Pere Pujol Passarrius, in memoriam!
Com la tardor, ens ha deixat l’amic Pere. I a corre-cuita m’afanyo a confegir aquestes línies de comiat i record, a partir de l’emoció i el sentiment de pèrdua. No cal buscar dades i dates a l’hemeroteca, ni a les gravacions que tinc. Intento tan sols d’expressar amb paraules allò que es troba en els plecs més recòndits i incerts de la meva vella memòria. La vida d’en Pere Pujol, com la de tots, ha estat fruit d’un complexíssim entramat de relacions i d’una determinada genealogia que no puc ara detallar. Així doncs, assumeixo plenament el risc de simplificar-ne la seva trajectòria.
Recordo perfectament l’inici de l’amistat. Vaig conèixer en Pere –nascut a Sant Feliu l’any 1937- a la taverna de can Peric pels volts dels any seixanta del segle passat. De tant en tant, amb uns amics, hi anàvem a fer un mos –una sèpia a la planxa- i xerrar. Hi trobàvem la família: el pare, la mare i la Joana, la seva companya.
Sempre m’ha semblat que el “fill de can Peric” s’hi va doctorar, a la taverna, la seva universitat de la vida. Hi va aprendre a escoltar, a conversar, a servir, a valorar la gastronomia i la música: colombianes, sarsuela, òpera italiana, etc. Parlem dels anys quaranta i cinquanta, de quan hi havia tanta misèria al Sant Feliu de la immediata postguerra, de quan la taverna s’omplia de gent pobra que buscava un lloc per escalfar-se, reunir-se, conversar i cantar. Pescadors i gent de mar que es portaven el dinar de casa i aprofitaven l’estufa de carbó per reescalfar-lo, per compartir el vi i les opinions del dia a dia. També es trobaven alguns desterrats, amb llibertat vigilada, que parlaven esperanto i, en veu baixa, de política. La Joana Valls, la companya d’en Pere i cuinera, sovint per amansir l’ambient i la cridòria avisava: “Si esteu quiets, us posarem música de sarsuela”, i engegava el tocadiscos.
El noi de can Peric, molt aviat, va palpar de prop que les injustes diferències socials formaven part de la realitat quotidiana. Que no eren pura ideologia. Mentrestant, al redós de la taverna, s’hi formava una família ganxona. Més enllà i ençà del tòpic, al costat –no darrere- d’una gran dona –la Joana-, hi hagué un gran home. Millor, al costat d’en Pere hi han hagut tres grans dones amb el seu protagonisme propi. I en Mik, l’amic felí, i altres mascotes amb qui ell mantenia una especialíssima relació personal.
Si l’avi Ferriol li havia fet de pare durant els primers nou anys de vida infantil, el referent de la seva vida va ser sempre el seu pare. “Guardo un gran record del meu pare. L’exemple que sempre he procurat seguir. Una persona que mai va procurar d’alliçonar-me. Sóc, perquè ell va ser”, reconeixia. Efectivament, Pere Pujol i Jordana (1909-2004) va ser cofundador del PSUC a Sant Feliu, regidor, combatent al front, exiliat, empresonat i retornat. Va patir la guerra, l’exili i el difícil retorn silenciat. El nostre amic comú, Miguel Núñez, ens ho va recordar més d’una vegada. Després, amb la democràcia recuperada, va tornar a la política activa municipal.
Tenir un pare comunista, manifestar l’orgull de ser-ho encara i, a més, sindicalista solidari, ha estat sempre per a en Pere un honor, però també un llast, un entrebanc, a l’hora de buscar altres feines alternatives a la de la restauració. La vida no li ha estat planera. Gens. Voler ser totalment coherent –ideologia i vida- té les seves conseqüències en una societat que avui aprecia altres valors.
Ni des de la victòria, l’èxit, el diner o el poder -que alimenta l’ego i proporciona influència, certesa i seguretat- no es pot donar la vida. En tot cas, la vida només es pot donar des de la derrota, com deia Etty Hillesum, camí de l’Holocaust.
Els companys de Guíxols des del Carrer-ECP ja han publicat el paper i l’activitat d’en Pere en el grup, i ell mateix a través des les xarxes, fins a l’últim moment, ha estat actiu proposant idees i projectes a realitzar per millora de la convivència ciutadana. Feminisme, ecologisme, pressupostos, etc.
“El sentit de la vida no és fàcil de trobar. Anem molt sovint d’un cap a l’altre desorientats, buscant resposta a unes preguntes que no sabem respondre’ns. La incertesa del futur més immediat ens angoixa i ens fa patir. No volem una societat injusta, en altres ocasions els nostres ancestres han pogut donar-li el tomb. Ho podem fer”, pensava.
Moltes nits, abans d’anar a dormir, la Joana i en Pere sortien al balcó a veure el firmament, la lluna. M’imagino que les seves preguntes en el silenci eren les mateixes que ens podem fer tots nosaltres quan mirem les estrelles: Per què existeix l’univers i nosaltres dins d’ell? Quin és el nostre lloc i la nostra relació amb ell. La vastitud inabastable i el minúscul, la bellesa, el sublim, el misteri, la sorpresa, l’infinit, l’eternitat, el buit, la finitud, la serenitat, la meravella, la diferència entre univers i cosmos, la possibilitat de vida i les seves implicacions…, ens imposa la contemplació del nostre univers interior.
Amb la tardor ens ha deixat en Pere. Però ha començat una nova primavera. Si la Joana i ell, abans d’anar a dormir, miraven el firmament i la lluna, ara -amb ells- continuarem contemplant-los la Sònia, els néts i els amics.
Núria (2021), Joana (2023) i Pere (2025), descanseu en pau!
