Redescobrint l’TZVR
El passat 24 de gener va tenir lloc una nit de concerts a la sala TZVR, seu de l’etern moviment musical underground a Sant Feliu de Guíxols. Aquesta sala ha demostrat ser una font incombustible de talent musical, acollint als seus escenaris tant grups locals com internacionals i participant de vegades de forma directa en la seva creació.
Més que una simple actuació de dues bandes locals, el que va tenir lloc es podria descriure com un petit festival de música (evocant els que s’havien fet tant fa uns pocs anys com als anys noranta). Zona de barbacoa lliure, ambient festiu, molta gent, petites parades de roba vintage i artesania… tot en una sala que és el seu propi museu, plena com està de cartells de tots els grups que hi han passat les últimes dècades, explicant la història de tota l’escena molt millor del que puc fer aquí en unes poques paraules.
Els grups que van actuar (Susio Perra i Viejas Glorias, ambdós de la nostra ciutat) són també, en certa forma, hereus d’aquesta tradició musical, però els seus corresponents “estils de música” no se senten lligats al hardcore o post-punk que solia ser la signatura de l’antiga Atzavara. De fet, no se senten obligats a sonar com cap estil preestablert en particular. No pas per participar de la (irònicament ja clixé) moda de no voler etiquetar-se, sinó perquè les seves variades idiosincràsies els porten per aquest camí. Va sonar rock, electrònica, pop, funk, flamenc, tres idiomes diferents i més instruments dels que puc recordar.
La nit en si va sentir-se com una inusual explosió de vitalitat, en especial per a una nit qualsevol d’hivern; el que potser fa que un es pregunti per què això no passa més sovint. Però cal recordar que no estem parlant d’una sala de festes comercial, sinó d’un projecte d’amor de dècades d’una comunitat canviant de voluntaris. En altres paraules: un miracle. Però, això, és clar, ve amb les seves limitacions. Hi ha qui diria que, de fet, és millor així: que la singularitat de cada ocasió és part del seu encant i que d’altra manera portaria a la fatiga tant del públic com dels voluntaris.
Malgrat el que pugui semblar quan passes per davant de la Creu Roja en cotxe, el TZVR (i l’antic “matadero”, al seu costat) no són només una sala de concerts i uns locals d’assaig. Aquest parell d’edificis d’aspecte abandonat formen part essencial d’un informal ecosistema d’intercanvi d’idees i llibertat associativa entre persones, molt més valuós que l’espai físic que ocupen. Probablement més que qualsevol altre, escenifica l’eterna promesa d’una identitat cultural pròpia a la qual tots els pobles semblen aspirar i fan monumentalístics esforços per comprar a pes, però que mai s’acaba de realitzar del tot. Potser el que falta per acabar de materialitzar el potencial que conté l’escena (ja no només de Sant Feliu, sinó de tota la Costa Brava) és una mica més de públic i una mica més de ganes.
Dit això, no vull donar la impressió que “hauríem de fer un esforç” i donar suport a aquest tipus d’iniciatives, com si anar a un concert s’hagués convertit en una espècie de penitència o mecenatge (tot i que, de fet, l’entrada és voluntària) o fins i tot alguna espècie d’obligació moral. En la meva opinió, el que entenem com a cultura no hauria de buscar aquesta connotació, ni reduïr-se a “fer poble”. Potser el que hauríem de fer simplement és anar-hi perquè és divertit, perquè és interessant, perquè hi ha música. Anar-hi a sortir a ballar i passar-ho bé (com diu la cançó).
Potser és d’això del que ens falten ganes.
Article i reportatge fotogràfic a càrrec de Jordi Valladares.
