Maria Parellada, l’àvia que es va autoinculpar pel 9N

La senyora Maria Parellada, veïna de Barcelona de 96 anys, pocs dies després de la consulta del 9-N, va enviar una carta escrita a mà al fiscal general de l’Estat en què s’autoinculpava per haver anat a introduir la papereta a l’urna. Va ser una de les moltes autoinculpacions que es van fer als jutjats catalans per aquest fet democràtic que no va agradar al govern espanyol. Com que des de fa anys que aquesta senyora estiueja a la nostra ciutat -té avantpassats ganxons-, Tribuna Ganxona ha aprofitat per fer-li una entrevista a través de l’exdiputat Toni Strubell, que s’ha ofert molt amablement a ajudar-nos. Na Maria ens explica com veu el futur del nostre país i algunes de les seves memorables vivències.

Vostè estiueja a Sant Feliu de fa molts anys…

De tota la vida. El meu besavi era ganxó. Va sortir en veler a Puerto Rico deixant la meva besàvia aquí. Encara conservo les cartes que escrivia i que dirigia a “Carrer de Girona, Sant Feliu de Guíxols, Catalunya”. I les cartes arribaven!

Vostè es va fer famosa per autoinculpar-se el 9N. Perquè ho va fer?

Vaig trobar intolerable que volguessin criminalitzar el nostre President i els catalans per voler votar. Van matar el president Companys per defensar la llibertat i mai se’n disculparen. Ara, querellant-se contra Mas, mostren el seu tarannà antidemocràtic. Procuro ser fidel als meus principis, com el meu germà Caius, que era brillant en els estudis però no va ser notari per no jurar els “principios del Movimiento”.

Perquè la gent s’ha fet independentista en aquest país?

Perquè la història ha demostrat que alguns no són capaços de respectar la personalitat catalana. No ens traguen ni en “democràcia”. Jo ho he vist això tota la vida. El meu avi, que era notari, ja de jove anava a posar banderes catalanes quan era prohibit. Pel que fa a l’economia, tota la vida han sucat d’aquí i ara amb la crisi s’ha notat encara més. Ens volen arruïnar.

Com veu les eleccions del 27S?

Ens en sortirem, malgrat tots els impediments i pressions. M’agrada molt la candidatura de Junts pel Sí perquè és totalment transversal. Hi ha gent de tota mena. També respecto la CUP. Són llistes que mostren la fermesa dels catalans, que és allò que ens caracteritza. Els catalans tenim paraula.

No té por de què pot passar amb la independència?

De cap de les maneres. Serà la manera d’assegurar les pensions, no pas posar-les en entredit com fa Rajoy. Si amb la pressió que hem tingut tants segles ens n’hem pogut sortir, com no ens en sortirem essent independents amb un estat nostre? Necessitem viure en un clima de respecte, com a Suïssa, perquè dins Espanya no podem ser com som. L’Estat ens va en contra.

A vostè com li va arribar ser catalanista?

De família, de tota la vida ho hem estat. Vaig anar a una escola mútua, la Blanquerna, durant la Mancomunitat, on l’ensenyament era en català i amb continguts catalans. L’escola, després, va ser incautada per Franco. Era una escola molt avançada i, amb la Dictadura, tot se’n va anar en orris.

Com veu la situació de la llengua catalana?

Bé, però no podem abaixar la guàrdia. Em fa patir que els catalanoparlants de seguida renunciem a la nostra llengua. Així perdem una manera vital de fer conèixer el català a la gent. A més, tenim una literatura importantíssima que ja la voldrien per a si molts països.

Vostè va traduir l’Esperit de Catalunya, el famós llibre de Josep Trueta.

Sí. Vaig llegir el llibre en anglès i em va emocionar tant que vaig pensar que a França havien de conèixer el llibre i la història de Catalunya. És una espina que tinc clavada, perquè cap editorial me l’ha volgut publicar, encara.

Vostè a la Guerra va ser infermera adscrita als franquistes.

Sí. Al final de la guerra buscaven infermeres que anessin a Barcelona. Van fer un autocar per anar-hi i vam fer el viatge de Sant Sebastià d’una tirada. A la nit vam entrar a terra catalana i totes les noies, que eren catalanes, ens vam posar a cantar l’Emigrant de Verdaguer amb llàgrimes als ulls. El xofer de l’autocar no entenia res… de poc ens expedienten.

Comenti el fet que hi hagués catalans que s’havien passat a Franco el 1936-37, però que després van ser antifranquistes.

N’hi havia molts. Van haver de fugir per la guerra. Reunits a Sant Sebastià, molts acudien al cafè del Rin on s’hi feia una tertúlia en català. Estava molt mal vist. Solien esbroncar-los dient “hablen en cristiano”. Hi havia molta antipatia contra els catalans i molts van començar a veure que el franquisme era el pitjor.

Vostè, de cara al 2S, què els diria als residents de Sant Feliu que no són d’origen català?

Que facin el favor d’entendre la manera de ser de la gent d’aquí. Que tinguin en compte la nostra història i que ens ajudin amb el seu vot a tornar a ser un país normal, com abans de 1714. Serem molt bons veïns amb Espanya i això serà molt millor que avui, que no ens avenim.

És optimista de cara al futur?
Sí, molt, perquè crec molt en el poble català. Som un poble treballador i alhora artista. Tant tenim grans professionals com artistes com en Juli Garreta, un gran músic les sardanes del qual m’encantava de ballar al Passeig quan era més jove. Ara encara les vaig a escoltar.