Una família de ganxons amb passió pels micròfons

Son diversos els professionals de les ones sorgits de Sant Feliu de Guíxols; ja sigui de l’antiga Ràdio Sant Feliu del carrer Capmany, que en el seu dia va ser una emissora molt potent però que la Generalitat va tancar el 1988 per no estar completament legalitzada; com de l’actual, que va tapar el forat deixat per l’anterior uns 3 anys després, ja als actuals estudis del monestir, com a emissora municipal i sota la batuta d’en Josep Andújar.  

Algun dia potser farem un reportatge dels professionals de la ràdio i la comunicació sorgits dels micros de les emissores ganxones i que han obtingut popularitat a nivell nacional. Però avui ens centrem en aquests 4 homes amb el mateix cognom patern i provinents de la mateixa família: els Sánchez.

No és facil trobar una família amb tants membres que es dediquin a la comunicació àudiovisual, i a més, amb un nivell més enllà de l’àmbit purament local. I a Sant Feliu de Guíxols en tenim una. 

En Francesc va ser el primer de la família a endinsar-se en el món de la ràdio: de ben jove va dirigir Ràdio Sant Feliu, però es va fer més conegut arran de presentar el TN Comarques a TV3.

Tot ho va començar en Francesc Sánchez Trigueros (1966) al barri del Sot dels Canyers, els “pisos grocs” de tota la vida, amb 12 anys i una emissora d’estar per casa feta entre diversos amics. Formaven part de l’associació cultural del barri, que tenia una biblioteca, sala d’estudi per als nens i un grupet de teatre per als veïns. “Vam prendre contacte amb el meravellós món de l’electrònica i, amb un sales-kit de components electrònics que havíem de soldar nosaltres mateixos, vam construir una emissora d’FM de -crec recordar- 0,2 watts”, diu en Francesc.

Es tractava d’una ràdio muntada en un garatge propietat de la presidenta de l’associació, Margarita Santana. Es varen emportar els plats de tocadiscos de casa, un amplificador i, amb un altre sales-kit, varen muntar una taula de mescles. “Taula de mescles per dir alguna cosa: eren uns potenciòmetres rodons que apujaven i abaixaven la música o el micro”, rememora. Emetien música i feien dedicatòries als veïns que s’acostaven al garatge; tot sense telèfon, és clar. “Aprofitàvem per anunciar les activitats de l’associació, però en directe, res de gravacions”. Va ser l’estiu de 1978, que van passar “força entretinguts”.

“Vaig ser oient de Ràdio Juriola i Ràdio Ferrerito. Després, quan es van fusionar per formar Ràdio Sant Feliu, al carrer Capmany, vaig demanar si hi podia col·laborar. Era l’any 1983, tenia 17 anys. Em van donar dues hores en prime time: diumenges de dues a quatre de la tarda, just abans de la transmissió esportiva del Guíxols”, recorda. Era un programa musical amb cançons que no formaven part del catàleg comercial que es punxava en aquell moment: “sovint posava les cares B dels singles per què les trobava més interessants”, assegura.

Amb 16 anys es va incoporar al món laboral estiuenc del Sant Feliu de l’època: Hotel Reina Elisenda, Hotel Roca, Hotel Jecsalis i Hotel Montecarlo, tots de la mateixa cadena. “M’ho vaig fer venir bé per compaginar-ho amb la ràdio i amb 19 anys acabats de fer, per aquelles caramboles de la vida, vaig acabar dirigint l’emissora”. Va ser per encàrrec de l’aleshores president de l’Associació Recreativa i Cultural Guixolenca, August López Alejaldre. L’emissora presentava uns números vermells alarmants: “Ens va escandalitzar veure els deutes que arrossegava l’emissora, de més d’un milió de les antigues pessetes, a l’empresa que havia subministrat l’emissor, la taula de so, els plats i altres elements tècnics, i que amenaçava de venir a treure’ns els aparells”, explica en Francesc, que es va encomanar al seu amic Josep Andújar, “Sé”, un històric de Ràdio Sant Feliu, per traçar un pla per fer diners i pagar els deutes. La solució va ser recuperar el nom d’un programa que havia fet en Xavi Casals, “FM Express”, amb els seus jingles originals, i convertir-ho en una ràdiofòrmula musical prou atractiva per tenir audiència i generar guanys. “La col·laboració d’en “Sé” va ser cabdal ja que en aquell moment ell dirigia una empresa de publicitat amb qui contractàvem anuncis; a més, també feia torn, de manera que recuperàvem d’alguna manera les arrels de Ràdio Sant Feliu”, explica.

Amb una programació prou ferma, amb programes sectorials als vespres, magazines els caps de setmana i algun concurs amb la participació dels oients, van aconseguir diners per eixugar el deute i tirar endavant. “Tot perfecte fins que ens va tancar la Generalitat per ser una emissora il·legal. Aquella ràdio ja no tornaria a funcionar fins que l’Ajuntament la va reobrir com a emissora municipal i amb l’encert de posar en Sé de director”, conclou el gran dels Sánchez-Trigueros.

Un cop tancada Ràdio Sant Feliu, en “Pac”, com se’l coneix amicalment, va demanar una entrevista de feina a en Josep Puigbò, director de Ràdio Costa Brava de Palamós, que eI va contractar com a redactor d’informatius; així, va aprendre l’ofici de periodista amb el també ganxó Josep Maria Alejandre, aleshores cap d’informatius de Ràdio Costa Brava. Allà va estar tres anys fent informatius i conduïnt els diumenges a la tarda el carroussel esportiu amb les transmissions del Palamós, amb en Francesc Sánchez Carcassés, “Xicu”, i del Figueres, amb en Jordi Xargayó, a més de seguir els resultats dels equips regionals de la zona.

L’any 1989, després de passar un càsting a TV3, comença a treballar a la Delegació de Girona com a redactor i conductor del Telenotícies Comarques, on va tornar a coincidir amb en Josep Maria Alejandre, qui mesos abans havia fet el mateix camí que en Francesc. Varen ser 16 anys treballant-hi, des del desembre del 1989 fins el setembre de 2005, quan va demanar el trasllat a la seu central de TV3, a Sant Joan Despí.

Des del setembre del 2005 fins el desembre del 2008 vaig estar al Canal 3/24, primer com a conductor del torn de tarda i, l’últim any, com a director i conductor de l’espai “L’Entrevista” del mateix canal.

Des del gener del 2009 fins el maig del 2013 vaig passar per les seccions de Societat i d’Economia dels Informatius de TV3.

El maig del 2013 em van nomenar editor del TN Comarques i ja no he deixat els equips d’edició fins avui. El gener del 2014 vaig passar a ser Cap d’Edició del Telenotícies Migdia (també ho anomenem sots-editor) i en sóc l’editor titular del TN Migdia des del setembre del 2020.

“Durant la meva etapa a la delegació de Girona de TV3, el cuquet de la ràdio va continuar viu”, recorda, i per això Xicu Sánchez Carcassés, llavors director de Ràdio Costa Brava, el va enredar per fer un magazine els dissabtes durant una temporada. Més endavant també en va fer un a Ràdio Girona, de la Cadena SER, que s’emetia els diumenges, tot i que es gravava els divendres a la tarda. “En aquesta ocasió l’amic Ramon Iglesias va ser qui em va enredar, i per fer el programa, vaig fer que fitxessin una de les millors periodistes de ràdio amb qui he compartit micro: la Núria Riquelme”.

“Durant aquests anys he conegut veritables monstres de la comunicació, que si haguessin treballat en un àmbit més gran com és Barcelona, haurien fet ombra a més d’un i una”, assegura en Francesc.

Malgrat traballar prop de Barcelona des de fa tants anys, en Francesc continua anant i venint cada dia des de Sant Feliu, ja que no podria viure amb l’estrès de la gran ciutat.

El seu germà, l’Isidre, continua treient profit de la seva talentosa veu: el podeu sentir en diversos anuncis a ràdios i televisions de tots els nivells, i també en doblatges

El seu germà, l’Isidre Sánchez Trigueros(1971) és una gran veu que segur que podeu sentir actualment en anuncis de la ràdio o la televisió. Amb el seu germà gran com a referent, va començar amb 14 anys a l’antiga Ràdio Sant Feliu, fent radiofòrmula el cap de setmana.

Posteriorment va passar per Ràdio Platja d’Aro, l’aleshores Cadena Catalana que també va haver de tancar per problemes legals. Al cap d’uns anys, va tornar a la mateixa ràdio veïna, ara ja legalitzada, a la qual van canviar el nom: es deia Valldaro Ràdio. L’Isidre hi va estar un parell d’anys dirigint-la fins que el van trucar de 40 Principals Girona. Allà va estar-hi només uns mesos, perquè havia d’acabar els estudis. Al cap d’un any, el van tornar a trucar per incorporar-se a Ràdio SER Empordà de Figueres, on va estar uns 4 anys i, un cop tornat de la mili va tornar als 40 Girona com a coordinador, fins que al cap d’uns cinc anys va plegar, tal com ell mateix ens explica.

I aquí, cap a finals dels anys 90, és quan torna a Ràdio Sant Feliu; primer, substituint la baixa per maternitat de l’Isabel Verdaguer i després, aprofitant el forat deixat per en Cristóbal Naranjo quan va plegar de la ràdio.

A la dècada dels 2000 va ser un dels principals locutors i també cap de programació de l’emissora dirigida per en Josep Andújar, d’on va plegar el 2021 en veure que aquí no podria progressar en la seva carrera professional.

Actualment és locutor de publicitat i doblador free-lance, amb estudi de gravació propi a Castell d’Aro. Tot gràcies a la seva formació en doblatge i locució, que ell mateix ens relata (sense doblatges).

De fet, ell sempre ha compaginat la ràdio amb la gravació d’anuncis per a tot l’estat espanyol. Però això s’ha accentuat des que ha deixat l’estancament que li produïa estar a Ràdio Sant Feliu. Fins i tot, fa poc ha creat una empresa basada en un banc internacional de veus: QVoice.

En Toni, cosí d’en Francesc i l’Isidre, va deixar els micros per convertir-se en director estatal de la Cadena 40 Principales, i entre d’altres, ha entrevistat Madonna i Bruce Springsteen a Nova York.

En Toni Sánchez Navarro (1972) és el cosí d’en Francesc i l’Isidre. Amb 14 anys li va picar el cuquet de la ràdio. Li semblava un mitjà fascinant. “M’agradava molt la música. Tenia 14 anys i comprava discos de vinil de l’època amb el meu cosí Isidre, sobretot a la botiga de discos Sol Negre.  Estalviàvem el poc que podíem i ens compravem singles, maxis i molt de tant en tant algun LP”, diu.

En Francesc, aprofitant que a en Toni li agradava la ràdio i la música i que anava els caps de setmana a l’emissora a aprendre, i que a més, el nano tenia bona veu,  el va reclutar per, els diumenges al matí, fer un espai de radiofòrmula i ser el tècnic de so del programa de sardanes. 

Més tard, es va encarregar de la matinal de dissabte amb el programa “De sobte dissabte”, un reflex de la llista d’èxits d’aleshores.

“Estic molt agraït d’aquells anys, perquè realment van ser de molt aprenentatge i em van servir moltíssim per conèixer el que encara avui es la meva professió”, recorda.

Quan Ràdio Sant Feliu va tancar, va estar a Ràdio Platja d’Aro fins 1992, en una emissora farcida de gent a qui habitualment escoltava amb passió: els directors Josep Sala i Joan Perich i els locutors Lluís Baena, Jordi Cassoliva o Jordi Finazzi.

A l’estiu del 92, el mateix Josep Sala l’acompanya en el primer contracte professional de la seva carrera: fitxa per Radio Club 25, la segona emissora més escoltada de Barcelona després de Los 40.  “Uns mesos de substitucions d’estiu, però per mi molt importants i necessaris per entendre com es treballa en un entorn professionalitzat”, diu en Toni.

Des d’aleshores ha desenvolupat múltiples funcions dins el Grup Prisa i les seves emissores musicals. Va començar a Los 40 i M80 a Barcelona, on va estar fins 1997.  “Allà vaig aprendre no només les tècniques més importants de la radiofórmula sino també la creació i producció de programes nacionals”, assegura. 

Al 1997 pren l’important decisió de traslladar-se a Madrid com a coordinador de programes de la Cadena 40 Principales.  Allà coincideix amb veritables monstres de la ràdio musical com ara  Fernandisco, Joaquín Luqui, Juanma Ortega, Tony Aguilar o Julián Ruíz,  en uns anys de canvis importants a Los 40 i també per ell, que, a més de gestionar programes i talents, presentava programes importants de l’època com eren Lo + 40 o El Gran Musical, a més de la producció dels esdeveniments en directe a quasi tot l’estat.  “Van ser uns anys molt divertits i de molt d’aprenentatge, sobretot en el camí que jo sempre he desitjat de gestió d’emissores musicals i del talent que les formen”.

L’any 2002, en Toni es forma en l’IESE de Madrid amb un Màster de Direcció d’Empreses, i Prisa el nomena Sots-director d’un nou projecte: Máxima FM.  “Sense cap mena de dubte, són els anys més importants de la meva carrera com a gestor i directiu de Prisa Radio. Va ser tan apassionant que ho recordo amb molta gratitud.  Vaig treballar moltíssim, però en poc temps vam col·locar Máxima FM com la ràdio dance de referència a Espanya amb prop d’un milió d’oients: una passada pels pocs recursos de què disposàvem”.

El 2010 passa a dirigir Máxima FM i M80 Radio a nivell nacional. L’any següent comença a dirigir Los 40 Espanya, lloc on encara es manté, i des del 2020 porta tot el portafoli de marca d’aquest grup d’emissores: Los 40, Los 40 Classic, Los 40 Urban, Los 40 Dance…

No cal dir que d’entre la seva vida professional se n’extreuen molts bon records i anècdotes amb artistes que ha tingut la gran sort de conèixer i entrevistar: “A la Madonna la vaig entrevistar a casa seva, a l’Upper West Side de Nova York, i a en Bruce Springsteen a l’estudi on va gravar els primers discs amb l’E-Street Band, també a Nova York”. I hi afegeix records de viatges increïbles amb companys tan il·lustres com Joaquín Luqui, “tot un personatge que allà on anava es feia notar”, assegura.

Amb més anys viscuts a Madrid, on han nascut les seves dues filles, que a Sant Feliu, d’on va marxar amb aproximadament 20 anys, en Toni està molt content del seu bagatge a la capital estatal i no enyora gaire el mar.  “Madrid és probablement una de les millors ciutats per viure; geogràficament és molt cèntrica i és l’epicentre de la indústria musical; tot i que és cert que la vida a la Costa Brava probablement ofereixi una qualitat difícil de trobar a cap altre lloc. L’únic que trobo a faltar,  i cada vegada més, és la família, els pares i el germà.  Sempre que puc vinc a veure’ls”, es sincera.

El més jove (de moment) de la nissaga de comunicadors és en Sergi, que de moment encara fa ràdio, tot i que també és coordinador de les emissores musicals de la Cadena SER.

El (de moment) més petit d’aquesta família en el món radiofònic és en Sergi Sánchez Hita (1985). Com el seu pare, treballa a Barcelona i viu a Sant Feliu, anant i venint cada dia. També va començar de ben jove a Ràdio Sant Feliu, al Monestir, als anys 2000, i ara ja fa 21 anys que va canviar els micros ganxons pels de 40 Principals Girona.

El setembre de 2009 es va traslladar a Barcelona per fer el programa matinal dels 40 per tota Catalunya. I des del 2018, a part de locutor de Los 40, també és el coordinador de totes les emissores musicals de la cadena SER: Los 40, 40 Urban, 40 Dance, 40 Clàssic, Cadena Dial i Ràdio Olé. Des que va començar, mai ha deixar de fet ràdio, i actualment segueix fent algun torn de radiofórmula i fins i tot un programa de música en català.

En Sergi, però, té molt clar que, si no és per causes de força major, no deixarà mai de viure a la nostra ciutat.

Com a autor d’aquest article, només em queda agraïr a tots quatre la deferència envers la meva persona i la revista Tribuna Ganxona en general, per la seva predisposició.

He de dir que jo també em vaig gestar com a comunicador, en part, gràcies a ells. Quan jo era un marrec de deu o onze anys, a part d’escoltar-los i trucar-los per demanar cançons o participar en concursos, anava els caps de setmana a fer de “nen pesat” a l’emissora del carrer Capmany, per aprendre a presentar cançons, punxar discos o conduir un programa.

Aquesta història ens ensenya que, a nivell radiofònic, les coses, en aquelles èpoques, es van fer molt bé. Es donaven oportunitats a locutors talentosos, a joves amb inquietuds o a disc-jòqueis amb cultura musical, en contraposició a la comunicació actual de tertulians saberuts i pagats, la ximpleria descomunal dels influencers o la proliferació de cançons arrítmiques amb veus ultraprocessades.

Si voleu saber més sobre la història de Ràdio Sant Feliu, podeu consultar aquest reportatge de la revista L’Arjau, que edita l’arxiu de Sant Feliu de Guíxols.