Literatura i memòria familiar

Què ens queda dels nostres és el relat o novel·la de no ficció on Isidre Grau explora en el passat familiar per iniciar un viatge a la memòria. Es tracta d’un relat sincer, evocador, íntim i, alhora, universal, que ens ofereix unes vivències que transcendeixen l’experiència individual de l’autor per esdevenir un mirall on molts lectors es poden reconèixer. Les lluites quotidianes, els silencis imposats, els gestos d’afecte i resistència… Tot allò que ens configura com a persones i que es fon amb la nostra història col·lectiva dins d’un convuls segle XX i una llarga postguerra.

Com ens diu el mateix autor en iniciar el llibre «Aquesta vegada no va de ficció ni de fer autobiografia estricta. Només tractaré de madurar —o posar en els límits del paper, sempre provisionals— una reflexió que he anat treballant al llarg dels anys i que, com més n’han passat, més viva s’ha fet».

Però qui són aquests nostres?

Per a Isidre Grau, en aquest plural s’hi poden aplegar totes aquelles persones que hagin tingut un paper decisiu en la nostra formació personal: «Aquelles persones que en guardem un record intens, inesborrable. Potser ens queden molt lluny, però les seves petjades continuen actives, per bé o per mal. Valorar la seva influència és una forma d’autoconeixement, de plantar cara a tot el que som o hem deixat de ser».

I en aquest nostres no només hi trobem rostres i veus (pares, avis, mestres, veïns…), sinó també els escenaris domèstics de la infància, els carrers transformats, els racons que ara pertanyen a altres vides. És en aquests espais, canviants o desapareguts, on millor es percep la dimensió del temps i la subtil frontera entre allò que vam ser i allò que som. I en aquest punt, insisteix Grau: «De cap manera es tracta de recrear-se en la nostàlgia, ans al contrari, amb aquesta obra, el que cerco és ampliar els nostres horitzons vitals».

Submergir-nos en aquesta idea de Què ens queda dels nostres i percebre les herències emocionals que tots tenim és la qüestió o l’interrogant «que ens pot moure a endreçar el nostre present, separar el gra de la palla, per viure més a fons».

Els lectors nascuts en la llarga postguerra s’hi podran identificar molt fàcilment; encara que no hi ha res estrany per a les generacions posteriors. Tots som fills d’una època, d’unes circumstàncies i més encara d’unes influències rebudes dins l’entorn familiar. De tot això ens parla Isidre Grau, fent de la distància i la literatura una de les millors eines per explicar-se.

Isidre Grau (Sabadell, 1945), autor de dinou novel·les, entre les quals hi ha la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi, 1985), La vida escrita, La ciutat dels solitaris, Un dissabte de primavera, Setanta-tres dies amb el pare i Ciutadà Canalda. També te la novel·la ambientada a Sant Feliu de Guíxols i la Vall d’Aro L’home que perseguia la veritat. Té la narrativa breu recopilada a La pell dels anys. Contes 1981-1994 i ampliada amb El dia de l’incident i Pinyols madurs, contes publicats a Núvol. Mentre impartia tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, va publicar a l’Avui reflexions sobre l’escriptura, recollides en els assaigs L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor. Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. El 2015 obre una línia memorialista amb Primer paisatge, records d’infància ficcionats, que ara completa amb aquesta memòria familiar