Isidre Grau, viure per crear històries

Isidre Grau és un veterà escriptor de Cerdanyola del Vallès amb segona residència a Sant Feliu de Guíxols. El passat mes de desembre, la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va publicar aquesta entrevista en el número 780 d’aquesta prestigiosa revista d’alta cultura.

La reproduïm, amb permís de l’autor Miquel-Lluís Muntané, de l’entrevistat i de l’editora, i agraïm a l’amic Isidre les gestions fetes per tal de poder reproduïr-la.

Si parlem d’algú que, quan era un nen, ja omplia quartilles i llibretes amb les històries que s’empescava, que en plena joventut va prendre la determinació de dedicar-se professionalment a la literatura, i si, unes quantes dècades més tard, aquesta dedicació ha donat com a fruit una trentena llarga de títols publicats, amb una bona recepció del públic i de la crítica, hem de concloure que ens trobem davant d’un escriptor de raça, un home de lletres de cap a peus.

Aquest és el cas d’Isidre Grau i Antolí, nascut a Sabadell el 1945 i establert a Cerdanyola del Vallès. Enginyer químic de formació, la seva ha estat una carrera literària coherent i prolífica, reconeguda amb premis com —entre d’altres— el Ciutat d’Olot per Fugida en gris (1979), el Joan Santamaria per Calidoscopi de rellotges fora de punt (1984), el Sant Jordi per Els colors de l’aigua (1985) o el Ciutat de Palma dues vegades, per Vent de memòria (1984) i per El balancí negre (2000), A més de la seva fecunda producció novel·lística, ha publicat obres d’assaig i de literatura juvenil, així com articles a la premsa.

Amb gairebé mig segle de singladura literària a les espatlles, Isidre Grau comparteix ara amb els lectors de «Serra d’Or» records, impressions i alguna confidència. Hi conversem en el seu espai habitual de treball, un antic local comercial reconvertit en estudi on conviuen carpetes, fotografies i llibres, molts llibres; l’arsenal incruent d’un home treballador i minuciós que ha dedicat la vida a construir una de les obres narratives més sòlides de la literatura catalana contemporània.

Quin va ser l’estímul principal que et va portar a dedicar-te a l’escriptura?

En el meu cas, no es pot parlar de cap mena d’herència familiar. Entre els deu i els catorze anys, aproximadament, ja havia escrit quatre novel·les i mitja; amb tota la innocència, evidentment, però això demostra que ja duia el cuquet de l’escriptura. El setembre de 1975, quan compleixo els trenta anys, amb la sensació que ja començava a tenir les qüestions familiars i laborals encarrilades, prenc la decisió de posar-me a escriure amb voluntat de professionalització. I tinc consciència que aquesta és una tasca en què no m’he de jubilar mentre em vegi amb ganes i amb capacitat d’escriure. El 1979 guanyo el Premi Ciutat d’Olot amb la novel·la Fugida en gris i això em facilita en certa manera l’entrada al món literari.

Vas formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Fins a quin punt t’hi vas implicar i quin record en tens?

Hi vaig entrar en contacte a través d’en Pep Albanell, quan acabaven de guanyar el premi La Sonrisa Vertical amb el recull Deu pometes té el pomer. I de seguida m’hi vaig integrar i vaig començar a col·laborar amb ells. Ens reuníem periòdicament, amb un esperit una mica informal, però sempre amb la intenció de fer feina. I tampoc no ho donàvem tot per bo, érem bastant autocrítics. Teníem un projecte, hi treballàvem cadascú pel seu cantó i després ho posàvem en comú, ens ho criticàvem i repetíem el que crèiem necessari. Durant els últims setanta i primers vuitanta, el col·lectiu va fer molta feina, i per a mi va suposar un acostament als meus companys de generació —tot i que érem persones prou diferents— i un aprenentatge en la pràctica de la narrativa de gènere. De fet, Ofèlia Dracs ha estat l’única experiència d’escriptura col·lectiva per iniciativa dels mateixos autors; totes les altres publicacions d’aquestes característiques que hi ha hagut després han estat encàrrecs editorials.

En una certa època vas publicar algunes obres de literatura juvenil, però després no hi has tornat. Per què?

Això va ser cap als anys vuitanta i noranta, que per a mi va ser una etapa d’activitat molt intensa. Havia publicat contes a revistes infantils com «Tretzevents» i «Cavall Fort» i em vaig animar a experimentar aquest gènere amb unes certes ganes de diversificar, però no d’especialitzar-m’hi. Va ser una bona experiència i no n’estic descontent, però tampoc no m’atrau tant com per dedicar-m’hi d’una manera preferent.

També tens dos llibres en què teoritzes sobre les tècniques d’escriptura que són una referència dins d’aquest gènere…

Quan va néixer l’Aula de Lletres, el curs 1994-1995, em van proposar d’impartir-hi un curs de novel·la. A partir d’aquell moment vaig estar quinze anys fent classes —des de l’abril de 1998 a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès— i vaig comprovar que m’hi trobava còmode i que no me’n sortia malament. És a partir d’aquesta pràctica que vaig anar publicant uns articles al diari «Avui» sobre l’escriptura, i en un moment determinat vaig aplegar una selecció d’aquells articles en un volum que es va dir La maleta de l’escriptor. Més endavant, des de la mateixa Escola, es va promoure una col·lecció de llibres sobre tècniques literàries i a mi me’n van encarregar un que es diu L’arquitectura del conte, un llibre en què analitzo, amb caràcter didàctic, les característiques d’aquest gènere i que em consta que encara continua funcionant.

Tu ets un narrador que dona importància a les històries que explica: les teves novel·les demostren una preocupació per la trama, els diàlegs, la construcció dels personatges…

Jo reescric molt, tant és així que de vegades necessito fer una primera escriptura que em fa d’esborrany per continuar treballant-hi al damunt. La història que explico, per a mi, és bàsica, i l’he de tenir clara. Després, la meva preocupació màxima consisteix a definir des de quina perspectiva l’explico, allò que se’n diu la veu narrativa. També dono molta importància al temps, a la perspectiva temporal amb què s’expliquen les coses. I també hi ha els espais, és clar; la construcció d’un escenari, ja sigui una ciutat, una casa o fins i tot un lloc imaginari… Tot això per a mi és important, i, per descomptat, el to. Jo escric amb la voluntat de comunicar, i el pur textualisme no m’interessa. Però tampoc no vull escriure al dictat d’una moda més o menys passatgera, o d’un oportunisme comercial. I com que, amb els anys, tendeixes a relativitzar la preocupació pel rendiment, la llibertat d’escriptura encara s’accentua més.

El teu registre lingüístic és acurat sense ser sofisticat, amb un català pulcre, però sense voler fer ostentacions d’estil…

En l’aspecte lingüístic he seguit una evolució. Jo soc d’una generació que no vam poder aprendre a escriure en la nostra llengua d’una manera normal. Teníem la riquesa d’una llengua genuïna apresa a casa, però els aspectes gramaticals ens grinyolaven perquè no els havíem estudiat a l’escola. Per això, en les primeres novel·les tenia l’escrúpol de consultar sovint els diccionaris. Amb el temps, i a força de lectures, em vaig anar adonant que el centre d’atenció se’m desplaçava de la paraula concreta a la globalitat del text. Aquesta seguretat probablement es va concretar en Els colors de l’aigua, que em va esclatar amb una gran força i amb un ritme molt fluid; la vaig escriure en tretze mesos, que per a mi és tot un rècord de rapidesa.

Tot el cicle de Vinyes de Savall es pot dir que constitueix una de les parets mestres de la teva obra. Com va anar que et plantegessis aquest projecte tan ambiciós?

Precisament per aquesta fluïdesa amb què vaig escriure Els colors de l’aigua em vaig quedar amb la sensació que potser hauria hagut de treballar més cada personatge, però era conscient que no tocava, perquè hauria traït el ritme natural que em va portar a fer-la. En tot cas, em sentia una mica en deute amb aquells personatges que havia creat i tenia ganes d’estirar el fil de la vida de cadascun dels cinc fills. Són personatges que han sortit de Vinyes de Savall, però se n’han anat cap altres llocs de Catalunya i han fet viatges a diferents llocs del món, per això Els colors de l’aigua és una història exocèntrica. I aquest és el projecte que vaig anar desenvolupant al llarg de vint anys. Em vaig posar de seguida a escriure La nit vermella, però també hi va haver un temps en què vaig sentir la necessitat de distanciar-me del cicle i vaig treballar en altres coses. De vegades he dit que Vinyes de Savall ve a ser el meu Macondo, i m’agradaria que els meus lectors s’ho passessin tan bé com jo m’ho vaig passar llegint Cien años de soledad.

També tens el costum de visitar personalment els escenaris on es desenvolupen les teves novel·les… Tanta importància dones al fet de conèixer directament els llocs?

Sí, quan he de parlar d’un lloc sento que necessito anar-hi, no perquè l’hagi necessàriament de descriure, sinó per ambientar-m’hi, per respirar-hi. D’alguna manera és com si no em sentís autoritzat a parlar-ne si no ho puc fer des d’un cert coneixement personal. Ho he fet en diferents ocasions, i fins i tot l’any 2000 vaig anar a Kosovo, quan tot just s’havia acabat la guerra dels Balcans. Curiosament, la meva novel·la Setanta-tres dies amb el pare és l’única que he escrit sense traslladar-me al lloc on transcorre, i tothom diu que està tan ben retratat… Un amic em va aportar tota la informació, i jo vaig anar escrivint la novel·la durant els mesos de confinament per la pandèmia.

El fet d’escriure en català ens fa més dependents de les traduccions que els autors que escriuen en idiomes amb molts milions de parlants?

Un escriptor sempre necessita que la seva obra assoleixi la màxima difusió possible, però és veritat que, en el nostre cas, la traducció a altres llengües és especialment important perquè ens dona visibilitat al món. Idealment, hi hauria d’haver uns mecanismes editorials que facilitessin aquest procés, però a la pràctica cada vegada hi ha més dificultats, més encara tenint en compte els pocs espais que hi ha actualment per a la crítica literària. En el meu cas personal, tot i que no em queixo de la recepció que he tingut com a autor, encara trobo a faltar una mica aquesta política d’autor que afavoreixi la projecció internacional d’una manera més estable.

Creus que la narrativa catalana actual està a l’hora del món?

Jo diria que sí. A tot arreu es veu una gran diversitat d’opcions estètiques i aquí també hi és. Crec que la narrativa catalana actual no és en absolut provinciana, sinó que té un nivell de dignitat perfectament homologable amb la que es fa en altres literatures. També es publiquen coses banals, és clar, però això passa poc o molt a tot arreu. Avui dia la gent que escriu no ho fa amb vocació de servei, com en altres èpoques, sinó pel gust i l’interès de fer literatura, i això també ens ajuda a alinear-nos amb els grans corrents que circulen pel món.

L’any 2023 vas cedir el teu fons a la Biblioteca de Catalunya. Amb quina intenció ho vas fer?

L’esperit amb què vaig fer la cessió és el de mirar de preservar la memòria de la feina que he fet. Hi ha tots els originals, correspondència amb editors, notes, articles de premsa… Sense cap presumpció, senzillament si tot aquest volum de documentació es queda allà, estarà a l’abast de les persones que algun dia puguin estar interessades a consultar-lo. De camí, i com que jo tinc una mica la mania de l’ordre, també em dona la tranquil·litat de saber que els papers estan endreçats i no es dispersen ni s’extravien.

Una entrevista de MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ per a Serra d’Or i reproduïda per Tribuna Ganxona amb permís de l’editor