On són les dones?
Crida l’atenció que la historiografia catalana hagi deixat de banda les grans dones del passat català. Aquesta observació no està condicionada per cap ideologia moderna; és un fet i prou. Basem-nos en una hipòtesi raonable: els homes de l’elit defensaven el territori i les dones feien la política. És més, les dones eren les que tenien la legitimitat dinàstica. Els fills de la reina esdevenien reis, però els fills del rei amb altres dones, mai no en seran. Amb una excepció discutible, el rei Ferran de Nàpols, a qui tenim com a fill d’Alfons el Magnànim i l’enigmàtica Giraldona Carlino, de qui s’ha decidit que simplement era una senyora que passava per allà. Sospitós, molt sospitós.
Podem entretenir-nos a fer un llistat de grans dones del passat que tan sols es divulguen amb ressenyes biogràfiques escadusseres, balderes i prescindibles. Com és el cas de l’Ermessenda de Carcassona, qui de gran feia vida a la Torre Gironella de Girona. Vídua del comte Borrell, tutelà el mandat del seu fill i encara va enviar un exèrcit contra el seu net per impedir que es casés amb una altra gran dona, l’Almodis de la Marca. El net, Ramon Berenguer el Vell, podria haver exclamat: “Àvia, que tu ja no pintes res, que només ets la vídua d’un comte!” Però no va anar així. De fet, Joan de Nòstradama, germà del mediàtic Nostradamus, va deixar escrit que Ramon Berenguer el Vell no va ser mai Comte de Barcelona. N’era la seva dona, l’Almodis! En aquesta línia de recerca, cal destacar la hipòtesi de l’investigador arenyenc Pep Mayolas, qui defensa que els marits de la reina rebien el títol de Comte de Barcelona. Així s’entén la fòrmula de jurament del comte, qui havia d’escoltar com li deien: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós…” Vist així, si la reina se’n cansava del seu company, aquest perdia el títol i passava a un altre.
Una visita al Monestir de Pedralbes ens pot fer cinc cèntims de la magnificència d’aquelles reines. En vida seva, eren reines i abadesses, de les Clarisses d’aquella època, i menaven al mateix temps una vida de luxes i una altra d’extrema pobresa, com podem veure en la tomba de la fundadora, l’Elisenda de Montcada, que per la part de l’altar és esplèndida i per la part del claustre és del tot austera.
El drama és el Concili de Trento (1545-1563) del qual sembla ser que encara no ens hem desampallegat. El rei Felip II de Castella va acorralar el Papa i el va obligar a prendre tot de decisions contra natura: les dones haurien de tenir prohibit de llegir i escriure i si eren monges, no podrien ni tan sols llegir la Bíblia, haurien de cosir i prou, i sense poder sortir mai del monestir. Adéu a la reina culta i influent, pobre i rica alhora. Benvingut el rei autoritari, envoltat de luxes superflus, de poques llums i influenciable. Aquell Concili, però, no va ser tan sols un atac desproporcionat contra les dones de l’elit sinó contra les dones en general. Si deixéssim enrere definitivament el Concili de Trento i la literatura que va generar durant segles, de ben segur que podríem fer una ullada al passat molt més consistent i veritable, amb conclusions sorprenents i engrescadores.
