L’encant de la cantàrida
Som diverses les generacions que hem hagut d’enfrontar-nos al retrunyidor dogma de fe escampat des de Castella: el casament dels Reis Catòlics va produir la fundació d’Espanya. Establerta aquesta premissa, ve la següent: Espanya és la nació més antiga del món. Sense ser explícits, també ens fan entendre que Castella en va ser la matriu i en especial la capital. Els altres som anomalies perifèriques que ens costa de rendir-nos a l’evidència. Per sort, cap historiador honest defensa aquest poderós artefacte propagandístic però tampoc fa res per desmuntar-lo.
El casament d’Alfons VII de Castella amb la Riquilda de Polònia no va introduir els toros a Cracòvia. Tampoc a Budapest es passejaven amb barretina després del matrimoni de Jaume I el Conqueridor amb la Violant d’Hongria. És més, l’enllaç dels Catòlics no va significar cap canvi estructural: les institucions peninsulars van continuar tal i com estaven. La Capitulació de Cervera (1469) ho deixava ben clar: cadascú a casa seva i Déu en la de tots. I així va ser fins al primer Borbó. Morta Isabel, descobriren que en el seu testament no es menciona ni un sol pam de terra fora de Castella. Un cop vidu, Ferran s’afanyà a casar-se amb la joveneta Germana de Foix per tenir un hereu. Què hauria heretat? Castella, mai. Sempre tindrem el dubte d’Amèrica…
Tanta va ser la fal·lera de Ferran per tenir un hereu, que prenia un afrodisíac famós a l’època: un escarabat verd conegut com a cantàrida. Ben trinxat i barrejat amb herbes i licor, irritava la uretra amb la consegüent erecció, insuficient per afavorir el romanticisme perquè també inflamava altres teixits, provocava dolors abdominals intensos, convulsions i vòmits persistents. Tot un quadre. Potser és una altra malinterpretació dels fets, perquè aquesta barreja era del tot verinosa. Per saber-ne més, repasseu com va morir el pare de Hamlet.
De ben segur que al rei Ferran no li calien ajudes tan perilloses per deixar fills a tot arreu. Tenia tantes amants com dones coneixia essent la principal la catalana Aldonça Roig, amb qui va conviure tota la vida i a qui presumiblement va conèixer el mateix dia que es casava amb Isabel. Casualitat? No ho crec. Així que d’aquell “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, hem d’entendre que l’únic que muntava era el rei Ferran.
Amb l’assistència de la Intel·ligència Artificial podríem analitzar tots els embolics biogràfics del Catòlic per veure si es confirma la meva hipòtesi: o va viure cent cinquanta anys o de Ferrans n’hi havia més d’un. Hem de mirar a Nàpols, al fill i net del Magnànim (tots dos Ferrans), i també a Arbeca, on trobem un Ferran de Cardona i Requesens, hereu del tronc principal dels Cardona, de qui no en sabem res de substancial, però de ben segur no es va estar tota la vida a palau treient teranyines.
El mite fundacional de l’Espanya política no s’aguanta per enlloc. Però ha fet forat. Tampoc ens ajuda la historiografia catalana, que hi és per no molestar ningú. Potser l’estratagema que ens queda, si ens trobem immergits en una discussió sobre la fundació d’Espanya, és derivar el tema cap a la cantàrida. Després de demanar una altra ronda, coincidirem que primer va ser Espanya i tot seguit el Big Bang.
