El productor musical ganxó (Ultramarinos Costa Brava) repassa la seva vida professional entrevistat per Marc Salgas a El Punt-Avui. Reproduïm l’entrevista tot seguit:

Santi Garcia, Productor musical a l’estudi Ultramarinos Costa Brava

“He fet coses que no hauria imaginat”

 “No va ser premeditat, dedicar-me a la producció; a poc a poc m’hi vaig anar posant i cada cop tenia més feina”

 “Tant li fot l’equip de gravació que tinguis; perquè un àlbum soni bé importen les cançons, els músics i la teva creativitat”

Quan es comença a interessar pel món de la gravació?

Jo tenia 12 anys i estava amb la meva tia Loli a la platja. Ella s’havia comprat un walkman, em vaig posar els auriculars i vaig començar a sintonitzar cançons. Estava sonant Bananarama, i quan es va acabar la cançó parla el presentador i reconec la veu d’en Jordi Sunyer, company meu d’escola i actualment periodista d’esports a TV3. Ell era el millor alumne de la classe i jo, el pitjor. Feia ràdio fórmula a Ràdio Sant Feliu i li vaig demanar que preguntés al director, en Josep Andújar, Sé, si em podia fer lloc, però hi havia llista d’espera. Un dia em vaig presentar a la ràdio, li vaig dir que m’agradaria fer algun programa, que tenia idees, i em va donar la franja de 8 a 9 del matí de diumenge. Jo era mal estudiant, tenia problemes i era un desastre, però per primer cop en la vida algú em va donar un vot de confiança.

«A Ràdio Sant Feliu, amb en Josep Andújar, per primer cop algú em va donar un vot de confiança«

I què va començar a fer-hi?

Feia ràdio fórmula i ajudava a buscar publicitat. Després vam començar a fer un programa de música amb en Marc Massallé que es deia Els inaudits. Convidàvem grups a tocar amb la condició que no haguessin editat mai cap àlbum. Fèiem entrevistes, concerts acústics…

I en quin moment es posa a gravar?

Ens vam proposar fer un casset recopilatori. Vam comprar un sistema quatre pistes i vam gravar amb Juriola Records, una discogràfica de Sant feliu anterior a l’Atzavara amb la qual va començar el moviment underground a la ciutat. Paral·lelament vaig començar a gravar cançons de No More Lies, la meva primera banda, i després també per a altres bandes de col·legues. De manera accidental em vaig trobar sobre la moto carregat amb l’equip per anar a gravar grups. Cada cop tenia més feina. No va ser premeditat, m’hi vaig trobar. Amb 16 anys ja em vaig comprar un vuit pistes. De mica en mica m’hi anava posant més.

Per què va sorgir aquest moviment a Sant Feliu?

Era un poble de merda, i en l’aspecte polític no vam tenir mai cap suport de res. L’Atzavara era un local mig ocupa que va començar als vestidors de l’antic camp de futbol de la Corxera, que estaven abandonats i ruïnosos. A l’escola ens deien que no ens hi acostéssim, que ens donarien droga, però nosaltres passàvem per allà i sentíem grups tocant. Amb No More Lies no teníem ni instruments i, és clar, hi vam entrar. El primer cop recordo que estava assajant Exterminio. Ens va explotar el cap. Hi havia punks jugant a ping-pong, un gos, en Misfit, corrent per allà, Kortatu sonant de fons en un radiocasset. Evidentment ens van donar porros, però també ens van obrir les portes del local d’assaig i ens van proporcionar instruments. Tenir un lloc on anar a assajar ens va canviar la vida.

Durant aquesta època va sorgir el Sant Feliu Fest?

La primera edició va ser en aquest local. El Sant Feliu Fest va ser molt important perquè van començar a venir bandes de tot Europa i de cop tenies mil espectadors. A poc a poc ens vam anar arriscant i vam fer venir bandes increïbles que ara mateix cobren una pasta gansa per fer un revival al Primavera Sound, com At The Drive-In, Abhinanda o The Promise Ring.

Quan comença la seva col·laboració amb B-Core?

Hi havia una comunió entre B-Core i Sant Feliu. Moltes de les seves bandes venien a gravar aquí. O moltes bandes de Sant Feliu publicaven amb B-Core: Bullitt, Hopeful, Virtual Noise, Passion Fish… Aquí hi ha tanta o més moguda que a Barcelona.

De fet, vostè es va traslladar a viure a Barcelona.

Sí, per treballar a Locate 0, d’en Xavi Navarro, que és un dels meus millors amics. Va ser el meu mentor, em va donar feina a l’estudi i vaig poder treballar amb bandes més grans, com ara Standstill o Half Foot Outside. Als matins treballava a Locate 0 i a la tarda, a B-Core en temes de promoció. Vaig decidir deixar la feina al restaurant dels meus pares, Els Estanys de Platja d’Aro. Hi havia com l’obligació familiar de continuar en el negoci, però jo no en tenia ganes. Pensa que em vaig perdre les primeres set o vuit edicions del Sant Feliu Fest perquè treballava al restaurant. Quan els grups tocaven jo estava fent esqueixades i arrossos. Els anys parells hi tocàvem amb No More Lies i sempre havíem de ser els últims de l’últim dia perquè jo plegava tard. Hi arribava cansat però em penjava la guitarra i em pujava l’adrenalina de cop.

Quan decideix tornar a Sant Feliu?

Cada cop em trucava més gent per gravar i veia que havia de tornar i muntar un estudi. La idea era fer-ho amb en Xavi Navarro, però ell ja tenia feina allà i es va tirar enrere. Vaig continuar sol i em costava trobar local. Vaig estar sis mesos gravant al menjador del restaurant dels meus pares perquè estava en reformes. Allà van sortir alguns discos mítics, i sonava bé perquè estava tot recobert de fusta. Més tard em vaig traslladar a l’antiga fàbrica de suro de la família Albertí. Era una ruïna i havia d’anar a terra, però encara és dreta. Al pis de dalt hi havia unes dones que feien restauració de mobles, i a baix, un escultor, un rocòdrom i un local d’assaig. Era una mena de centre cívic ocupa. Pensava estar-m’hi uns mesos i al final van ser quatre anys. Hi havia rates gegants i cada cop que plovia de nit m’havia d’aixecar del llit i anar a posar plàstics a l’equip per les goteres. Però vaig gravar-hi discos bons: de Daïtro, Standstill, Unfinished Sympathy, Tokyo Sex Destruction, Delorian…

I torna a marxar de Sant Feliu, però aquest cop, més lluny, a Chicago.

Uns amics de Chicago amb casa a Sant Feliu tenen un bar que es diu Delilah’s i són molt amics de John Humphrey, mànager d’un dels estudis més grans de l’època, Engine Studios. Hi havien gravat Wilco, John Cale, Counting Crows, Alkaline Trio… Li van passar discos que jo havia gravat, li van agradar i em va dir que anés allà a treballar. Aleshores ja estava mirant aquest local per comprar i fer un estudi nou i ja tenia bandes que em trucaven per venir a gravar. Però hi vaig anar. Era el somni americà. De fet, si m’hagués passat uns anys abans potser m’hi hauria quedat però en aquell moment ja tenia això empantanegat. L’estudi era gegant i hi havia molta pasta invertida, però al final tenia ganes de tornar perquè m’agradaven les bandes que gravava aquí, l’ambient i la manera de treballar. Allà tenia molta gent per sobre meu: que si l’enginyer, l’enginyer en cap, el productor executiu, el productor artístic, el mànager… Em va anar bé per aprendre, però també em vaig adonar d’una cosa: jo no havia tingut mai material hi-fi d’alta gamma, sempre anava amb una sabata i una espardenya. Allà, en canvi, vaig treballar amb el material més increïble de la indústria, però vaig veure que tant li fot l’equip que tinguis, que no té res a veure perquè soni bé un àlbum. Va ser una lliçó important. Sempre ens han enganyat amb això que t’has de gastar un dineral amb material d’alta gamma. És mentida. Allà ho vaig provar tot, pensava que faria un salt de qualitat, i va ser al revés. Sonar bé depèn de les cançons, els músics que hi estan involucrats, la manera com ho fas sonar i la teva creativitat. El material t’ajuda, però la seva influència és mínima. Molts estudis venen fum.

«He tingut sort, no hi ha cap vareta màgica. Sempre ho he fet el millor que he pogut, i m’hi he deixat la pell»

Parlant de Chicago, quan Wilco va venir al festival de Porta Ferrada el 2023 tinc entès que va ser el seu cicerone.

Aquests amics de Chicago tenen relació amb la dona del bateria de Wilco, en Glenn Kotche, i li van passar el meu telèfon. No pensava que em truqués, però ho va fer. Vam anar a sopar tota la banda i la connexió va ser molt guapa. Vam tenir molt bona relació i parlo molt amb en Glenn, que va gravar la bateria de la Taylor Swift. Sempre que venen a Catalunya els vaig a veure al camerino.

Després de Chicago és quan aixeca l’estudi on encara és ara. Li va costar?

Va ser un desastre. El 2004 no trobava paletes perquè era el boom de la construcció. Em va costar un dineral i, a més, ho van fer malament. Hi havia vibracions a l’edifici i els veïns de dalt es queixaven. Em van denunciar i em van precintar el local un any. Vaig estar gravant a l’estudi d’en Juli Comas, que havia tocat amb Pau Donés, i que és a prop d’aquí, perquè ja tenia grups emparaulats, però perdia pasta. No sabia què fer. No tenia diners per arreglar l’estudi i de cop surt un constructor de Sant Feliu, en Javier Moreno, a qui li dec la vida, que es va assabentar de la meva situació. Venia als concerts i teníem amics en comú. S’ho va mirar i va dir que allò ho arreglava ell. Jo pagava cada mes 2.000 euros d’hipoteca i crèdits, i li vaig dir que no tenia ni un duro. Em va dir que tranquil, que ja ho trobaríem. I sí, no només ho va arreglar sinó que em va deixar que l’hi anés pagant a poc a poc.

Vostè és un dels productors més cotitzats. Què troben les bandes en vostè?

Jo faig el que puc. Crec que he tingut la sort de gravar grups molt bons i àlbums que han funcionat molt bé, tot i que ara sento discos que vaig gravar fa temps i em poso les mans al cap. La meva feina no és tan important perquè un disc sigui bo. Calen bons ingredients: les cançons i els músics que les interpreten. Sí que pots tenir més o menys marge de maniobra, grups que et permeten intervenir d’una forma més creativa o de posar més arranjaments. Per a mi el repte és que si una banda ja té un so i un estil, quedi reflectit en el disc i no es perdi això. No he estat mai gaire intervencionista, tot i que potser alguns músics s’esperen que actuï així. He tingut sort, però no hi ha cap vareta màgica. Sempre ho he fet el millor que he pogut, i m’hi he deixat la pell i la vida. He prioritzat la música per sobre d’altres coses importants.

Li deu haver passat de tot.

Love of Lesbian em va llogar l’estudi sis setmanes per gravar el seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo. Uns dies abans m’envien un correu i em diuen que la discogràfica no veia clar que gravessin amb mi i que es tiraven enrere. En sis setmanes jo gravava sis discos i ja havia dit que no a molta gent. Els vaig dir si era una broma, i encara espero que em responguin. Per sort, Nueva Vulcano estava preparant les seves primeres cançons. Vaig trucar a l’Artur Estrada, el cantant, per dir-li que tenia l’estudi lliure. Van venir i van gravar el seu primer disc. Curiosament els vaig proposar una col·laboració d’en Marc Clos que resulta que ara és el percussionista de Love of Lesbian. Em van putejar, però em fa il·lusió veure’l en els seus concerts davant de 60.000 persones.

Com va ser la gravació de l’àlbum ‘El congrés dels solitaris’ amb Jaume Sisa, que tan poc té a veure amb les bandes que vostè sol produir.

Va venir al meu estudi per en Xavi Lloses, productor artístic del disc. Va ser divertit. En Sisa és un freaky de collons i un paio de puta mare. En una entrevista a Rockdelux sobre aquest disc li van preguntar què l’havia sorprès més l’últim any musicalment i va dir: “Treballar amb un noi de Sant Feliu que es diu Santi Garcia, que ve del hardcore i el punk però que li va donar als violins un altre rotllo”. Em va fer molta il·lusió. Vam riure molt perquè jo intentava buscar un so vintage i ell em deia: “Què fots? T’estic pagant perquè això soni bé, no com un disc rovellat dels anys seixanta.” Va ser molt divertit, i tot un repte.

Diuen de vostè que és el tercer Cala Vento.

Molts grups han vingut al meu estudi perquè són fans de Cala Vento i saben que han gravat amb mi. Me’ls estimo molt, com si fossin els meus cosins. Sempre els poso com a exemple de com progressar i fer les coses d’una determinada manera, amb total llibertat.

Hi ha la possibilitat que torni No More Lies, el grup que va tenir amb Màxim Triviños i Roger Ortega?

És impossible. Vam fer coses molt maques, vam girar pels Estats Units i Europa i ens ho vam passar molt bé, però es va acabar.

A qui li faria il·lusió produir un disc?

És que m’ha passat al revés, que he pogut produir bandes que m’encantaven i que em feia il·lusió produir. He fet coses que no hauria imaginat. No se m’acut cap banda. Tinc l’estudi ple fins al desembre del 2027. Vindrà Not Scientists, que per a mi és la banda europea més al·lucinant. I la M.O.D.A. m’han reservat l’estudi dos mesos i mig. Els vaig gravar els dos primers àlbums i un EP, i després van anar a estudis molt més grans. Ara resulta que tornen, i això ho valoro molt. Què més vull?

Un estudi de referència

Santi Garcia (Sant Feliu de Guíxols, 1978) és un dels productors musicals més cotitzats de l’escena hardcore i punk. De fet, les millores bandes de l’Estat, però també de fora, han pelegrinat fins al seu estudi de Sant Feliu per enregistrar els seus àlbums amb ell. Garcia va començar a col·laborar amb Ràdio Sant Feliu quan només tenia 12 anys i ha tingut diverses bandes, la més famosa de les quals va ser No More Lies. El 2004, després de força anys produint bandes en cases d’ocupes o, fins i tot, el restaurant dels seus pares, va poder obrir, amb el seu germà Vicenç, encarregat de la masterització, l’estudi Ultramarinos Costa Brava. Diu que no porta cap control perquè no s’apunta res, però calcula que deu haver produït un miler de bandes i uns 1.500 àlbums o més.