Can Putades: “Som creadores de contingut en català perquè és la nostra llengua i la manera més natural que tenim d’expressar-nos”

Can Putades són tres amigues i creadores de contingut, l’Ona, la Joana i la Núria, que, amb naturalitat i humor, comparteixen les seves experiències i anècdotes, especialment des de la seva mirada com a gent de poble vivint a Barcelona. Van començar com un projecte amateur i han acabat convertint-ho en la seva feina, mantenint sempre la seva essència i proximitat. En aquesta entrevista, ens expliquen el seu recorregut, els reptes que han superat i, a més, tots els detalls del seu nou llibre.

Més enllà d’un compte d’Instagram, que és Can Putades?

Joana: Som tres amigues que fa més de sis anys que convivim i més de quatre que compartim el nostre dia a dia i les nostres idees a través de les xarxes socials. El nostre contingut és molt divers: parlem sobre la llengua catalana, la convivència, les diferències entre viure al poble o a la ciutat, i molts altres temes que formen part de la nostra realitat i del nostre entorn.

Ona: Som creadores de contingut en català perquè és la nostra llengua i la manera més natural que tenim d’expressar-nos. Ens dediquem a crear contingut molt variat: hem fet un pòdcast, hem treballat com a reporteres, fem col·laboracions amb marques i publicitat, i també creem contingut propi per les xarxes. Recentment, hem escrit un llibre, i continuem explorant nous formats i projectes.

Com vau començar a crear contingut i veure que podia ser una feina?

Núria: Realment, al principi no ens vam plantejar dedicar-nos a crear contingut. Estàvem acabant la carrera i teníem altres objectius relacionats amb el que havíem estudiat. Però amb l’arribada de la pandèmia i el confinament, no podíem sortir de casa i el context era molt estrany: no era ben bé confinament, però tampoc es podia fer vida normal. En aquell moment TikTok va agafar molta força i tothom hi penjava coses. Un dia, vam publicar un vídeo molt espontani, traduint paraules del català al castellà, i es va fer viral. A partir d’aquí vam continuar publicant vídeos com una activitat més del nostre dia a dia.

Ona: Era un hobby compartit, no una prioritat. Durant bastant temps ho vam viure així, com una cosa que fèiem per passar-ho bé. Tot i això, com que els vídeos funcionaven, teníem visites i es començava a crear una petita comunitat que ens comentava i ens seguia, vam veure que tenia sentit continuar. Érem conscients que hi havia gent que es dedicava professionalment a crear contingut, i vam començar a veure que potser nosaltres també podíem ser una d’aquestes persones. No va ser una decisió molt pensada ni planificada, però la idea de convertir-ho en una feina ens motivava i ens agradava molt.

I d’on surt el nom de Can Putades?

Joana: És una pregunta que ens fa molta gent, i sempre diem que és molt representatiu… perquè, de fet, és una mica una putada que ens diguem Can Putades! Recordem perfectament la conversa que vam tenir quan vam crear el canal. De manera molt natural li vam posar aquest nom perquè, en realitat, el nostre pis ja li dèiem Can Putades. Això és molt típic a la Garrotxa, que les cases tinguin noms com Can X, Can no sé què… En aquell moment ens estaven passant moltes “putades”, així que, com a broma interna, vam començar a dir-li Can Putades a casa nostra. I quan va arribar el moment de posar nom al canal, vam pensar: “I si li posem Can Putades?” Però també vam tenir aquell dubte de: “Ostres, i si algun dia ens fem famoses? Ens diran Can Putades públicament… quin nom!”

Ona: També vam valorar si ens podia beneficiar o perjudicar tenir un nom així, però vam pensar que tampoc calia donar-hi tantes voltes. Si algun dia calia, ja el canviaríem. I mira, al final s’ha quedat.

Com veieu l’ús del català en el món de la creació de contingut actualment?

Núria: Creiem que ara el panorama és molt millor que quan vam començar. En aquell moment, fer contingut en català no era gaire habitual, i fins i tot nosaltres vam fer els primers vídeos amb textos en castellà, perquè semblava més fàcil arribar a tothom així.

Ona: No pensàvem a crear una comunitat catalana ni res semblant; simplement volíem fer vídeos divertits i virals. Però de mica en mica vam veure que també podíem fer-ho en català, que hi havia interès, i que tenia tot el sentit del món fer-ho en la nostra llengua.

Núria: Ara hi ha més referents que creen en català, i això ajuda molt a normalitzar-ne l’ús a les xarxes. És important que la gent jove pugui consumir contingut en català de manera natural, com passa amb el castellà.

Joana: Nosaltres, quan érem adolescents, només teníem youtubers castellanoparlants com a referents. Ara això està canviant, i és molt positiu. Tot i això, encara hi ha molts espais per omplir. L’oferta ha crescut, però hi ha àmbits molt concrets, com els esports o la moda, on encara falta contingut en català i més diversitat de veus. No n’hi ha prou amb tenir una sola persona per tema: hi ha espai per a moltes maneres de fer i molts punts de vista. El contingut en català pot créixer molt més encara.

Què creieu que fa diferent Can Putades d’altres projectes de creació de contingut?

Joana: Creiem que hi ha diversos factors que ens fan diferents, i que junts han contribuït a crear el que és Can Putades. Un dels més evidents és que som tres. No és gaire habitual trobar canals de contingut formats per un grup, i menys per tres amigues que fa molts anys que conviuen i tenen una complicitat real. Això es nota en com ens relacionem, com ens entenem i com fluïm als vídeos. També hem intentat, des del principi, mostrar la vida tal com és. No tot és perfecte ni bonic, i nosaltres hem volgut ensenyar també les “putades”. I un altre aspecte diferencial és la llengua i la manera com parlem.
 

Núria: Al llibre ho expliquem: que tot i que volíem ser molt reals, moltes vegades no ho hem aconseguit, ni ho hem volgut tampoc, perquè al final no ens posarem davant d’una càmera plorant. Però crec que la senzillesa, el fet que la gent es pugui sentir identificada amb nosaltres per qualsevol motiu, té molt de valor. A xarxes, moltes vegades, veus vídeos superperfectes, cares perfectes, sense res… i penses: ‘Joder, a mi això no em representa’. I a vegades et genera enveja. Jo n’he sentit molts cops durant la meva adolescència. I crec que això, la senzillesa i sentir-nos així, és el que ens ha ajudat.

Ona: El fet que tinguem un català una mica més exòtic, diferent, i no tan proper al que s’acostuma a sentir a Barcelona fa que a la gent li cridi l’atenció. Els fa gràcia sentir-nos parlar així, amb aquest accent o expressions diferents. I això, per una banda, està molt bé per mi. Però alhora també és curiós… és com si fos gairebé estrany que parlem així.

Joana: Som gent de poble, i això no ho podem pas amagar; forma part de la nostra manera de ser, i crec que és una cosa amb què molta gent s’ha pogut sentir identificada en els nostres vídeos.

Com es presenta aquest nou llibre de Can Putades? Què hi podem trobar i què us heu proposat explicar-hi?

Núria: Aquest llibre és com un recorregut per la nostra història des que vam marxar de la Garrotxa a Barcelona, amb 18 o 19 anys, pensant-nos molt grans però sentint-nos ben petites. Parlem de les primeres vegades: el primer pis, el primer cop que agafes el metro, anar a la Uni, conviure… És una etapa plena de descobertes, errors i moltes anècdotes.

Joana: La primera part del llibre podria servir gairebé com un manual per a qui està començant a compartir pis, ens hauria anat molt bé llegir-lo quan vam arribar a la ciutat.

Ona: Ja fa un any o dos que vivim a Barcelona, i tenim mil anècdotes per explicar, que també surten als capítols. Per mi, són les millors, les més divertides: tots els embolics que hem tingut amb els animals, i amb aquest pis que tant estimem, però que tants maldecaps ens ha portat.

Joana: Després expliquem com ens vam convertir en creadores de contingut, primer en l’àmbit amateur i més tard, clar, com vam començar sent cinc, més tard quatre, i posteriorment vam acabar com ha passat. Això va ser la nostra feina. Com ens ha canviat la vida? Com hem estat a punt de deixar-ho més d’una vegada, però sí, una mica resistint. Els problemes que hem tingut, com ha estat dur. No ha estat fàcil, però també hem viscut moments molt bonics i moments molt difícils, perquè tenir una cosa amb les teves amigues que implica tant fa que sents que és molt important però, alhora, també molta responsabilitat.

Ona: I aquestes coses no les havíem compartit mai a xarxes, ni tan sols entre nosaltres o amb amics i família.  Va ser escrivint el llibre que realment vam parlar de tot això, per poder-ho explicar bé, i llegir aquest capítol pot ser molt especial, perquè mostra una cara que fins ara no havíem ensenyat mai.

Text i Imatges: El Monocle