Entrevista al polifacètic ganxó Jordi Moltó NOU ARTICLE

Jordi Moltó va néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, fa 74 anys. Durant la seva joventut estudiantil va començar a fer música amb una banda i als 19 anys es va federar amb l’Unió Gracienca d’Escacs mentre estudiava Dret a la Facultat de Barcelona i anava demanant pròrrogues a les exigències del servei militar. Amb 23 anys va ingressar a l’exèrcit espanyol a Saragossa, on va destacar com a jugador d’escacs. A l’any 1976 va deixar aquestes aficions per dedicar-se plenament a exercir d’advocat. En aquesta nova etapa, va muntar el seu despatx, es va casar i van venir els fills.

• Vas tornar a la teva faceta creativa el 2003…

Portava més de vint-i-cinc anys amb una feina absorbent, però la feia, tot i que no m’agradava. Em vaig equivocar de carrera, però havia de tirar endavant la família. El 2003 vaig intuir que aviat els meus fills assolirien la seva autonomia  i, per tant, jo esdevindria lliure de prendre decisions i riscos. Sense deixar encara el despatx, vaig tornar a la guitarra i, acompanyat d’un molt bon guitarrista persa,  vaig irrompre a escenaris petits i íntims amb tangos i versions diverses de música intimista. Em vaig divertir molt, afegint-hi temes propis que havia començat a compondre a primers del 2000. Després, vaig formar una banda amb dos serbis, un magnífic guitarrista i un contrabaixista, i una violinista catalana. Jo hi posava la veu i la guitarra d’harmonia i va venir una fase musical molt rica a gran i petit escenari que es perllongaria fins al 2011.  

• Però vas canviar totalment de vida el 2008, per què?

L’any 2008 va esclatar la tremenda crisi financera mundial, portant a moltes empreses i autònoms a pèrdues irreversibles. Em va afectar perquè jo feia feina fiscal per a moltes empreses que la crisi va fer desaparèixer. Vaig haver de remodelar el despatx amb decisions dures però necessàries i vaig continuar treballant força en dret de família i mantenint el que vaig poder del món empresarial. Tot això em va perjudicar —i molt— en el camp econòmic, però va ser un ajut per a la futura decisió de deixar una feina que no m’agradava. Vaig tenir la sort d’enregistrar el primer disc, “Amors, amics i violins”, amb la discogràfica PICAP, presentat el 18 d’abril del 2008 a l’Ateneu Barcelonès, i em vaig prodigar en moltíssims concerts. El 2009 vaig enregistrar el segon, també amb temes propis, “Perles de pluja”. Tots dos discs són un recull entre nostàlgic i de comiats en el terreny amorós, que no cal que detalli.

Després de molt anys en el món de l’advocacia, el 2003 Jordi Moltó decideix tornar a la seva gran passió juvenil, la música, i el 2008 publica el seu primer disc.

• El 2011 abandones l’exercici d’advocat ja havent gravat aquests dos discos. Per què aquest canvi tan brusc?

En efecte, es va forjar el darrer capítol previ al canvi de paradigmes, quan a finals del 2009 una clienta molt estimada va ser assassinada pel seu ex.  Això va accelerar el meu propòsit de canvi i vaig pensar que amb la música i alguna activitat més tranquil·la me’n sortiria. Vaig agafar interinament la regència de la taverna de la Casa Irla i anava i venia de Barcelona i vaig viure l’experiència de cuiner, maître, cambrer, etc. M’ho vaig passar bé, però un dia d’abril del 2010, a la nit, després d’un concert a Barcelona, em vaig quedar sense visió, veia un núvol. Els dies següents hi veia una mica, però no podia ni llegir ni escriure, no podia fer feina d’advocat ni cap altra. Després de moltes proves em van trobar una lesió al nervi òptic i amb grans dosis de vitamina B12 durant un any em vaig recuperar, tot i perdre per sempre l’agudesa visual. Com si el destí m’hi hagués empès —la crisi, l’assassinat, la malaltia—, vaig deixar la carrera després de 32 anys.

• T’agradava més la música perquè era més creativa? Podies viure de l’art?

Sí, la música m’agradava més per la creativitat, però no tant el món que envolta la música. La creativitat m’apassiona, però cal que expliqui què és la “solitud del creador”: molta gent es mou al teu voltant i, ni que sigui en petita mesura, viuen del que tu has creat i tot això genera “capelletes”, condicions i tensions; i jo no soc home d’anar darrere de ningú, tot ho he fet sol i no cerco privilegis ni camins fàcils. Per exemple, si com a advocat vas amunt i avall amb una cartera a les ordres d’un client, guanyaràs molts diners, potser, però ja no seràs tu.  Amb la música i amb gairebé tot, passa el mateix. I viure de l’art, des de postulats de vida senzilla però rica en vivències, és factible si no abandones principis i valors i et relaciones amb gent que estima la comunicació i els continguts. Llavors desapareix la síndrome de “la solitud del creador”. La música va continuar viva en mi, però la vaig deixar, també, professionalment ja que el seu món extern no em convencia.

• Paral·lelament, eres un home inquiet amb la llengua catalana, què vas fer per ella?

Bona pregunta que molts s’haurien de fer! Soc català, de nació oprimida i de llengua en perill de desaparèixer. El que vaig fer, en primer lloc, va ser parlar-la sempre, no pas per voler demostrar res, sinó perquè és la meva llengua. De fet, amb poquíssimes excepcions, la parlo sempre amb naturalitat, sense petulància, des de fa més de 30 anys i no canvio mai de llengua en l’àmbit geogràfic propi. Això, amb més o menys excepcions, tothom pot fer-ho. En segon terme, vaig apuntar-me el 2008 a formar parelles lingüístiques, a través del Consorci de Normalització, per a estrangers interessats en la llengua catalana, que són moltíssims, i com a resultat, tinc amics de tot el món i a tot el món, que van passar per Catalunya i van voler aprendre la llengua pròpia del país. De fet, em fa mal al cor que els catalanoparlants canviïn de llengua automàticament, aquí rau el principal obstacle per a la pervivència de l’idioma. També vaig començar a fer classes particulars de català i a traduir del castellà i a millorar estil de textos. He de dir que mai no he rebut una sola classe de català, ni de música, ni d’escriptura, tot el meu aprenentatge ha estat autodidacta.  

• El 2013 ja ets ganxó!

Cert, el 2013 vaig venir a viure a Sant Feliu de Guíxols. La meva estimada Barcelona havia esdevingut hostil, diria, presa d’una mena de postmodernitat carregada de complexos que la duien a “voler demostrar” més que no pas a ser el que havia estat sempre: la gran ciutat catalana i mediterrània amb potent personalitat pròpia.

• Aleshores ja havies deixat la música professional i neixen en tu ànsies d’escriure. Publiques les teves primeres obres…

Pel que fa a la música, el seu substrat professional va aclaparar-me per les raons que ja he exposat, tot i que mai no he deixat de fer concerts lliures — en faig encara—, per divertir-me i mantenir el to passional, i també feia cançons per encàrrec per a qui me’n demanés per a algun regal o celebració i ho vaig passar molt bé mentre projectava la realització d’un altre somni: el literari.

El 2017 presento la meva primera obra “El vaivé de l’ocult”, unes 250 pàgines amb 18 relats de vida personal que “podrien” tenir relació amb el teòric o no tan teòric món del més enllà. Un recull de relats insòlits, que alguns diverteixen i d’altres esgarrifen i dels quals de la majoria en resten testimonis vius. El llibre no es pot trobar, està exhaurit i no penso a reeditar-lo, de moment.

I el 2020 vaig publicar una segona obra, “L’alè de la tenebra”—també esgotat—, una tremenda i impactant novel·la de terror, de molt d’èxit i que força gent m’ha dit que la porti al cinema. Estic d’acord que seria un thriller cinematogràfic de nivell, però ja he dit que tinc poques ganes d’anar darrere de ningú. Visc amb el que tinc de manera senzilla, si algú vol alguna cosa, que m´ho digui.

Després de regentar un temps la taverna de la Casa Irla, deixa el món de la música, s’instal·la definitivament a la nostra ciutat i es passa a l’escriptura.

• Després el 2024, vas fer un llibre històric: «Jo vaig ser-hi, al Cap de Gos”. De què anava?

Des de jovenet, m’ha apassionat el món de l’antiga Grècia. Vaig devorar historiadors, Heròdot —dit el pare de la història—, Tucídides, filosofies socràtiques i platòniques, etc. Aquest llibre és una magnífica novel·la històrica, dels segles III i II aC, en què un oficial macedònic de ficció fa un relat dels darrers temps del Període Hel·lenístic d’una Grècia desunida i cobejada per Roma, que sempre sabia treure profit de desavinences alienes. El Cap de Gos és un nom geogràfic, una cadena de turons al sud de Tessàlia, a la Grècia central, a uns 50 km. a l’oest  de les Termòpiles. Del grec Kinós Kefalós, es va adaptar el nom al català com a “Cinoscèfales” i jo l’he traduït al català com a “Cap de Gos”. Els turons, vistos de lluny, evoquen la figura d’un cap de gos. Allà, el mes de juny del 197 aC, va tenir lloc una batalla decisiva entre Filip V de Macedònia i el cònsol romà Quint Flamini i el destí de Grècia va entrar en un capítol implacable. La novel·la és una aventura constant, un relat trepidant i amè on la maledicció d’una deessa i la predicció d’un oracle condicionaran el camí d’Eurípil i dels seus companys fins a un trànsit definitiu el 167 aC. I en aquest punt, la novel·la entrarà en el violent vòrtex del passat i de l’esdevenidor fins a un final insòlit. 

• I el 2025 et vas dedicar a la poesia intimista amb el teu poemari “Atzars a l’ànima”.

He escrit molts poemes durant la meva vida. “Atzars a l’ànima” és un recull d’antics i de nous en estil lliure, sense rima ni mètrica, però amb tempo, ritme i música —música aquí vol dir entonació de lectura—, tres factors que hi donen l’aire poètic. No són poemes carrinclons, són pensaments i detalls de sentit d’existència que es mouen molt dins d’un mateix i emeten un missatge cap al món extern. És a dir, el que he fet sempre, viure de dins cap enfora, passat a poesia. L’obra ha tingut molt bona crítica, es ven molt bé, i a mi m’importa la difusió i no pas el sentit comercial i, en tot cas, escrivint des de la base no es guanyen diners ni s’ha de pensar a fer-ho. Em diuen que si escric en castellà vendré més… potser sí, però que un llibre es vengui més no vol dir que tu hi guanyis més i, a més, jo he de seguir escrivint en català per coherència, perquè la meva ànima i els seus atzars són catalans i no altra cosa. Si algú en vol fer traducció a un altre idioma, que m’ho digui i l’editorial i jo ens ho rumiarem.

• No pares d’escriure: aquest 2026 has presentat una nova novel·la històrica a la Casa Irla…

Tots els meus llibres, llevat del primer, els he presentat a la Casa Irla, dins d’un circuit de presentacions a Barcelona, Manresa, Calonge, Molins de Rei, etc. No podia faltar la ciutat adoptiva on visc i la Casa Irla organitza molt bé les presentacions i és un plaer de fer-ho.

Aquesta nova novel·la històrica es titula “Vint-i-cinc anys amb el Rei de la Mar Negra” i se situa uns 70 anys després de l’anterior novel·la abans ressenyada. El Rei del Pont, (la Mar Negra), veient que Roma es va endinsant a Anatòlia, l’actual Turquia, es conjura a expulsar els romans d’Anatòlia i Grècia, frenant la seva expansió cap a orient. Aquest rei fou Mitrídates VI Eupàtor, de personalitat molt marcada pels fets de la infància i posseïdor d’una determinació i energia extraordinàries. Per circumstàncies que aquí no he de dir, una noia de ficció, Accasia de Sínope, avançada del seu temps, valenta, forta i decidida, mantindrà una relació de 25 anys amb el rei, comprensiva de múltiples facetes i viurà de més a prop o més lluny tots els esdeveniments polítics i bèl·lics d’aquell període. Una obra trepidant, plena de sentit humà, que no deixa de ser homenatge a qui lluita per la llibertat. Aquesta novel·la i les dues anteriors obres ressenyades són al mercat.

• I tens un secret que avui desvetllarem, i és que ja tens registrada una obra que es publicarà el 2027 on el focus d’atenció són els escacs. El fet de federar-te al Club Guixolenc t’ha inspirat?

Bé,  ja no  és tant un secret, però no en diré el títol ni l’argument perquè encara pot ser que la presenti a algun premi. No em va inspirar el fet de federar-me al Club Guixolenc el desembre del 2025 sinó trobar-me uns trofeus guanyats els anys 1974 i 1976 tot fent endreça a casa el passat octubre de 2025. Em va envair la nostàlgia de la meva passió pels escacs i vaig començar a escriure un llibre on aquest joc n’és el nus. I ja portava escrites unes 50 pàgines quan, el novembre del 25, tot passejant, em vaig trobar amb una immensa parada de taulers d’escacs a la plaça 1 d’Octubre i una munió de gent ja asseguda practicant i d’altres fent cua per inscriure’s a un torneig de partides ràpides que s’hi havia de celebrar. Jo no sabia que aquí Sant Feliu hi hagués un club, vaig preguntar a alguns dels assistents i vaig acabar parlant amb en Jordi Bigas, President del club i després em va contactar n’Adrià Borràs i em van convèncer a federar-me i a participar en torneigs oficials.

Després de publicar cinc llibres, li retorna una altra passió de jove: els escacs, que l’inspiren per la seva propera novel·la.

• 50 anys sense jugar als escacs i, de cop i volta, et veus altre cop immers al món de les 64 caselles. Has fet bones partides a nivell federat actualment?

Cert, 50 anys justos després de la meva darrera partida de competició em vaig trobar en un tauler davant d’un adversari d’ELO 1800 i vaig guanyar la partida. En 50 anys, us ho podeu creure, no havia tocat una peça més que per ensenyar el meu fill a moure-les, encara anotava en mode descriptiu i he hagut d’aprendre l’algebraic.

Així vaig començar i n’estic satisfet. Crec que he guanyat 5 partides de competició i n’he perdut tres –dues d’elles en errada tàctica en posició guanyada i no m’ho perdono—. No em puc queixar. Veurem què passarà més endavant.

• I junt amb l’Esteve Valentí heu promocionat els escacs al Casino del Nois. Ha tingut acceptació aquest objectiu?

Puc afirmar que amb la idea que vam compartir amb l’Esteve Valentí hem anat molt endavant i ho podem considerar un succés molt interessant. El grup de WhatsApp funciona molt bé i tots els dilluns, com a dia fix, s’hi juguen partides o s’hi fan anàlisis i els altres dies es concerten partides diverses.

Jordi Moltó també és un activista pel català i soci honorífic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

• Continues ensenyant el català i ets Soci d’Honor  de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi trobeu mancances en l’ensenyament de la llengua, trobeu que hi ha poca gent que parla el català?

Continuo ensenyant el català, no ho deixaré mai. Hi ha molta gent interessada però decebuda pel canvi de llengua que els catalans fan i que no usen per defecte en sospitar que no seran entesos, cosa incerta del tot. No he tingut mai cap problema i l’usual és ser entès i que el canvi de llengua el faci l’interlocutor. Que es parla poc, és cert. Com a llengua habitual l’usa un 26 % de la població, crec, però, ocasionalment, per treball, amistat, lloc, etc, arriba al 80%. Amb això vull dir que si mantenim la llengua, hi haurà com a mínim, un 80% de persones que ens entendran i molts ens respondran en català… ja està tot dit.

• I finalment, la pregunta del milió: ser polifacètic es neix o es fa?

Jo penso que s’hi neix, això d’antuvi, i va sorgint com a resultat de posar-te en contacte íntim amb les teves passions, tot desenvolupant les teves capacitats. Amb això, no vull dir que no pugui ser a l’inrevés, però ho veig més improbable. Del que es tracta és de fer el millor possible el que estàs fent, sigui una o deu facetes. Tinc una amiga sarda que em diu que soc un home polièdric, que és com en italià en diuen a polifacètic, i em fa gràcia i potser té raó, però no em penjo medalles ni honors, em cenyeixo a fer el que m’apassiona i no ho faig ni per als déus ni per als reis, ho faig per a mi, tal com diu Sinuhé l’Egipci a una de les meves novel·les preferides.

• Gràcies, Jordi Moltó, per la teva presència. Que tinguis molta salut per anar creant i força èxit amb els escacs.

Procuraré mantenir-me tan actiu com pugui, si no, m’apagaré. Soc conscient que amb 74 anys soc a una recta final cap a l’ocàs, i la recta pot ser més llarga o més curta, però la viuré tan intensament com ha estat tota la meva vida.