Manava Aragó a Catalunya?
Tots ens haurem trobat amb la incertesa de com contestar a una cantarella ben habitual: “Catalunya no va ser mai un regne. El rei era d’Aragó i, per tant, Aragó manava sobre Catalunya.” La defensa estàndard consisteix a al·legar que el rei era català, que vivia a Barcelona, que s’expressava en català i tot plegat amanit amb alguna diatriba contra els castellans. No ajuden gens a treure’n l’entrellat invents moderns com referir-se al monarca com a comte-rei o a la confederació d’estats com Corona catalano-aragonesa perquè deixem de banda tot el Regne de València. Per contestar amb contundència, cal entendre el sistema polític d’aquella època, que és molt diferent als estats moderns.
Teníem tres estats, l’Aragó, Catalunya i València. Cadascun amb les seves lleis i les seves Corts. Aquestes Corts eren legislatives, no consultives com a Castella, una diferència molt important. Pels afers que afectaven tots tres Estats, es convocaven les Corts Generals on hi participaven tots en igualtat de condicions. La funció del Rei era convocar les Corts, tant les particulars de cada Estat com les generals. Les obria amb un discurs que justificava la convocatòria i tot seguit els participants engegaven un debat que alguns cops havia durat fins a tres anys. Un cop escrits els acords als quals s’havia arribat, el Rei signava el document i rebia un donatiu. Així se’n deia: donatiu. Aquest era el seu sou. Un cop havia cobrat, la funció del monarca era moure’s per tot el territori per fer complir aquells acords. Les Corts no funcionaven sense el Rei i el Rei no podia prendre acords sense l’aprovació de les Corts. Si ho volem representar amb una piràmide política, a la punxa superior hi hem de situar el Rei i les Corts, mai el Rei tot sol.
El sistema polític d’aquella època, en què el Rei no podia aprovar acords sense el vist-i-plau de les Corts, hauria de ser el mirall de l’Estat avui dia.
El lector pot objectar que aquest plantejament no és correcte perquè reis com Jaume I dit el Conqueridor feien allò que més els plaïa sense consultar amb les Corts, tan sols amb un grup selecte de consellers. És tot un món a part, el del Rei Jaume, però, sense entrar de moment en més detalls, hem de rumiar perquè la seva Crònica es va publicar gairebé cent anys després i no hi ha cap evidència que s’hagués divulgat abans. De fet, sempre hi va haver tensions contra les Corts per part de grups poderosos i també per algun monarca que volia fer i desfer sense cap oposició. Va ser Felip II qui amb l’ajut dels comtes de Queralt i del marquès d’Aitona va aconseguir que les Corts perdessin el seu rol tradicional i es convertissin en simplement consultives, després de les polèmiques Corts de Montsó-Binèfar del 1585.
Entendre el funcionament de les Corts ens hauria d’ajudar a rebatre simplismes històrics d’uns i altres i a reconèixer la complexitat política d’aquells temps. No hi havia una jerarquia autoritària sinó un equilibri delicat de poders compartits, una estructura que molts trobem difícil d’assimilar des de la perspectiva moderna. Per tant, la propera vegada que algú repeteixi la cantarella que “Aragó manava sobre Catalunya”, recordem-los amb un somriure que, en realitat, manaven tots plegats o, si ho preferiu, que ningú no manava sense les Corts. I això, com ja sabien els nostres avantpassats, és una lliçó de democràcia en què ens hi hauríem d’emmirallar avui en dia.
