El Crist romànic ja és al Monestir

Ahir dilluns 29 de febrer, els testimonis que van voler veure l’arribada de la talla al Monestir van veure tot el procés: des de l’arribada amb el transport, el desembalatge, l’explicació tècnica i el posterior enlairament i muntatge. La talla romànica de l’altar major de l’església del Monestir va poder-se veure de prop abans de ser col·locada al lloc que ocupa des de les últimes dècades: damunt l’altar major. Es tracta d’una talla policromada amb una capa de guix de finals del segle XII o començaments del XIII que va ser retirada per portar-la a uns tallers de restauració de Sant Cugat on, si fa no fa, aquesta peça de fusta de pi hi ha estat un any.

La seva restauradora, Lourdes Domedel, va indicar que s’havien fet diferents intervencions; per un costat, eliminar-ne els microorganismes que presentava i, posteriorment, es va anar descobrint la figura original, que havia tingut nombroses alteracions durant anys. Tal com es va indicar, l’aspecte d’avui té més sintonia amb el que tenia fa més de 800 anys i que fan que es tracti d’una peça romànica amb unes característiques que la fan quasi única i amb un valor museístic de primera magnitud.

Abans de posar-la de nou a l’altar major, la seva restauradora en va anar explicant tots els passos tècnics que s’hi havien dut a terme, especialment per treure les diferents capes de guix i pintura que la desfiguraven. D’aquest any que ha estat restaurant-se, el primer mes se’l va passar a la sala, on es van eliminar els microorganismes. Després es van fer analítiques, fotografies de documentació i raigs X per veure informació de la talla, a posteriori es es va fixar la capa pictòrica existent i tots els trossos que estaven despresos van ser fixats. Després es va netejar, es van eliminar refets i pasta antiga i en algun punt on hi havia pèrdua de fusta, aquesta va ser reconstruïda.

El Crist presentava dues capes de policromia diferents, una de les quals molt fosca i, segons un historiador de l’art, la peça tenia trets que podrien situar-ne l’origen al nord de la península, al segle XIII. El fet de ser d’una sola peça (a excepció dels braços) li ho suggerien. L’historiador va explicar que a la part de la barba i el cabell hi havia una mena de pasta, afegida al llarg dels anys. En veure que a sota hi havia talla de fusta, es va eliminar la part de pegat, i recuperar la part originària. Un dels dos braços -cosa que ja se sabia- no corresponia a la peça original i va ser fet amb posterioritat. En la restauració es va mirar de donar-li un to similar. Per tal de conservar-la al màxim, la restauradora va recomanar que es protegís la talla dels canvis sobtats de temperatura o d’humitats.

Els testimonis van poder gaudir d’una experiència única que va més enllà del fet religiós i apunta l’interès històric i de l’art.