L’altre final d’ETA
Fa uns dies, la Rosa Díez d’UPyD, musa del Twitter pels seus comentaris extemporanis, es queixava del fet que no hi hagués gens d’interès per investigar 358 assassinats d’ETA. Altres fonts rebaixen la xifra a 234 morts per esclarir. Sigui quina sigui la quantitat exacta, que cap investigació intenti de trobar els autors és un tema prou sospitós com per no gratar-hi gaire, no fos cas que tinguéssim un ensurt. Després de la massacre dels trens de Madrid l’11 de març del 2004, no és cap secret que l’Estat va voler encolomar els atemptats a l’ETA. Fa l’efecte que una moneda a l’aire va obligar els dos únics partits amb opcions de governar a Madrid a defensar l’autoria. En José María Aznar va deixar anar una gran veritat, potser l’única en tota la seva carrera política, quan va dir que als terroristes no els trobaríem “ni en montañas cercanas ni en desiertos lejanos”.
Després d’aquell intent frustrat, que de tant en tant revifa algun diari de l’Oasi de Ponent, ETA va respondre. Va col·locar artefactes explosius a les benzineres de la perifèria de Madrid, provocant un caos colossal a les entrades i sortides de la ciutat que va durar hores i hores. Cap artefacte va esclatar i tots es van col·locar al mateix moment. El missatge era ben clar: tenien força gent operativa a la capital del regne però no tenien intenció de causar cap mortaldat. Llavors vaig tenir la mala pensada d’opinar en un diari castellà que el cap d’ETA era una dona. Em van dir de tot, no perquè cregués que les ordres venien d’una dona, sinó perquè no es podia opinar de res referit a aquells bascos.
Tot seguit, ETA va fer una altra acció. Els artefactes també els van col·locar a la mateixa hora, però ara seguint una línia que comunicava la península de sud a nord, des de Màlaga fins a Santander. Només un va petar, el de la capital càntabra, davant la seu de la Falange. Com si fessin saber que també tenien capacitat operativa a tot l’Estat, però també deixant un altre senyal: plegaven, encara que el motiu pel qual van començar seguia allà present. Per això només hi va haver una explosió. Després, les forces de seguretat van detenir el cap d’ETA. Era una dona.
Ara han hagut d’anar a trobar una altra dona, significada dins de l’aparell antic d’ETA, per fer creïble l’anunci del final de tota activitat. Encara és massa d’hora per poder parlar sense embuts de tot el que han significat tants anys de macabra activitat terrorista. Hi ha massa ferides obertes. Els secrets d’Estat potser quedaran enterrats per sempre, a diferència d’altres països on les confidències s’acaben sabent per llei. La Rosa Díez, sempre fora de lloc, sense saber-ho havia posat el dit a la llaga amb la seva piulada.
