècnic, sinó en l’actitud. I aquesta actitud, o la tens, i d’això se’n diu vocació, o la construeixes, i aleshores ets un tècnic de la medicina.

Això es veia molt bé en la sèrie New Amsterdam, en què a urgències d’un hospital públic tot el personal va amb un IPAD on consulten la guia per arribar a un diagnòstic, i un bon dia l’IPAD s’espatlla i ningú no sap què ha de fer, fins que apareix el director de l’hospital i els diu “per favor, agafin vostès una carpeta, un paper i un bolígraf i escriguin”. Vet aquí a quina situació hem arribat! Per això parlo de tècnica: aquesta mala gestió de grans recursos que tenim i que arraconen el fet d’atendre algú… Si els metges estiguessin més ben pagats es podria exigir més, des d’aquest punt de vista. Però això és una falta de globalitat, que fa que se’ls espatlli el sistema informàtic i no sàpiguen què fer.

Però, a veure, quin sistema informàtic tenia el meu pare?! Jo he treballat al desert, als camps del Front Polisari, i la veritat és que no hi havia massa ordinadors, i podia fer la feina igual. Què està passant, doncs? Que sense recursos tècnics, sovint no saben què fer, no només en l’aspecte mèdic, sinó en el personal. Perquè sovint, no pots dir a una persona què té, però sí què no té. I en tot cas, sempre el pots atendre i reentrevistar o reavaluar. Tot això no passa i van amb visites programades.

“A la demarcació de Girona l’assistència primària és fantàstica comparada amb Barcelona.”

Parlaves del teu TDAH… En els darrers anys, veiem com s’han multiplicat els casos de persones amb trastorns d’espectre autista, TDAH i altres de caràcter psíquic. Com a investigador, se saben els factors que han pogut influir en aquest augment? Es pot canviar aquesta tendència?

Per exemple, ahir sentia que han fet una enquesta als joves anglesos d’entre 20 i 35 anys, o sigui, adolescents -avui dia se sap i està escrit científicament que l’adolescència és fins als 35 anys- i deien que el que ells volien és una dictadura. I amb uns líders, si pogués ser militars, millor. I estem davant d’un perfil mundial…

Tot va massa ràpid. És el meu parer. I quan vols fer reflexionar, sobretot als joves, sobre aquesta situació, no escolten, perquè necessiten temps. Igual que no saben escriure, perquè esclar, per escriure també necessiten temps… No estem en uns bons temps per comunicar -nos. Anem cap un món on la majoria de gent tindrà una identitat de pensament i n’hi haurà pocs que seguirem pensant per nosaltres mateixos. I aquests, quedarem aïllats i serem l’últim bastió on viurem com els “raros”.

Per últim, què en penseu de la intel·ligència artificial?

Hem de pensar que el terme intel·ligència artificial apareix l’any 1955, per tant, ja té un recorregut. Jo hi treballo, però no en l’enginyeria. Conec bé l’algoritme, però treballo per saber quines són les analogies i les diferències entre el cervell humà i la intel·ligència artificial.

És a dir, al coneixement s’hi accedeix per la pròpia experiència. I això comporta que treballis per error i al final, aquesta és la part que diferencia més la intel·ligència artificial, que, òbviament, és binària, i si una cosa no pot fer, és equivocar -se.

Per tant, la IA no pot arribar a substituir plenament el pensament humà…

La qüestió, per mi, està en sobreviure: em pregunto si els ordinadors, les màquines d’intel·ligència artificial, poden arribar a tenir el sentit de la supervivència. La veritat és que em costa. I en el mateix sentit tenim la reproducció per continuar l’espècie.

També em preguntaven l’altre dia si les màquines acabarien amb els humans. I jo vaig dir que no, amb els humans acabaran els mateixos humans, indiscutiblement.

” Les màquines no acabaran amb els humans. Hi acabarem els mateixos humans”

Hi ha un llibre de l’Eduard Punset que explica que la vida biològica té el seu origen entre 3.500 i 4. 000 milions d’anys enrere i comença amb els bacteris. Aquest és l’origen de la vida que ha resistit tots els avatars, i és molt probable que tornem a bacteris.

És més, hi ha savis que diuen que el primer sistema nerviós que tenim no és el format per l’encèfal i la medul·la espinal, sinó el digestiu. Les primeres neurones són uns cucs en el tub digestiu. I també s’han descrit neurones dins els hemisferis cerebrals que no són cap malaltia. I per tant, si hi ha bacteris al tub digestiu i a nivell cerebral i viuen allà, cal pensar que això que coneixem com a ésser humà és una pensió fantàstica que els bacteris han anat dissenyant i redissenyant en el curs dels temps perquè s’adaptin a l’entorn. Entenc que la clau de la vida està en els bacteris.

· I l’intel·lecte humà?

I és cert que, a partir de la setena dècada de la vida, te n’adones de les coses amb perspectiva. És a dir, el passat té un sentit, que és perspectiva de cap on anem. I mirant el mapa del món, la veritat és que en aquests moments em veig incapaç de dir cap on anem. Malgrat això, soc molt existencialista i molt positivista i segueixo considerant que la persona humana, el ser i estar humà no desapareixerà fins que ens ho carreguem els propis humans.

La veritat és que anava a fer una entrevista de mitja horeta, que és el que normalment solo fer-les durar. Però amb aquest home, és impossible: va explicant, explicant i jo escolto, escolto i no puc fer res més que aprendre i secundar totes i cadascuna de les seves frases. Coincideixo plenament amb els seus pensaments.

I de regal, us deixem una conferència seva!