Laura Rosel: “El contracte del periodista és amb la ciutadania, no amb els poders polític, econòmic ni judicial”

La periodista Laura Rosel ens obre les portes de la seva trajectòria professional: de la ràdio local als grans mitjans, passant pel teatre i ara al capdavant de la comunicació institucional de la Universitat de Barcelona. Parlem del compromís amb el periodisme, la cultura i la responsabilitat social de comunicar.

Els teus inicis van ser a Ràdio Sabadell, un mitjà de proximitat. Què t’endús d’aquella primera etapa?

D’allà m’emporto l’aprenentatge de l’ofici. Era una ràdio —anava a dir petita, però no ho és, Ràdio Sabadell és una de les més grans de la ràdio municipal— on has de fer de tot: tècnic, actualitat, esports, informatius… Has d’obrir la ràdio, tancar-la, portar la unitat mòbil, activar-la i desactivar-la tu mateixa. Aprens moltíssim, sobretot del dia a dia: sortir al carrer, parlar amb la gent, trobar-te amb les persones de qui després expliques notícies. El periodisme a peu de carrer el vaig aprendre allà, a Ràdio Sabadell.

Després d’aquella etapa vas passar a mitjans més grans i generalistes. Amb quin mitjà et sents més còmoda: la ràdio o la televisió?

D’entrada, la ràdio. Jo crec que és el mitjà de la meva vida. És on més temps hi he estat, on millor m’hi he sentit i on sempre vull tornar; no vull marxar mai de la ràdio.
Ara col·laboro amb El Món a RAC1 i em fa molta il·lusió. El primer dia li vaig dir al Jordi Basté i ell em va mirar i em va dir: “De veritat estàs molt contenta?”, i vaig dir-li que sí, perquè torno a RAC1, que és casa meva. Faig l’“Ull de Poll”, una secció que porto escoltant des de fa molts anys, i el fet d’anar, com a mínim un cop per setmana, a fer ràdio en directe i d’actualitat en prime time, és el que més m’agrada.
De totes les etapes que he tingut a la meva vida professional n’he après molt, i sobretot m’enduc grans companys i amics. El periodisme és una feina que s’ha de fer en equip, en xarxa, i aquests equips sovint es converteixen en persones que t’emportes a cada canvi. He tingut projectes molt intensos: a RAC1, a 8TV —encara que curt—, al FAQS —la gran explosió— i al matí de Catalunya Ràdio. Em sento molt afortunada per la trajectòria.

Però ara fas comunicació corporativa i institucional. Com has viscut aquest canvi?

És una cosa que mai m’havia plantejat. Sempre m’havia vist treballant als mitjans, i podia haver seguit com a freelance amb projectes com el documental de L’estafador de l’amor, articles i col·laboracions. Però va sorgir aquesta oportunitat i vaig pensar que podia ser interessant descobrir una altra faceta de la comunicació. I sí, estic aprenent molt. Crec que els periodistes tenim sort: no m’he avorrit mai. Cap dia és igual, ni tan sols fent un programa diari. I pensava que fora dels mitjans això no seria així… però a la Universitat de Barcelona estic veient que també ho és. És la universitat més gran de Catalunya, i el dia a dia és molt dinàmic: cada dues hores canvio de context —una facultat, un grup de recerca, un vicerector, estudiants, exposicions…—. Coneixes projectes nous, gent nova, i sobretot pots ajudar a valorar un tresor com és la formació acadèmica i universitària.

El teatre no és periodisme, però potser hi ha algun punt de connexió. I recentment t’hem vist al Teatre Nacional de Catalunya. Parla’ns una mica d’aquesta experiència i de com la vius.

El teatre sempre m’ha fet pànic. Mai n’havia fet, ni d’extraescolars ni d’amateur. Però fa sis anys, després que em fessin fora del FAQS, la Mercè Managuerra em va proposar fer un cafè i em va explicar que havia llegit un llibre d’una periodista francesa sobre uns sirians que havien dedicat anys a salvar llibres, i volia portar-ne la història al teatre. I que volia que jo interpretés la periodista. Des de 2019 fins a l’estrena el 2025… imagina’t tot el que ha passat! Per mi ha estat un regal.

L’obra té rerefons social, i això ens porta a una pregunta: creus que el periodisme ha de ser neutral?

Crec que ha d’informar amb independència dels poders, això sí. Però davant de vulneracions de drets humans o llibertats, no pot ser neutral. Té una responsabilitat social. El contracte del periodista és amb la ciutadania, no amb els poders polític, econòmic ni judicial. L’obra parla de dignitat humana a través dels llibres. A vegades no els valorem, però per aquelles persones salvar llibres era salvar-se a si mateixos. No volien agafar les armes ni fugir del país. Volien resistir amb cultura.
Això connecta amb la tasca del periodisme: explicar el que passa; perquè sense periodistes, la ciutadania no s’assabenta de res.

Ets de les que reivindiques el paper de la dona, especialment dins el periodisme.
No és que sigui important: és imprescindible. Hem de ser, com a mínim, la meitat. I no només a càmeres i redaccions, sinó als espais de direcció, de decisió. La mirada de les dones és diferent de la dels homes, i calen totes dues per complementar-se. Per exemple, tinc companyes a la televisió que lluiten perquè hi hagi el mateix nombre de dones convidades que d’homes i això també és activisme. I s’ha de resistir.

Text i Imatges: El Monocle