Quatre llaços grocs
El President del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, està fent gestions amb l’Alt Comissionat pels Drets Humans per trobar una sortida als presoners polítics catalans. La primera declaració reeixida dels drets humans va ser redactada a París just després de la Revolució Francesa, que encara ara tenim com una veritable revolució popular. Si no fos pels britànics,
que hi van veure una maniobra de pinça des de l’exterior, subornant el rei francès i enganyant el poble per fer caure la piràmide política des de baix i des de dalt.
El fet és que aquella declaració de drets va ser redactada pel noble Arnaud de Roquefeuil, descendent d’una distingida nissaga d’origen català. Avui, el primogènit d’aquesta família també es diu Arnaud i hem d’anar fins al segle XIII per trobar el primer de tots, Arnau de Rocafuèlh, en occità, o Arnau de Rocafull, en català, fill d’Isabel de Rocafull i de Ramon d’Andusa. Aquell Arnau era present a Muret, l’any 1213, quan el rei Pere el Catòlic va morir batallant contra Simó de Montfort, en temps dels càtars, i amb ell s’ha convingut que també moriren les aspiracions per formar una gran nació catalano-occitana. L’Arnau i el seu fill Guillem van guerrejar a favor de tots els bàndols durant la Croada Albigesa i el seu castell, el de Niort de Saut, fronterer entre Catalunya i Occitània, va caure onze anys després del conflicte. Tornarem a trobar pare i fill al costat de Jaume I el Conqueridor, successor de Pere el Catòlic.
Després de la conquesta de Mallorca, Guillem de Rocafull va ser el primer virrei de les illes, com a substitut del rei i, per tant, Guillem havia de ser de sang real, com son pare. A la conquesta de València, Guillem va ser el segon gran beneficiat en el repartiment de terres i el seu pare Arnau va ser el tercer. També la mare de Jaume I el Conqueridor, la Maria de Montpeller, va testar a favor del seu fill i en cas de mort, el segon i tercer eren Guillem i Arnau.
Quan Jaume I va renunciar als seus drets sobre terres occitanes amb el Tractat de Corbeil, qui el va signar no va ser ell sinó en Guillem. Al final, pare i fill s’establiren a Bètera, la nova frontera sud, a l’Alacant actual, terra de guerres on hi havia tres bàndols, catalans, castellans i àrabs, el lloc ideal per fer calaix.
De vell, Arnau se’n tornà Pirineu enllà, a la Roerga, ben bé al nord de Catalunya, al poble anomenat Sent Joan de Rocafuèlh. Allà va establir l’escut de la família: sobre un fons vermell, quatre llaços grocs. I es va dedicar a batre moneda, ofici propi dels grans banquers. Així tenim que el primer Arnau de la nissaga del redactor de la Declaració dels Drets Humans va ser un impulsor de l’engrandiment de la nació catalana, un actor de primera fila, imprescindible. Aquesta Declaració estableix el deure de tots els humans de pertànyer a una nacionalitat. Si es renuncia a la que teníem, automàticament n’hem de tenir una altra. La Constitució espanyola, malgrat que de nació només n’esmenta una, de nacionalitats en reconeix algunes,
sense esmentar-les. El desenvolupament de l’Estat de les autonomies sí que implícitament reconeix la nacionalitat catalana, ja que li corresponen l’estatut de nacionalitat històrica. Hom es demana si Torrent, amb quatre llaços grocs a la solapa en honor dels Arnaus, podria suggerir a l’Alt Comissionat que els catalans renunciéssim a la nacionalitat espanyola per obtenir automàticament la nacionalitat que l’Arnau del segle XIII va contribuir a magnificar. Seria també la manera de satisfer alemanys i francesos, que insisteixen a què obeïm la Constitució espanyola.
A les ribes del Ter de Girona ciutat, perquè els arbres creixin rectes els lliguen a un pal amb llaços grocs. (Foto: JORDI ÁLVAREZ)
