Quan la música de les discoteques de la Bisbal venia de Perpinyà NOU ARTICLE

A la Bisbal dels anys setanta els diumenges a la tarda eren diferents dels d’avui. Les Voltes bullien d’activitat. Riuades de jovent hi circulaven amunt i avall. Hi havia qui s’encaminava cap a la sessió de cinema de l’Olímpia. Alguns potser venien del Foment. Altres feien cua a la pastisseria tot esperant el croissant per berenar. I qui tenia ganes de ballar, podia triar dues opcions, cadascuna en una banda de la carretera: la discoteca Can Met —la preferida dels adolescents, situada en un cafè centenari— o el Long John, on solien anar els joves una mica més grans. En tots dos locals els discjòqueis hi punxaven l’últim crit, els èxits internacionals del moment que de tan nous encara no se sentien a la ràdio. No s’hi sentien per les restriccions del règim franquista a les importacions, però això no era cap impediment perquè arribessin a la Bisbal: anaven a buscar els discos expressament a vuitanta quilòmetres de distància. La millor música venia de Perpinyà.

Lluís Serra «Philips» (la Bisbal, 1956) recorda aquests viatges i els explica en una conversa amb L’aguait. Quan tenia setze anys va començar a punxar discos al Long John. Feia d’ajudant del discjòquei principal, Ramon Vilaró, que acabaria sent president del Girona FC. Com a principiant, s’encarregava de les sessions de música lenta, que s’alternaven amb les de ràpida, considerades més difícils: «Començàvem a les sis amb música ambiental fins que s’emplenava la discoteca. Després entrava en Vilaró amb una hora i mitja de ràpid, i tot seguit jo posava mitja hora de lent. Ens anàvem combinant fins que acabàvem, a les onze de la nit».

Es proveïen de novetats cada setmana a la coneguda botiga Erato de la plaça del Vi de Girona, la referència per a les discoteques de la zona. Els guardaven els discos dels artistes «que havíem de tenir tant sí com no». Era l’època de Supertramp, Dire Straits, The Police, Elton John, Queen… Ara, hi havia un inconvenient: els internacionals trigaven massa a arribar per les restriccions a la importació, mentre que a Perpinyà, a l’altra banda de la frontera administrativa, ja feia temps que els tenien. Per tant, les excursions a Catalunya Nord eren habituals: normalment hi feien cap un cop al mes.

Serra relata que la primera vegada que hi va anar eren tres: l’acompanyava el discjòquei titular, Vilaró, i l’amo del Long John, l’empresari i decorador gironí Joan Baró. El cap s’hi va afegir «perquè no ens passéssim de pressupost», però no era habitual que hi anés, tot i que «al començament li feia gràcia venir perquè també li agradava molt la música, sobretot el jazz». Era l’ocasió per aconseguir discos poc comercials que precisament per aquest motiu no arribaven al sud dels Pirineus: els de George Benson, Ella Fitzgerald o Duke Ellington. En aquella època hi havia unes quantes botigues de vinils a Perpinyà, les més importants al centre històric: Starphony, Olive i Mélodisc. Han passat 50 anys i Serra no recorda a quina anaven, però apunta que probablement es tractava de la darrera, situada al número 36 del carrer Mailly i avui desapareguda. Regentada per Georges Bannier, un article de l’escriptor Christophe Massé descriu l’amo com un «home atípic (certament el primer punk d’americana i corbata de la ciutat) que perseguia els clients fins al carrer per preguntar-los si havien trobat la felicitat».

Es tractava d’un local prou gran, una mena de supermercat de discos, segons Serra. Aquell primer dia van passar tot el matí remenant vinils: de jazz, blues, rhythm & blues, soul. No els escoltaven pas: confiaven que els grans noms de l’escena musical no els decebrien. «Ens gastàvem cèntims. Els LPs valien més de mil pessetes, i si ens n’endúiem 15 o 20, ja eren diners», apunta. Tot i que el costum de proveir-se a Perpinyà era comú en moltes discoteques, Serra assegura que la música del Long John no se sentia en gaires establiments més. La seva referència era la mítica Up&Down de la zona alta de Barcelona: explica que moltes peces que hi sonaven també passaven per la Bisbal.

Les inspeccions a Can Met

A l’altre costat de l’avinguda de les Voltes, a Can Met, també anaven a Perpinyà i encara més sovint, cada setmana, segons relataven el gerent, Ricardo Lloveras, i el discjòquei, Albert Lladó. Fa uns quants anys que van traspassar, però en unes entrevistes que els vam fer el 2015 afirmaven que solien coincidir amb els punxadiscos d’altres discoteques, sobretot de Platja d’Aro, que comptava amb les emblemàtiques Tiffany’s, Maddox i Paladium. Ara bé, Lluís Serra no recorda haver coincidit mai amb el seu col·lega bisbalenc: no es pot descartar que anessin en botigues diferents. Lloveras deia que també s’arribaven a Andorra.

Lladó va posar música a Can Met des del 1965 fins que va tancar, l’any 1985. Detallava que sovint rebien inspeccions per controlar els discos que es reproduïen, tot comprovant que fossin fabricats a Espanya i que complissin amb els drets d’autor. A vegades, durant els controls, els inspectors li oferien discos que havien confiscat d’altres discoteques, assegurava. Al Long John, Serra comenta que com a molt passava un representant de la SGAE a recollir una llista amb les cançons que sonaven més, per cobrar-ne els drets. A Can Met, la major part de la música venia de Perpinyà. Al Long John era un 40%.

Música comercial o gustos personals?

El 1974, quan els amos del Long John van obrir la discoteca Màquina a Girona, Ramon Vilaró va passar a ser-ne el discjòquei. Lluís Serra va deixar de ser l’ajudant per convertir-se en el titular del Long John, tot i que un altre company es feia càrrec de les sessions de lent. Calia un treball de preparació: «Hi anava els dissabtes al matí, un parell o tres d’hores, quan em podia escapar de la feina de casa [la botiga d’electrodomèstics familiar]. Em mirava la música nova que havíem portat, a veure com podíem lligar les peces les unes amb les altres». Havia de tenir present que la prioritat era posar música comercial, perquè calia evitar que la pista es buidés: «Cada discjòquei té la seva personalitat musical, però no pots posar el que t’agrada, sinó el que fa ballar, perquè és el que la gent ve a fer. A en Baró tant li feia la música que posés: només volia veure la pista plena, perquè així tothom salta més i beu més. I si la música els agrada, tornen». Per altra banda, comenta que era sagrat no repetir cap cançó en una mateixa sessió. Una tasca difícil, perquè el jovent s’acostava a la cabina a fer-li peticions, que sovint coincidien les unes amb les altres.

A finals dels setanta Serra se’n va anar a fer el servei militar i es va acabar la seva etapa de discjòquei al Long John, tot i que hi tornaria com a simple client. Amb la fi del règim franquista i de les restriccions a la importació, el costum d’anar a Perpinyà a proveir-se va decaure. Ho confirma Edi Montia, director del Long John a principis dels vuitanta: ells ja no feien excursions i es limitaven al que trobaven a l’Erato de Girona.

El Long John, una referència a la comarca

El Long John era de la societat Eprogesa, encapçalada per dos germans gironins, Joan i Jaume Baró Roig. El tercer, Antoni Baró, n’era membre però es mantenia allunyat del món de la nit. Tenien altres locals: Bounty a s’Agaró, el pub Nou Angelot a Palafrugell, uns quants pubs a Girona i, com s’ha apuntat, la discoteca Màquina. A la Bisbal van obrir el 30 d’abril del 1970 sota les Voltes, al que havia estat el local de l’Aliança Bisbalenca, on també es ballava. Ràpidament es va convertir en «la tercera discoteca de Girona», per darrere de Tiffany’s i Maddox, segons Montia. Hi anava gent de tota la comarca i de més enllà. En la primera època hi havia concerts de tant en tant. Hi van tocar Joan Manuel Serrat, Mari Trini, Mike Kennedy, Alicia & Nubes Grises, Georgie Dann, Eddie Lee Mattison, Los Sírex, Los Diablos i Los Brincos. Serra i Montia recorden especialment el grup de rock Titanic, que només va poder muntar una quarta part de l’equip de so que duia perquè l’escenari de la sala era molt petit. Val a dir que Can Met tampoc es quedava curt, amb La Trinca, Mary Santpere, Tony Ronald o Núria Feliu.

A la discoteca s’hi entrava pel bar Plata (avui el restaurant l’Escut) a través d’una porta situada al fons. A dins hi havia dos pisos. Per una banda, l’inferior, amb una pista, una barra, sofàs i l’escenari. El pis superior comptava amb una pista petita, una segona barra i més sofàs. Els anys setanta van ser els de més esplendor. A finals dels vuitanta va començar una decadència que va culminar amb la reconversió en una «disco light» (sense alcohol) anomenada Principal que els Baró van rellogar a un grup de Barcelona. A mitjans dels noranta va desaparèixer. Ara és un magatzem que encara conserva l’estructura de l’època: la cabina del discjòquei, les escales a banda i banda per pujar al pis de dalt i el contorn del lloc on hi havia els sofàs.

Albert Noguer ha col·laborat en aquest reportatge.