Cop a l’orgull
Amb motiu de l’aniversari del Cop d’Estat del 23-F del 1981, com cada any hem sentit alguna veu prestigiosa assegurant que tot plegat va ser una trama ideada pel rei Joan Carles I. La versió oficial és una altra, fixada i polida durant anys per tot un seguit de periodistes, historiadors i opinadors, més les consegüents decisions judicials contra els encausats. Han passat molts anys i defensar una opció o l’altra pot ser encara ara motiu de discussions abrandades.
Tenim que si el cop fou gestat per militars, un atac de nostàlgia els va empènyer a retornar a èpoques més fosques. Llavors el Rei hauria defensat el nou ordre. Si el cop el va enginyar el Rei, el que pretenia era aturar el desenvolupament de les autonomies, sobretot la catalana, que havia posat la directa cap al ple autogovern. La sentència de Sèneca potser ens ajudaria a esclarir els fets: “Cui prodest scelus, is fecit”, que vol dir que a qui li aprofita el crim és qui l’ha fet. Aquells militars van ser jutjats i de profit només van treure ser considerats com a herois pels de la seva corda. En canvi, el Rei va refermar la seva autoritat, passant per demòcrata, i tot seguit la primera llei aprovada al Congrés dels Diputats va ser la LOHPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, que va aconseguir posar el fre de mà a les aspiracions per un ple autogovern a Catalunya.
M’estreno avui en aquesta columna i amb l’exemple d’aquell cop d’estat fallit o reeixit, voldria compartir amb el lector alguna de les dificultats a què s’enfronta l’opinador que vol esclarir els fets que llegim als diaris i que tenen un impacte directe sobre el nostre viure. I em refereixo a l’opinador que analitza el poder amb tota l’atenció que li és possible i transmet el que ha trobat al lector, fent de missatger entre uns i altres, per si li pot servir d’ajuda. Aquesta feina té menys traves en la premsa que no està en el focus mediàtic, com ara aquest mitjà, doncs als grans diaris ja hem vist que gairebé tothom juga amb les cartes marcades. I qui vol ser honest, és expulsat.
Les fonts per treure’n l’entrellat, poden ser ben diverses. D’aquell cop d’Estat, la casualitat ha fet que tot de testimonis hagin transmès la seva experiència en petit comitè. En una discussió antiga, un dels contertulians es va empipar molt perquè criticàvem en Tejero. Resulta que l’ofès havia fet la mili a Figueres i va ser l’assistent personal d’en Tejero. Sabia secrets d’aquells dies, però va prometre al Guàrdia Civil que mai no els compartiria. I no ho va fer, però ens va fer entendre molt subtilment que el Rei n’era l’autor i que en Tejero va assumir de fer de cap de turc, per fidelitat a la jerarquia.
Més frapant va ser un altre testimoni que s’havia quedat sol al món defensant l’autoria de l’ara Rei Emèrit. Segons ell, la trama es va acabar de polir en una caserna de Ceuta, amb el llavors president Adolfo Suárez. Per celebrar-ho, Suárez i el Rei van beure uns quants gintònics i, engrescats per l’efecte dels beuratges, van fer riota sobre el que s’esdevindria a l’Estat. Aquest testimoni feia el soldat en aquella caserna i aquella nit li va tocar de fer guàrdia a la porta on feien festa els dos manaires. Vint anys després, encara recordava esglaiat aquella escena.
Aquests casos poden no semblar definitius, però no cal descartar-los. El poder juga amb un altre joc de cartes. Sovint, ofesos, ens neguem a creure que se’ns hagi pogut enganyar. L’orgull ens pot. Ens podem trobar defensant aquella opció que menys ens convé si així preservem les convencions establertes i admeses per tots. Més enllà només hi veiem el caos, la paranoia, l’anòmia. No cal tenir por. Ens ho hem de prendre com un joc i quan calgui, sempre hem de jugar amb manilles i cartes fermes.
