Un viatge per la Girona francesa
La història està feta de petites casualitats. Imaginem que Cristòfor Colom no hagués aconseguit convèncer als reis catòlics per finançar la seva expedició a les Índies, o que hagués naufragat a la seva tornada, que poc li va faltar. Avui en dia no coneixeríem el continent americà? Evidentment que sí. Les millores en la navegació i la necessitat d’obrir noves rutes ho feien inevitable. Ara bé, avui en dia no hi hauria cap monument a Cristòfor Colom enlloc, ni un país anomenat Colòmbia, ni una estació espacial anomenada Columbus. Però la història, a grans trets, sempre va per allà mateix.
Anem a fer una ucronia, que és imaginar un futur (el nostre present) si un succés passat hagués sigut diferent. Imaginem que Napoleó, durant la seva invasió de Rússia i la Península Ibèrica, fa uns retocs en les seves tropes, depenent de l’humor amb el que s’hagués aixecat aquell dia, i en concentra unes quantes més a la Península Ibèrica i unes quantes menys a Rússia. Significa això que avui en dia no existirien ni Espanya ni Portugal? Evidentment que sí. Mantenir l’ocupació d’un territori tan extens, poblat i muntanyós s’hagués fet, més tard o més aviat, insostenible. Torno a dir que la història, a grans trets, sempre va per allà mateix. Ara bé, ja no és tan improbable considerar que Napoleó hagués retingut la província de Girona, només aquesta província. Per nosaltres, gironins, ja seria suficient. Com seria avui en dia Girona, de ser francesa des del 1808?
Girona tindria més o menys la mateixa població. Els francesos haguessin volgut tenir una ciutat mitjanament gran prop de la frontera. Això hagués anat en detriment de Perpinyà, que avui en dia amb prou feines arribaria a la meitat de la població que té, ja que aquesta zona de França és força despoblada.
Com ja sabeu, a les matrícules franceses els dos últims números indiquen la província, que es regeix pel seu nom en ordre alfabètic. Els francesos van anomenar a la província de Girona “Ter”. Això vol dir que el número de les matrícules gironines seria el 90, que avui pertany al Territoire de Belfort, que seria el 91.
Evidentment, no hi hauria cap carrer dedicat al general Álvarez de Castro ni cap plaça dedicada a la independència (de França) i en el seu lloc veuríem carrers i places dedicades al general De Gaulle, a Anatole France o a algun famós afrancesat, com Tomàs (Thomas) de Puig, ja que en aquesta ucronia s’hauria posat del costat dels guanyadors.
L’arquitectura gironina seria una mica diferent. Cal tenir en compte que l’any 1808 Girona tenia tan sols vuit mil habitants, era el Barri Vell i poca cosa més. Si ens traslladessim a aquesta Girona francesa ens pensaríem, d’entrada, que estem en una altra ciutat, amb un estil arquitectònic disruptiu, tot i que mantenint en tot moment l’elegància i els detalls de luxe com una marca diferenciadora: teulats de golfes, mansardes (tipus de cobertes fàcilment identificables pels seus dos faldons, amb l’inferior molt més inclinat que el superior), on motllures i baranes de balcó serien elements que ens impactariemn a primera vista. Les terrasses o espais semicoberts i finestres mirador distribuïdes per la façana en totes direccions ens oferirien també una aire molt particular.
Girona em sembla tan diferent… Sóc a Girona realment? M’ho respon la Catedral, l’Església de Sant Fèlix i el parc de la Devesa, creat precisament pels francesos durant la seva ocupació. Probablement la carretera que vindria d’Espanya i continuaria en direcció a Perpinyà passaria per allà, seguint la tradició de posar fileres d’arbres al seu voltant. No gaire lluny de per on passa realment. Ja he dit que la història sempre va per allà mateix.
Passo per la seva estació de tren, molt més petita de la que recordo. Els autobusos no tenen estació, aparquen en unes places d’aparcament davant la façana. Llegeixo les seves destinacions: Puycerdan, Saint Felix des Guixols, Arou-Plage, Lloret-sur-mer, La Bisbale, Bagnoles, Oulot…
Girona no seria una ciutat tan bulliciosa com és ara, ja que Girona seria el sud, la perifèria. La Costa Brava no seria turística. Alguns pobles ni tan sols existirien, com per exemple Port-Bou, que es va crear després (i no abans) de la seva estació. En canvi, un poble ara desapercebut com Gualba el coneixeria tothom per la seva situació fronterera. Ningú no sabria on és La Jonquera.
La tarda va caient en una ciutat molt més apagada, més tranquila, més recollida al que em té acostumat… quan, de cop i volta, comencen a sortir cotxes que fan sonar el seu clàxon i els carrers s’emplenen de gent amb banderes catalanes i unes estranyes banderes de franges grogues i negres. Què ha passat?!!! Se m’acut preguntar-ho a una noia amb aire d’assenyada que passa pel meu costat, onejant una senyera. El català no se sent pel carrer, tan sols hi han alguns cartells públics bilingües i res més, així que li pregunto en francès. Ja veu de seguida que no sóc d’aquí. Bé, de fet sí que ho sóc, però en una altra dimensió. Contenint amb prou feines l’eufòria, em respon: “Aujourd’hui, notre équipe de rugby, l’Stade Géronais, a gagné la Coupe de l’Europe. Allez Géroneeeeee !!!!“
Miquel Roura
Intèrpret.
