Qui mana a Catalunya?

Avui podem dir que a Catalunya no hi ha cap mena d’autogovern. El President de la Generalitat no se sap qui serà i els consellers són els ministres de Madrid. Tornar enrere és també inútil perquè els comptes de la Generalitat fa molt temps que estan intervinguts i les lleis que aprovava el Parlament eren tombades una a una des de Ponent. El pas endavant que hem fet per desempallegar-nos del drama ha estat sospitós des del primer minut. El Procés havia sorgit del poble o l’elit havia manipulat el poble? Les dues opcions semblen vàlides però només una pot ser correcta.

El cas és que al nou Rei no li agraden les autonomies creades pel seu pare. D’ençà que regna, totes les autonomies han perdut fonts alternatives d’ingressos per dependre directament del Ministeri d’Hisenda, amb la pèrdua de poder polític consegüent. Totes menys les de bascos i navarresos, que juguen a part. Els de Ciudadanos demanen de tancar les Diputacions, una estratègia per dotar de competències als governs autonòmics desballestats. A Catalunya ens hem trobat que com més independència hem demanat, més dependència hem obtingut. La farsa al Parlament, quan es va voler fer passar una proposta de resolució per una declaració d’independència, ens hauria d’haver alertat de seguida que ens estaven prenent el número. Així, per endevinar l’esdevenidor hem de passar per alt les declaracions grandiloqüents dels polítics i la propaganda desorientadora dels seus acòlits per les xarxes socials i mirar de dret com s’està movent l’elit catalana.

Maquiavel ens adverava fa segles que si el governant no pot aniquilar la població del territori conquerit, el que ha de fer és promoure’n una elit corrompuda. El cas Millet és un exemple recent. Quan el jutge Baltasar Garzón es va adonar que l’ETA no existia, va fixar l’objectiu a Catalunya i va apuntar als cap-grossos. Macià Alavedra va ser empresonat uns dies. Després saltava el cas Millet. Entregant el Palau de la Música, l’elit catalana salvava els mobles posant el focus d’atenció en només una de les estructures paral·leles que havien creat. Millet es sacrificava pels seus. La joia és l’autopista que vertebra el país de nord a sud, la Via Augusta moderna. Ja no es fa com en temps reculats, de fer pagar per entrar

a una població. Ara ens fan pagar per anar d’una població a una altra. I la nostra elit en té el control. D’un pebrot d’Almeria en trànsit cap a Europa, també se n’enduen uns cèntims. L’alternativa està aturada de fa anys i panys. La N-II avança a un promig d’un quilòmetre per any. És a dir, que per desdoblar el tram entre Barcelona i la Jonquera calen cent cinquanta anys. Ara es parla que l’Estat retirarà la concessió de l’autopista. Des del 1985 que ho diuen, des de l’any pactat en principi per donar l’autopista a l’Estat, un cop amortitzada. Amb aquesta excusa, l’Estat ha pagat més de tres mil milions d’euros a la concessionària. I tres mil milions d’euros més perquè el trànsit no havia estat el previst. Un bon preu per obligar-los a fer baixar el suflé independentista.