El Procés s’enfronta a un final forçat i les boles de vidre treuen fum. Fins dissabte hem assistit a una sincronia sospitosa entre Madrid i Barcelona. Aquí hem tingut tot un ball de presidenciables, i la bola de vidre ens alerta que es feia temps a l’espera que a Madrid estigués tot preparat per fer un canvi de govern. I dissabte, a la mateixa hora, investien Pedro Sánchez i es feia efectiu el nomenament dels consellers. Comença una nova etapa entre Madrid i Barcelona.
El primer globus sonda ha partit des de Barcelona: el flamant president Torra diu que trobaria bé un nou Estatut dins de la Constitució. Si el pecat original del Procés era un Estatut retallat, el final hauria de ser un Estatut constitucional. Aquest és el drama.
De què han servit dotze anys de disputes si el final estava cantat? Aquí pren força una teoria que ens feia arrufar el nas: mentre agitàvem la bandera es prevenia una revolta tipus 15-M deguda a la crisi econòmica, el relleu de Cap d’Estat passava desapercebut, es discutia el model territorial i amb el focus centrat a Catalunya, Euskadi es pacificava en silenci. El cor d’opinadors estrella estaven preparant el desenllaç, omplint els seus escrits amb mots com desànim, desil·lusió o tristesa. Torra diu altres coses, també, per mantenir l’esperança que hem covat durant anys i gràcies a Madrid, que ha revisat escrits seus, el tenim com un independentista dels més audaços. Llàstima que el més antic dels escrits és de fa només sis anys, amb el Procés a tota màquina.
A l’altra banda, Sánchez ja ha ofert diàleg però ha de vigilar que no s’esvaloti el seu aviram. A l’actitud dialogant, haurà d’aparellar la fermesa en la defensa del territori o en quatre dies compartirà habitació amb en Puigdemont. És clar que Madrid esclataria dejoia si a Catalunya ens avinguéssim a redactar un Estatut. Els tràmits, llargs i feixucs, ens tindrien entretinguts uns quants anys més. El cas és que fer baixar el suflé de cop i volta amb una proposta que ja havíem descartat, no pot ser tan senzill. I abans caldria anul·lar una amenaça, la de Ciudadanos. Aquest partit ha estat engreixat per les elits per fer front a l’independentisme, apel·lant als instints més baixos, com ara la identitat: “¿Es usted español? Pues vóteme a mi.” Així de simple.