L’arribada dels russos al Baix Empordà: El Druzhba i Colombo 92
Part 1. El Druzhba
Un cop més, la proa del Druzhba enfilava la bocana del port de Palamós. Era el segon viatge que aquell vaixell-escola feia a les nostres costes d’ençà de la caiguda del bloc comunista.
El Druzhba es va inaugurar el 6 d’agost de 1987 al port d’Odessa. Aquest vaixell de bandera ucraïnesa porta una tripulació formada per un capità, 18 oficials, 48 mariners i un cuiner. El vaixell té quatre camarots grans, amb lliteres per 15 persones cadascun. El Druzhba està capacitat per viatjar per tot el món.
Després de la caiguda del Mur de Berlín i la posterior desfeta de l’antic bloc comunista, molts ciutadans de l’est s’embarcaren en l’aventura de conèixer el nostre món occidental. Així, alguns viatjaren amb vaixells com el Druzhba i els tres “Pomors Vikingo-Russos”, que arribaren l’any 1992 a les costes del Baix Empordà.
Mentre prenem el te a bord, el capità Konstantin Kremlyanskiy comenta al senyor Ribera: “La relació diplomàtica entre la CEI i Espanya és prou bona. Tenim una organització anomenada “Spanish-Perestroika Sailing” que dóna suport als navegants russos. Demà començarem el viatge de tornada, fent una escala de set dies al Moll de la Fusta de Barcelona. Després, la proa del Druzhba dirigirà rumb cap als ports de Marsella, Istambul i Odessa, al Mar Negre”.
LA INICIATIVA O LA CAPITALITZACIÓ DEL DRUZHBA
El senyor Ribera, consignatari de vaixells al port de Palamós, és el responsable de l’estada del Druzhba al nostre litoral. Així, i en un intent de promocionar el vaixell, es va fer una recepció a les autoritats de les comarques gironines. Tot navegant per les costes catalanes, el capità i en Ribera intentaven convèncer a les autoritats de la viabilitat del seu projecte.
La sortida que s’intenta donar a aquest vaixell és destinar-lo a la formació de mariners professionals per a la Marina Mercant. També d’organitzar viatges de deu dies a un preu de 60.000 pessetes. Algunes autoritats voldrien convertir el Druzhba en un restaurant flotant. Però el capità opina que la funció del vaixell és la de navegar.
La manca de fe i sensibilitat per part d’altres mariners i autoritats, dificulta que la gent pugui gaudir d’una aventura turística en la mar, així com un contacte en el món de la navegació. Tot i els inconvenients, el senyor Ribera ha exposat el seu calendari de treball per poder fer realitat aquest projecte:
- A les 8:00 hores, diana i esmorzar. A continuació, tres hores de teoria i pràctica del timó i radar (no es permetrà pujar als pals).
- A les 12:00 hores, dinar fort i bo, al gust de la cuina russa. Temps lliure d’esbarjo, preguntes, biblioteca.
- A les 16:00 hores, el te i la tertúlia. Joc de ping-pong.
- A les 19:30 hores, sopar, televisió i descans.
Al final del curset s’entregarà un diploma d’aptitud (Diploma Universal Solés).
El mes de juliol de 1992, el Druzhba va fer tres viatges entre la badia de Cadis i les Balears. Repetint l’experiència i durant els mesos de juliol i agost, el vaixell sortiria de Palamós tot seguint el litoral català, per anar després a Ses Illes. La capacitat per aquesta experiència en una dia de navegació és de 72 persones. Ara caldrà esperar que els nous vents del 93 ens portin el Druzhba a Palamós.
Part 2. COLOMBO-92
El mal temps que feia al Golf de Lleó, obligà els tres Pomors (vaixells vikingo-russos) a navegar prop del litoral fins el port de Sant Feliu de Guíxols. Feia 10 dies que l’expedició, formada per tres velers, havia sortit de Gènova.
Colombo 92 era una expedició més amb motiu del Cinquè Centenari del descobriment d’Amèrica. Les 45 persones que formaven la tripulació havien sortit de Sant Petersburg cap al Mar Negre, a finals de l’estiu de l’any 91. En arribar l’hivern, havien decidit passar-lo a Gènova. Amb una ridícula subvenció estatal, l’expedició havia de navegar tot seguint una ruta, prou ambiciosa per a aquelles fràgils embarcacions: Marsella, Barcelona, Cadis, Canàries i la travessia de l’Atlàntic per arribar a les costes americanes.
Aleksei Stennik, un jove “Pope” de l’església ortodoxa s’agenollà i petonejà el terra de l’escullera com si de la terra promesa es tractés. A partir d’aquell moment, l’esperpèntic religiós es convertiria en una mena d’obsessió durant els dos dies que varen estar ancorats al moll.
Al capvespre, un càmera de la televisió de Platja d’Aro ens va conduir al plató, amb la intenció d’entrevistar l’Aleksei. En arribar als estudis, el nostre amic es trobà amb un mossèn. Pintoresc era el contrast d’ambdós religiosos. Només tenien una cosa en comú, la fe. Però de la fe sola no es pot viure; això deia l’Aleksei al temps que demanava Coca-cola i un sac de patates, com a pagament de les seves declaracions.
La nit havia encès els multicolors rètols de neó i l’avinguda estava pràcticament deserta. Un jove ortodox de 25 anys es passejava amb sotana i xancles, mentre una senyora s’emprovava una abric de pells. L’Aleksei creia que havia arribat a Amèrica.
FEDOI MEDVEDEV O LA GRAN EVASIÓ
A quarts de nou del matí, l’escullera es convertia en una mena de mercat rus. Es venien gorres, retrats, moneda i tota mena d’objectes que tenien més valor simbòlic que material. Essent el mercat ben ambientat de ganxons i visitants, un Pope va treure un grapat de campanes de diferents mides. Com si d’un reclam es tractés, el campaner va fer ressonar les campanes per a tota la badia ganxona. No és gens d’estranyar que allò fos producte del desballestament d’alguna església.
Amb la intenció da garantir-se els queviures, l’esperpèntic Aleksei em convidà a dinar. Assegut en un rústic banc de fusta i envoltat per la jove tripulació, vaig gaudir d’una inoblidable estona. El menú deixava molt que desitjar, però la companyia era prou bona. Llavors va arribar el rictus del tè, que em despertà records de passats viatges al Marroc. En prendre el segon glop, tot aixecant el cap i resseguint els rostres amb la mirada, vaig adonar-me d’una altra realitat. Allà enmig d’aquells joves mariners, hi havia en Fedoi Medvedev, enginyer de ràdio-electrònica de l’Institut d’Energia Atòmica de Moscou; Sergei Gogolev, president del Club Unesco a Moscou; i el prestigiós reporter del Russian Business, Dmitry Kapoustin. Amb ells, gran part de la tripulació tenia la intenció de desembarcar a Barcelona.
En arribar la tarda, el vaig convidar a fer una petita tournée pel municipi: Ermita de Sant Elm, Molí de les Forques, Platja de Sant Pol i Pedralta. El silenci deixa parlar el pensament d’aquells homes, que comprenien per primera vegada una realitat, la del món occidental.
Tornant al vaixell, només l’Aleksei gosà trencar el silenci per demanar tomàquets. El vaig complaure convençut que abans d’arribar al seu destí, canviaria la seva fe per viandes. La nit s’apoderà de les tímides llums que deixaven entreveure les fràgils embarcacions. Dintre, 45 homes recuperaven forces per a un nou dia.
ENFILANT LA PUNTA DE GARBÍ
Fumejava la tetera que havia preparat l’Aleksei Stennik. Aquell seria el darrer tè que la tripulació prendria a la nostra badia. Amb la llengua treta, corria el comerciant de Platja d’Aro que cada matí els oferia els croissants per acompanyar el te.
Des del mirador que hi ha a l’Ermita de Sant Elm, es veia com la nau capitana arrossegava la flota. La manca de vent havia retardat la sortida de l’expedició. Amb certa melangia m’acomiadava; allà anaven els amics Aleksei, Fedoi i Sergei. D’una manera molt particular, havíem viscut a prop el “Quinto Centenario”.
Un cop mar endins, la proa dels vaixells enfilaren l’horitzó tot buscant una Amèrica de debò.
