I la bola de vidre diu…

El Procés s’enfronta a un final forçat i les boles de vidre treuen fum. Fins dissabte hem assistit a una sincronia sospitosa entre Madrid i Barcelona. Aquí hem tingut tot un ball de presidenciables, i la bola de vidre ens alerta que es feia temps a l’espera que a Madrid estigués tot preparat per fer un canvi de govern. I dissabte, a la mateixa hora, investien Pedro Sánchez i es feia efectiu el nomenament dels consellers. Comença una nova etapa entre Madrid i Barcelona.

El primer globus sonda ha partit des de Barcelona: el flamant president Torra diu que trobaria bé un nou Estatut dins de la Constitució. Si el pecat original del Procés era un Estatut retallat, el final hauria de ser un Estatut constitucional. Aquest és el drama.

De què han servit dotze anys de disputes si el final estava cantat? Aquí pren força una teoria que ens feia arrufar el nas: mentre agitàvem la bandera es prevenia una revolta tipus 15-M deguda a la crisi econòmica, el relleu de Cap d’Estat passava desapercebut, es discutia el model territorial i amb el focus centrat a Catalunya, Euskadi es pacificava en silenci. El cor d’opinadors estrella estaven preparant el desenllaç, omplint els seus escrits amb mots com desànim, desil·lusió o tristesa. Torra diu altres coses, també, per mantenir l’esperança que hem covat durant anys i gràcies a Madrid, que ha revisat escrits seus, el tenim com un independentista dels més audaços. Llàstima que el més antic dels escrits és de fa només sis anys, amb el Procés a tota màquina.

A l’altra banda, Sánchez ja ha ofert diàleg però ha de vigilar que no s’esvaloti el seu aviram. A l’actitud dialogant, haurà d’aparellar la fermesa en la defensa del territori o en quatre dies compartirà habitació amb en Puigdemont. És clar que Madrid esclataria dejoia si a Catalunya ens avinguéssim a redactar un Estatut. Els tràmits, llargs i feixucs, ens tindrien entretinguts uns quants anys més. El cas és que fer baixar el suflé de cop i volta amb una proposta que ja havíem descartat, no pot ser tan senzill. I abans caldria anul·lar una amenaça, la de Ciudadanos. Aquest partit ha estat engreixat per les elits per fer front a l’independentisme, apel·lant als instints més baixos, com ara la identitat: “¿Es usted español? Pues vóteme a mi.” Així de simple.

Ciudadanos ja ha fet la feina tant a Barcelona com a Madrid. Aquí, aconseguint un bloc compacte que s’oposés amb bons números a la força de l’independentisme, i a Madrid atraient el vot descontent al PP per la corrupció. Ara miraran de fer baixar els taronges. A Madrid, hauran d’esperar que el PP es llepi les ferides i es recompongui. A Barcelona, fent pujar el PSC. Aquesta és la tercera via entre l’independentisme i l’autonomisme: l’opció federal. I els Comuns també s’hi sentirien a gust.

El Rei Felip té idees diferents de les del seu pare sobre l’ordenament territorial. Les comunitats autònomes estan destinades a desaparèixer, menys les basques i navarreses que juguen a part i la catalana, que vol jugar a part, però no del tot. Cap d’elles té un finançament alternatiu i estan sotmeses al control ferri del Ministeri d’Hisenda. Quan corri amb força la proposta de desmuntar les Diputacions, sabrem que el final de les Comunitats Autònomes és a prop. Els governs regionals absorbiran les competències de les Diputacions, amb un contingut polític més minso i escassa capacitat operativa per raons de finançament. A Catalunya, tot indica que tornarem al 1977, quan a Madrid tenien clar que d’autonomia només n’hi hauria una, la catalana i l’Íñigo Cavero, ministre d’Adolfo Suárez, s’hi va oposar: si Catalunya tenia autonomia, tothom la tindria. El cafè per a tots. Sense en Cavero, serà més fàcil de buidar de contingut polític els governs regionals i deixar els catalans com l’excepció, sempre que el PSC recuperi la força que va tenir.

Tot això és el que em diu la bola de vidre. El desig va per una altra banda.