Josep Domènech Ponsatí repassa la seva trajectòria abans de presentar «L’Ateneu»
Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966). Llicenciat en filologia hispànica, és un poeta, escriptor i traductor que publica en les llengües catalana i portuguesa, tot i que també tradueix al castellà.
La seva producció com a autor contempla poemaris, pels quals ha recollit diversos premis literaris. Com a traductor, Domènech Ponsatí s’ha dedicat preferentment a portar al català multitud d’escriptors brasilers, tant clàssics com contemporanis. També ha traduït José Saramago al català i ha passat al portuguès obres d’autors catalans. També ha exercit com a llibreter i professor, i actualment treballa en un establiment hoteler de la nostra ciutat.
Primer de tot, fem un repàs a la teva trajectòria i prinicipals premis que has obtingut, ja que a casa nostra no ets gaire conegut…
El principal és el Gabriel Ferreter de Sant Cugat, un dels més reconeguts. Després hi ha el Miquel Martí i Pol, que n’hi ha dos i un d’ells el vaig guanyar; també el de Vallirana… Estic content pels premis, però penso que molts que no he guanyat els hauria d’haver obtingut, perquè quan després llegeixo el llibre guanyador, trobo que el meu és millor. Els premis que he guanyat, són, posem, una tercera part de tots als que m’he presentat, perquè guanyar un premi literari és una loteria.
Una loteria? De què depèn?
Depèn de moltes coses, per exemple, que caiguis bé al jurat si no et presentes amb un pseudònim, perquè si veuen el teu nom i et tenen “mania” ja et rebutgen a la primera. Això sol passar. I podria dir noms, però no en diré cap. I a més a més, imaginem que es presenten a un premi 75 originals i hi ha 5 persones al jurat, creus que aquelles 5 persones es llegeixen tots els originals? No. Se’ls reparteixen, i si a tu et toca algú a qui no caus bé, a la primera de canvi el teu llibre ja no el consideren vàlid.
Com tries les obres que presentaràs als premis?
Al llarg de l’any, amb tots els originals que tinc “al calaix de baix” o inèdits, intento jugar. En presento un aquí, un altre allà… Aquest any m’he presentat a un fotiment de premis i no n’he guanyat cap. En canvi, l’any passat en vaig guanyar dos. Hi ha anys que tens sort i anys que no.
Tens un munt d’obres pròpies en català i en portuguès.
En tinc una desena en català i un parell en portuguès, d’obra pròpia. De traduccions, ja és una altra cosa. D’inèdits en tinc una mitja dotzena per presentar a premis, a veure si hi ha sort. Que te’l publiquin així, de bones a primeres, en una editorial, és difícil i en el meu cas encara més, que durant anys em vaig barallar amb editors, i per això molts no em poden veure. Per tant, he de buscar guanyar un premi per poder publicar, perquè no sóc famós ni amic de gaires editors. I a més, de poetes, jo diria que n’hi ha més que no pas de lectors de poesia, perquè Catalunya és un país que escriu molta poesia. Dolenta, això sí.
«Que et publiquin una obra en una editorial és difícil i, si no ets amic dels editors, encara més»
I en el teu cas, la inspiració d’on la treus?
No, no.. poc que existeix això de la inspiració…
No existeix?
No! No dic pas que hi no hagi allò que en deien el “vers donat», que de cop i volta se t’acut una idea o fins i tot un vers, però escriure és un ofici, una feina com una altra, dedicar-s’hi vol temps. No tant com un novel·lista, que hi ha de dedicar 8 hores al dia, un poeta potser no tantes. Però, com un fuster o un paleta, tot són hores de feina. No escrius i la primera idea que et surt és la bona. L’has d’anar treballant, els poemes no es fan sols.
I, bàsicament, quins són els temes principals que toquen les teves obres?
De vegades, els meus lectors m’han criticat que la meva obra parla excessivament de sexe, i és veritat, però és important dir que hi ha pocs poetes, sobretot homes, que parlin de sexe, que gosin, que s’atreveixin a parlar de la seva pròpia sexualitat o de la sexualitat del seu “jo” poètic. En canvi, de dones, sigui pel feminisme, per l’alliberament o per la seva sexualitat, n’hi ha més.
«Hi ha pocs homes poetes que les seves obres parlin de sexe»
Has parlat del “jo” poètic, l’utilitzes a l’hora de crear els teus poemes?
Això de confondre el jo poètic amb la persona que escriu és un error que es dona molt. No dic pas que el meu jo poètic no tingui coses meves, però no sempre sóc jo al 100% qui diu les coses en el poema. I l’altra confusió és el propi fet poètic, és a dir, com es crea un poema. Per què es fa? A partir de quines lectures? Per exemple, a mi sempre m’ha agradat, quan llegeixo un llibre, subratllar. Subratllo coses, jo en dic “pedres de Santa Llúcia” o “ulls de Santa Llúcia”, és a dir, coses que em sorprenen. No necessàriament una frase maca sinó, per exemple, la conjunció d’un nom i un adjectiu… allò que et sorprèn, que fa com una guspira. Bé, doncs jo ho subratllo. I després, amb aquests subratllats, moltes vegades creo els meus poemes, barrejant coses d’aquí i d’allà i creant una cosa que en principi m’apropio i considero meva. Les paraules d’altres les faig meves.
Entrem en la vessant més personal, ara. Ets una persona que has viscut a diferents llocs…
Aquí Catalunya he viscut a Sant Feliu i a Girona, on vaig treballar molt de temps a la llibreria Geli i una època hi vaig viure. I fora d’aquí, vaig viure un anyet a Granada, i després a Sao Paulo, al Brasil, país on he viscut a tres ciutats diferents fent-hi estades.
Com va començar la teva carrera com a traductor? I com és que et vas especialitzar en la llengua i literatura portuguesa?
Va ser una mica de casualitat. Quan em vaig divorciar de la meva primera dona en vaig conèixer una altra, que era brasilera, i a partir d’aquí va començar tot. Jo sempre havia pensat que m’havia enamorat d’ella, però en lloc de la persona, resulta que m’havia enamorat de la llengua brasilera. Vaig anar a viure al Brasil, on feia de professor d’espanyol tenint un nivell bàsic de portuguès. El vaig aprendre a còpia de fer fer exercicis als meus alumnes de traducció del portuguès a l’espanyol i a l’inrevés, i després jo a casa els traduïa al català. No tinc estudis de llengua ni literatura portuguesa, ni brasilera, ni gallega.
I aquí vas veure que hi havia un mercat inexplorat de traduccions.
Sí, el que passa que amb el pas dels anys he vist que la literatura brasilera no interessa. La portuguesa tampoc, però la brasilera encara menys. He traduït molt bons autors, sense anar més lluny, l’editorial Club Editor, de les millors que hi ha a Catalunya, em va proposar traduir llibres d’una escriptora importantíssima com Clarice Lispector, autora que els seus llibres no són fàcils de llegir sinó que és una autora més poètica… Total, que les vendes d’aquests llibres han sigut força miseriosos.
Com és això?
Doncs que el lector aquí Catalunya es pensa que el Brasil només són culs, samba i futbol. És el tòpic.
«Pels lectors catalans, el Brasil són culs, samba i futbol»
Però tens més de cent traduccions del portugués al català, si no m’equivoco. I una desena al castellà. I fins i tot has traduït Saramago.
Això va ser una d’aquelles coses que de vegades passen als editors. Era l’època que Saramago va guanyar el Nobel. Edicions 62 havia encarregat la feina a un traductor, no em van dir quin, i aquest els va fallar. I és clar, el llibre havia de sortir de seguida. Es tractava de la poesia completa d’en Saramago. Em va trucar l’editor dient que en 10 dies havia d’estar enllestida la traducció d’entre 80 i 90 poemes. Com que ja hi havia internet, abans que m’arribessin els originals vaig intentar buscar tots els poemes per xarxa i els vaig començar a traduir. Després vaig veure que molts no eren complexos i vaig aconseguir fer la traducció de tot el llibre, bàsicament perquè la poesia d’en Saramago és força dolenta, i per tant, fàcil de traduir. No és gaire sant de la meva devoció, en Saramago, altres autors portuguesos m’agraden més, però és una opinió molt personal.
I al revés també, eh? Comadira, Estellés o Brossa els has traduït del català al portuguès…
I saps quina rebuda han tingut als països de parla portuguesa? Mínima, també. Perquè allà el mercat és immens. No hi ha un sol Brasil, allà hi ha molts brasils. Un llibre publicat en una editorial de Säo Paulo, potser al nord-est ningú en fa cas o directament ni hi arriba. I la distribució no funciona com aquí, que s’edita un llibre i arriba més o menys arreu de Catalunya, allà les dimensions del país són enormes, s’editen moltes coses i molta traducció, i, per tant, que un pallús com jo faci una traducció i vengui 500 exemplars en un país de tants milions de persones, passo completament desapercebut.
Roberto Bolaño, un altre gran nom, que en aquest cas vas traduir del castellà.
Sí, perquè hi ha una revista digital al Brasil per la qual vaig publicar moltes traduccions al portuguès. Durant la pandèmia em vaig haver d’entretenir fent coses i vaig decidir cada dia triar un autor. De la meva biblioteca escollia entre sis i deu poemes, els traduïa i ells ho publicaven. Després a vegades jo en feia una plaquette molt casolana. De traduccions així en tinc moltíssimes, tantes que no les acabaria. El que passa que no sempre les he publicat perquè la poesia només interessa a quatre gats. De fet, crec jo que de vegades, ni als poetes, interessa.
No exageres?
Em sembla que si es compressin tants llibres de poesia com poetes hi ha, aquí a Catalunya, les edicions de poesia s’esgotarien ràpidament. Però això no passa, per tant, crec que ni els poetes llegeixen poesia.
Portuguès, castellà, català… Josep Domènech és trilingüe o, directament, poliglot?
Aquestes tres llengües les intento parlar més o menys bé. El francès el parlo una mica. Durant un temps vaig tenir interès pel romanès, però no vaig arribar a dominar-lo. Puc llegir el francès i l’anglès però en cap cas no m’atreveixo a traduir-los. Això, només pel portuguès.
Parla’ns un xic de la traducció de “L’Ateneu”, el llibre de Raul Pompeia que presentaràs el 26 de juliol al Casino dels Nois.
És un clàssic de la literatura brasilera que vaig decidir traduir perquè em vaig presentar a una beca de la Institució de les Lletres Catalanes, que finalment em van concedir. Un cop enllestida la traducció, la vaig oferir a un parell o tres d’editorials, i la que em va dir que sí fou Edicions de La Ela Geminada. Que s’interessin per un autor brasiler és per llançar les campanes al vol. Per exemple, d’un poeta com Carlos Drummond de Andrade, a Catalunya no se n’ha traduït mai cap llibre sencer. Fa uns 8 o 10 anys jo en vaig traduir un i cap editorial s’ha interessat en publicar-lo.
Però no és culpa teva…
Potser sí, perquè no em poden veure, com t’he dit. No tinc amiguets dins les editorials, i una traducció d’en Domènech no interessa. No em donen l’oportunitat o, simplement, no interessa en absolut la literatura brasilera. O totes dues coses juntes. Però bé, ara que ja tinc 60 anys, si no ho volen publicar, que no ho publiquin. Quedarà pels hereus, la traducció.
I malgrat tot aquest currículum extens, la literatura no et dona per viure, perquè treballes d’altres coses…
L’obra pròpia dóna per viure si es guanya un premi o una beca. Per exemple, a mi un cop em van concedir una beca per obra pròpia i una altra per traducció. 16.000 euros de cop. Però això passa un cop a la vida. Els diners es gasten i cal tenir una feina on baixin calés cada mes, perquè si no… Una traducció són 3 o 4 mil euros, depèn del gruix del llibre, però tinc sort si al llarg de l’any puc fer dues o tres traduccions. Això ja és molt. De traductors, som els que som i no puc fer més.
«La literatura catalana està en un bon moment, però la llengua està destrossada»
Per últim, consideres que és un bon moment per la literatura catalana?
Està prou bé. La llengua està feta una merda, això sí, només cal parar l’orella. Peròa la literatura hi ha bons autors, tant poetes com narradors, no ens podem queixar. Pel mal estat en què està la llengua catalana, la literatura està prou bé.
Baix nivell de l’alumnat, diglòssia i arraconament del català i, per postres, la intel·ligència artificial que et pot arribar a escriure un llibre. Com ho veus tot plegat?
Jo crec que som els últims de Filipines, Arribarà un moment en què s’escriurà en català, però poca gent l’entendrà. Sóc força pessimista. Ja et dic, aquí a Sant Feliu, per exemple, si comparem el català parlat, de fa deu anys a ara ha baixat molt. I la gent jove no el fa servir, fins i tot et diuen “catalufo”…
No us perdeu la presentació del llibre «L’Ateneu» al Casino dels Nois.
