La generació del 77 bisbalenca juga a casa a Sant Feliu
Carles Sanjosé (Sanjosex), Miquel Abras i Jaume Pla (Mazoni) van néixer a la Bisbal d’Empordà l’any 1977. Amics i companys des de ben petits, els tres han compartit moltes coses, però mai havien tocat junts. I això que quan eren joves tenien els seus grups musicals, però en cap d’ells hi van arribar a coincidir tots tres. Ahir, van poder complir aquest objectiu en el concert que van oferir al Teatre-Auditori municipal guixolenc, en el marc del Festival Porta Ferrada.
La generació del 77 va actuar primer per separat (en format de trio de guitarra, baix i bateria), i després, al final, les 3 formacions van tocar 4 cançons junts. Tres bisbalencs de la mateixa edat, però de registres musicals ben diferents. Sanjosex, cantautor folk-rock tranquil de lletres amb tocs humorístics i saber fer; Miquel Abras, d’impressionant veu trencada, domini de l’escenari i un pop-rock proper als circuits comercials i, per últim, Mazoni, peculiar, eclèctic i musicalment atrevit, capaç de derivar des del rock pur al pop electrònic en anglès, passant pel folk. En els darrers temps ha tornat a la seva essència de pop d’autor.
Amics de la infantesa, Mazoni va recordar que ell i Sanjosé van anar a les respectives comunions, i que ell mateix va ser el testimoni de casament d’en “Sanjo”. Mentre Mazoni i Abras viuen únicament de la música, en Carles Sanjosé alterna aquesta faceta amb la d’arquitecte i ara fa uns mesos que no tocava gaire els seus propis temes – un fet que va repetir durant la seva actuació – ja que últimament estava centrat al projecte Càntut juntament amb Carles Belda.
Fou precisament Sanjosex qui va obrir el foc, amb Techno, i després va oferir els millors èxits de la seva carrera com Animal Salvatge, Corriol, Temps i rellotge o Et menjaria a petons, temes de vivències personals com Festival Tom i Jerry, De Girona al Japó o Quatre pensaments i d’altres de crítica social com Baix Ter Montgrí.
Després va ser el torn de Miquel Abras, que va recordar que quan era petit, escoltaven al taller del seu pare, el pintor i escultor Joan Abras, música de Supertramp i altres grups dels 70 i 80 que el van influir, i també Lluís Llach, de qui ahir va versionar País Petit per fer sorgir el patriotisme aferrat del públic, amb qui va compartir la cançó baixant de l’escenari i cantant i tocant sense endolls prop del públic . No hi van faltar els grans temes Amb tu sóc jo, L’últim adéu, Per amor a l’art, Et miro, em mires i rius, o Ocells de nit.
El tercer a tocar fou Mazoni, vell conegut a la ciutat (va tocar pel 50è aniversari del festival Porta Ferrada a l’Espai Port en el Pròxims, compartint nit amb Enrico Montefusco, Antònia Font i Maika Makovski el), va iniciar el recital tocant “Sol” amb la guitarra i va continuar amb Pedres, temes més actuals, per posteriorment completar el trio i repassar èxits com A-I-L-O-D-I-U o d’altres més pretèrits com Eufòria, Apocalipsi Now, La granja de Paula (versió del Maggie’s farm de Dylan) o Gised.
Els temes triats per tocar junts i finalitzar la vetllada forenLes mitgeres al descobert, de Sanjosex (és ja com un himne a la Bisbal, on no hi falta la mítica frase tant se’ns en fot quedar bé com mal) ; No tinc temps, de Mazoni, i Contradiccions, de Miquel Abras; per acabar amb el bis obligat, una versió bisbalenca de l’idolatrat Bob Dylan i Jimi Hendrix: All Along The Watch Tower, que Mazoni i Sanjosex ja havien tocat junts en algun concert, i que en aquesta ocasió va comptar amb Miquel Abras com a traca final, amb la collita del 77 de la Bisbal donant-ho tot sobre l’escenari.
Amb la música feta a la nostra capital de comarca passa com amb la ceràmica, el Festival de Circ al Carrer o els pastissets bisbalencs de Can Sans: tot plegat té molta qualitat.
