Sant Feliu de Guíxols: accessibilitats NOU ARTICLE
Aquest estiu, Sant Feliu de Guíxols ha inaugurat un accés adaptat a la platja Gran per facilitar el bany a les persones amb mobilitat reduïda, gent gran i dones embarassades. És una bona idea. La instal·lació, complementada amb baranes i boies de suport, converteix la platja en un espai inclusiu per garantir que tothom pugui gaudir de l’aigua en condicions. Tanmateix, l’ús incívic del recurs, com capbussar-se llançant-se a l’aigua des de les cadires o no deixant lloc als que ho necessiten sobretot a les tardes, genera preocupació. Alguns grups de joves no respecten les normes d’ús d’aquest espai, fet que posa de manifest la necessitat de reforçar la informació, l’educació i la vigilància. Em consta que la regidora hi està a sobre i ho vetlla, però costa.
A Sant Feliu conviuen carrers força adaptats, com l’avinguda Canàries, amb altres amb deficiències, com la carretera de Girona
L’accessibilitat és un dret, però el manteniment i l’ús responsable dels equipaments també són una responsabilitat col·lectiva. La qüestió, però, va més enllà d’aquest recurs. El codi d’accessibilitat de Catalunya es va aprovar l’any 1995 i una normativa posterior del 2024 obligava, diguem-ho així, els municipis a eliminar les barreres arquitectòniques. Malgrat això, moltes actuacions encara estan pendents després de quaranta anys.
A Sant Feliu conviuen carrers força adaptats, com l’avinguda Canàries, amb altres on persisteixen deficiències com la carretera de Girona, per exemple. En aquesta via d’accés al centre de la ciutat i molt utilitzada pels vianants hi ha barreres mal resoltes. En alguns carrers laterals fanals i pals de telefonia dificulten el pas de les persones en voreres antigues i estretes. Els veïns reclamen que les prioritats municipals tinguin en compte les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda. En una ciutat cultural i turística com la nostra, adaptar l’espai públic a les necessitats de tota la ciutadania és una obligació i l’exercici d’un dret. I respecte a l’incivisme a què em referia, cal combinar polítiques educatives, disciplina i control. En ple segle XXI, l’accessibilitat ha de ser una realitat perquè no sols aquesta fa de Sant Feliu una ciutat més culta sinó que la fa també més còmoda, amable, habitable i segura.
(Aquest article ha estat publicat anteriorment a El Punt-Avui)
