Entrevista amb l’escriptora amaziga Laila Karrouch

La Laila Karrouch (Nador, 1977) és una escriptora catalana d’origen amazic que resideix a Vic des dels vuit anys. Autora dels llibres “De Nador a Vic”, que va obtenir el Premi Columna Jove l’any 2004,  i “Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes”, del 2006.  El passat 22 d’agost va participar en l’acte “Immigració i emigració davant el procés català” a la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de la nostra ciutat i l’historiador i exdiputat Toni Strubell li va fer unes preguntes per a Tribuna Ganxona. 

Laila, creus que els catalans d’origen coneixen prou bé els magrebins i viceversa?

No. Aquest és precisament el problema, el desconeixement mutu.  Existeix una gran ignorància que s’acaba transformant en rebuig i crea falsos prejudicis.

Què es pot fer per millorar aquest coneixement i la relació entre “comunitats”?

La primera cosa que cal fer, crec, és adonar-se que no ens coneixem i ser conscients que sense això no podem ser bons veïns. A partir de llavors, parlar i actuar. La convivència és una obligació de tots , tant dels que han nascut al país com els que arriben d’altres llocs.  Crec que hi ha moltes coses a fer. Per exemple, formar associacions mixtes (immigrants i no immigrants) per compartir informació sobre temes que preocupen a la societat. Motivar tothom a col·laborar a les festes del barri, xerrades, crear espais d’intercanvis, fer cursos per l’aprenentatge de la llengua del país de convivència…

Doncs hi ha molta feina a fer!

I encara podria continuar amb el llistat de propostes, però el que mai es pot fer és deixar que el temps canviï les coses o que altres generacions ens solucionin els problemes. El temps no canvia, els que hem de canviar som nosaltres, els humans.

Quina és la problemàtica de la dona àrab a Catalunya?

El problema són els prejudicis que tenim tots plegats. De dona àrab n’hi ha tanta varietat com dones. A vegades penso que som tan simples que ens deixem emportar per la vestimenta o el físic d’una persona. La dona àrab té mala fama a Catalunya perquè pel seu aspecte es creu que està submisa i que viu en una presó sense reixes. Hauríem de prescindir-ne de la carcassa, mirar les persones pel que són i no pel que voldríem que fossin.

Vostè què recomana a les joves àrabs en les seves vides?

Als joves àrabs els recomano estudiar. Estudiar vol dir tenir ulls a la cara, tenir criteri i prendre decisions.

Ha estat molt valenta i ha lluitat per fer una educació superior. Com ha estat la seva lluita?

No hi ha lluites fàcils , però ningú ha dit que la vida ho sigui, de fàcil. Tot depèn de les ganes que un té per aconseguir allò que vol. Quan vaig començar a somiar amb un futur millor per a mi, estava completament sola. La solitud ens fa més valents i, fins i tot, ens  pot acabar agradant. Confesso que no és el meu cas. Però, vaig decidir començar una lluita carregada d’enganys, mentides i de sentiments de culpabilitat perquè no era la persona que els altres (les persones que més m’estimen) esperen que sigui.

Hi ha paral.lelismes entre el món amazic i el catala?

Molts!! “Amazic” vol dir “home lliure”. Precisament, ens uneix el desig de la llibertat. Històricament tenim punts en comú.

Què li ha reportat sortir al programa “El convidat” d’Albert Om?

Hi hagut un canvi en la meva vida. Gràcies al programa vaig poder demostrar la meva manera de fer i de pensar, sense fer teatre ni avergonyir-me de res. La gent, pel que comenta, em veu i em sent més propera i humana. Considero que va ser un repte, un regal.

Com valora l’acollida que han tingut els seus llibres a Catalunya?

Una acollida molt positiva. Les meves obres s’han tractat amb molt d’afecte.

Què podem esperar del seu proper llibre?

El proper és un experiment diferent perquè el protagonista és un noi adolescent que li passen una sèrie de successos. És un llibre dirigit als adolescents perquè he treballat amb ells més d’una dècada i m’han ensenyat molt.

Vostè diu que viu entre dues “pàtries”. Com es viu això?

Ho visc com la filla d’uns pares separats o divorciats, però aquells pares que s’estimen i es respecten, però per motius de vida no poden estar junts. Jo estic al mig. Els estimo per igual i els necessito per ser feliç.