Els veïns del nord
Un any abans de l’atemptat a la Rambla de Barcelona, un article al blog El Robot Pescador el va preveure, amb una anàlisi rigorosa que ja no podem consultar. No bufen vents favorables a la llibertat d’expressió i el blog ha desaparegut, no se sap si per decisió de l’autor o per pressions dels manaires. Sobre la premissa que seria un cas de falsa bandera, és a dir, atribuït a qui no l’ha fet, l’article apuntava als actors que en sortirien beneficiats d’una catàstrofe a Barcelona. La sorpresa és que qui més rèdit en treuria seria l’Estat francès. El radi d’influència de Barcelona i de tot Catalunya en general és força extens i abraça també tot Occitània, que el jacobinisme ha batejat com el Midi o simplement, el sud de França.
La llengua occitana, desapareguda a l’àmbit públic, és calcada a la llengua catalana. No representa gaire esforç a un catalanoparlant d’entendre-la perfectament. També la cultura és força semblant, amb tradicions comunes com ara l’art culinari o la passió per les lletres. A principis del segle passat, hi havia uns vint milions de parlants de les diferents varietats de la llengua occitana. I un premi Nobel de literatura, Frederic Mistral, premi que cap escriptor en llengua catalana no ha pogut obtenir per pressions de l’Estat espanyol. Però als anys 60, el nombre de parlants d’occità havia baixat fins als sis milions i ara mateix els més optimistes en compten uns cent mil, a prop de l’extinció, ja que es parla en un territori massa gran, que va des del nord d’Euskadi fins al nord d’Itàlia i tan amunt com Clarmont d’Alvèrnia, a 500 km al nord de Sant Feliu de Guíxols. El lligam és tan ferm que la majoria de cognoms catalans provenen de cognoms occitans, com també ho són els referents històrics i culturals. Tant París com Madrid han treballat de valent per separar ambdues comunitats, fins i tot aplicant tècniques genocides. No hi ha cap diari català que pari atenció al que passa tan sols a uns kilòmetres més amunt del Pirineu, però sí que hi ha seccions per difondre fets succeïts en llocs de ponent que no sabem situar en el mapa. Tot i així, Occitània ens mira i està pendent de tot el que fem. Ho sé de fa força anys, quan uns universitaris de Tolosa de Llenguadoc em van dir que eren catalans i, davant la meva insistència en fer-los entendre que eren occitans i no catalans, van somriure i em van corregir: “Els catalans sou els occitans que han tingut sort”. Qui tregui el nas a la cultura occitana, sobretot la musical, quedarà ben parat. Els montpellerencs Mauresca Fracas Dub, en el vídeo de la cançó Anam manjar (e beure de vin) hi fan sortir l’Enciclopèdia Catalana, per exemple. Els bederresos Goulamas’k tenen un ska dedicat a la independència de Catalunya. I així mil casos de complicitat, com l’any passat amb la desfeta del Paris Saint-Germain de futbol al camp del Barça. quan es van fer virals tot de vídeos filmats en bars occitans on es celebraven amb eufòria desfermada tots i cadascun dels gols dels barcelonins.
Qui n’era ben conscient de la influència de Barcelona a Occitània va ser el president Pasqual Maragall. Mentre per una banda negociava l’Estatut fallit del 2006, per l’altra maniobrava per crear un Eurogrup que havia d’englobar Catalunya, les illes Balears i bona part d’Occitània. Sempre que Barcelona creix. ha estat bombardejada i sotmesa. i amb la idea de l’Eurogrup es pretenia endolcir la previsible ira del poderós veí del nord. D’aquella iniciativa n’ha quedat una oficina a Perpinyà que idea esdeveniments culturals de poca volada. A Madrid ja li va bé que Barcelona creixi perquè en surten més impostos a cobrar. El drama és més al nord, ja que s’esvalota l’aviram occità. En el tour europeu dels polítics catalans exiliats, França és l’Estat a evitar.
El mapa mostra els territoris de parla catalana, a baix, i els de parla occitana, a dalt en color gris.
