Pals o Palos?
Corre la teoria que l’expedició de Cristòfor Colom a Amèrica va salpar des del port de Pals, al Baix Empordà. Caldrien arguments molt sòlids per desmuntar la versió universalment acceptada que situa Colom al port de Palos de la Frontera, a Huelva. Hi ha més proves físiques que documentals per assegurar que a Pals hi van tenir port. Un estudi paleohidrogràfic del lloretenc Josep Lluís Casanova ens mostra que encara al segle XV hi havia mar a tocar de les portes de la vila. El topònim sembla venir del llatí palus, per aiguamolls;i encara ara hi ha una zona coneguda com el Grau, que és l’equivalent a port. A més, l’estudi de les torres de guaita que envolten la vila indiquen clarament que delimitaven tota l’àrea inundada, convertida en dunes després que es desviés el Ter per fer-lo desembocar més amunt. Les aigües dolces del Ter desmbocaven en un gran espai on hi feien vida tot de peixos de riu. Per un conflicte amb els pescadors de Palafrugell, tenim un dels escassos indicis documentals de l’existència d’un port. Els pescadors palencs emmagatzemaven el peix en barraques, que amb el temps formarien Els Masos de Pals, i sembla ser que de matinada hi anaven els de Palafrugell a robar-los la pesca del dia. Casanova situa aquell port desaparegut a la zona de l’actual cementiri. No tenim dades de la fondària, important perquè hi atraquessin vaixells de gran tonatge i no només barques de pescadors.
A Pals també hi tenim registrats mariners d’origen portuguès, arribats a Catalunya en temps de la Guerra Civil Catalana (1462-1472), amb el cognom Anes, convertits en Yáñez a la documentació castellana. El més significatiu és el castlà del Castell d’Empordà, a La Bisbal, propietat de Pere Bertran i Margarit, també conegut com Pere de Margarit, qui va ser cap militar en el segon viatge de Colom. En aquest segon viatge, desenterrat a l’arxiu de Simancas ara fa cent anys, hi trobem altres catalans, com el bisbe de Lleida Bernat Boïl o l’empresari del sucre Miquel Ballester, qui va fer camí cap a Veneçuela, a l’Estat de Sucre, on hi trobem les ciutat de Barcelona i València. A l’Enciclopèdia en castellà que tenia a casa en època d’estudi, deia literalment que Sucre era una paraula indígena de significat desconegut.
Ha escapat als historiadors un lligam revelador. És sabut que la partença de Colom coincideix amb l’expulsió dels jueus. El cas és que tots els jueus gironins del Call van vendre les seves propietats a preu de mercat, tot i que el decret d’expulsió hauria permès als compradors de rebaixar-ne l’import. Amb el Ter navegable fins a Pals, els del Call haurien pogut afegir-se a l’expedició amb les butxaques plenes. També és sabut que en el primer viatge es va establir una primera colònia d’europeus en algun lloc del Carib, però van ser trobats tots assassinats en el segon viatge.
Tot de misteris envolten tant la persona de Colom i els seus acompanyants com les que es consideren expedicions primigènies al Nou Món. Hi ha molt camp per l’especulació. En la versió de Palos podem considerar les hipòtesis alternatives al relat oficial de la Luisa Isabel Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina-Sidònia, també coneguda com la Duquessa Roja. Sempre va defensar amb documentació rellevant a la mà que a Amèrica ja s’hi anava, de temps remots, i que el viatge de Colom va ser tota una maniobra política complexa i enrevessada ideada per la Reina Isabel de Castella i Roderic de Borja, abans d’esvenir el Papa Alexandre VI. Tot i que la Duquessa Roja va ser sempre contrària a les tesis acadèmiques, defensava que el port de sortida va ser el de Palos de la Frontera, dins de les possessions del seu Ducat. Que allà no hi hagués port i el riu fos de poca fondària no representen cap parany. Aquells viatgers preferien vaixells petits, amb tendal per protegir-se del sol i excel·lent maniobrabilitat per remuntar els rius americans. Les caravel·les eren massa majestuoses, tan sols per figurar, gens operatives.
Potser sí que hi va haver una expedició preparada al Pals empordanès però amb un altre propòsit que el de descobrir un continent. Gratant, podem trobar indicis per refermar-nos en aquesta altra hipòtesi. El secret pot estar amagat sota les dunes de Pals o esperant de ser desxifrat en l’abundosa documentació que encara es preserva.
