Jair Domínguez: “Cal demostrar als nens que es pot fer humor de tot”

Jair Domínguez, (Figueres, 1980) és guionista, escriptor i músic. Va formar part de la ‘Segona Hora’ de RAC1 durant nou anys i aquesta ha estat la primera temporada en què no hi participa. Ho va deixar per dedicar-se de ple a ’Està Passant’ de TV3, on apareix cada vespre abans del ‘Telenotícies Vespre’. Anteriorment ha escrit per a ‘52’ (Premi Ondas 2005),’El Rosari de l’Aurora’, ‘ Buenafuente’,’ Polònia’, ‘Crackòvia’ i ‘Minoria absoluta’,  entre altres. També ha fet guions per a cinema i publicitat i és un dels coautors de la cançó «Baila el Chiki Chiki», amb què Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió 2008.
 
Esteu fent Està Passant, que és un programa polític diari en un moment en què sembla que hi ha dies en què la realitat supera la ficció. Com és això de fer humor diari en televisió?
L’actualitat ens està ajudant moltíssim. Crec que era el moment oportú de fer un programa com aquest. S’hagués pogut fer igual  en un panorama més tranquil? Segurament sí, però com que la gent està tensa i la tensió fa que sempre estiguis a punt de riure o de plorar, ja que tendeixes més a emocionar-te, doncs ens va molt bé. Crec que l’explicació de les audiències i l’èxit del programa és evidentment fruit del moment polític, però també de que tenim ganes de riure’ns de nosaltres mateixos, cosa que ens agrada molt als catalans.

Estem bé de salut d’humor en els mitjans a Catalunya? Es nota la diferència entre mitjans públics o privats? 
Cada cop hi ha menys diferències entre mitjans públics i privats. Va haver-hi un moment en què estava molt clar que hi havia coses que no podies dir, però ara la línia s’ha diluït moltíssim. Per les dues bandes: s’ha ampliat l’espectre humorístic per una banda i s’ha limitat per l’altra. És estrany però ha anat així. Crec que ara mateix no hi ha diferència entre el que es diu en un mitjà públic o privat, a Catalunya almenys. A Espanya no, a Espanya és diferent. Però a nosaltres no ens han dit en cap moment què podem o què no podem dir. Ni hem tingut cap altre tipus de censura, la qual cosa és molt d’agrair i et diu molt dels temps polítics que estem vivint.
 
Quins són, per tu, els límits de l’humor?
La meva resposta oficial és que l’humor no ha de tenir límits. L’extraoficial és que quan una cosa no fa gràcia o ofèn més que no fa gràcia, hi ha… no un límit però si una mena de cortina que has de deixar tal i com està. A veure, l’humor ha de disparar cap a dalt. Ha de servir per fotre’ns dels polítics, dels milionaris, dels guapos i dels famosos. En el moment en què et rius de nens, malalts, pobres, moribunds… a mi no em fa gràcia. La línia entre l’humor negre i l’humor negríssim -que és només per ofendre-, no m’agrada traspassar-la. I mira que a mi m’agrada l’humor negre, de fet m’encanta. I crec que és saníssim riure’s de tothom. També crec que s’ha de jugar amb els límits de l’humor, i és de les coses que més gràcia em fa. Però aquell punt de riure de malalts, morts, nens petits… no.

Com definiries tu el terme “llibertat d’expressió”?  Existeix actualment?
És la seva pròpia definició: poder dir el que et doni la gana sense que ningú et tanqui a la presó. No hi ha més. I actualment està fatal, no n’hi ha. En cap sentit: estàs vigilat, limitat. I la gent ho sap. No pot ser que jo sopant digui una bestiesa, a casa meva, i digui de dir-ho al programa i el meu fill de vuit anys em digui: “No papa, això no ho diguis que et ficaran a la presó”. Qui li ha ficat al cap al meu fill que em poden ficar a la presó per dir una cosa? S’han carregat l’esperit màgic d’un nen. Un  nen ho ha de voler dir tot. Saber que una paraulota està mal dita però ha de voler poder-la dir. Dir una bestiesa, “cagar-se” en un polític… Tot això ho ha de fer un nen, i ho hem de fer nosaltres. Els hi hem de demostrar als nens que es pot fer, perquè sinó… quina societat d’esclaus mentals estem creant? És tristíssim.

T’autolimites per por a represàlies? 
Pel bé dels meus companys, sí. Però de totes maneres ja sé quins són els límits a la televisió. Sabem el que podem dir i el que no. Però l’autocensura ha d’existir per un bé major com és el programa. Ja vam patir-ho amb el Bestiari Il·lustrat: un mal gag es va endur un programa per davant. Per no saber censurar-nos a nosaltres mateixos. I sap molt de greu, perquè no hauria de ser així. És la societat en què ens ha tocat viure. Ara, quan és una cosa en què el responsable sóc jo, com un article, una cançó o un monòleg… no hi ha cap tipus de censura.

Per què creus que hi ha tan poques dones que es dediquin a l’humor al mateix nivell que estàs tu? 
És una desgràcia. Suposo que… perquè els hi fa por. És un món molt tancat i molt mascle. I això és culpa nostra. Ens costa, és un món molt sectari, de tios que fan riure i fan acudits. I bestieses. Molta gent ho ha vist com un intrusisme: “Les dones no fan humor perquè no fan riure”. Ho trobo absurd. És trist que en ple segle XXI haguem de parlar d’aquesta separació per gèneres. Jo crec que les primeres dones van començar fent un humor masculí, sense ser sinceres amb elles mateixes. Parlo de fa uns anys enrere. Van agafar un rol de fer acudits, o monòlegs que ja estaven fets, copiant l’humor que feien els homes, però sent dones i posant-hi afegitons femenins, cosa que és absurda perquè l’humor és una cosa totalment asexual. Ara, sortosament, estic veient gràcies a Internet, un augment d’humoristes dones. Però falten més guionistes dones, necessitem moltes més. Volem que estiguin davant les càmeres i volem paritat. Tot i que nosaltres som tres mascles i la pobre Elisenda només vingui un cop per setmana, eh? Necessitem que hi hagi paritat. I hi ha d’haver paritat darrere. Per mi és molt més important, és el principi de tot. En el moment en què tinguem un equip de deu humoristes i cinc, com a mínim, siguin dones, començarem a parlar de qui posem davant.

Per Clack / AMIC – AMIC – Redacció