Ludovico Einaudi, per la porta gran

Tal i com ja havia fet fa quatre anys amb la gira de presentació del seu àlbum Nightbook, Ludovico Einaudi va visitar el Festival Porta Ferrada i va triomfar. Aquell dia, expectant per saber què em podia deparar aquell concert, vaig sortir exultant de joia. Un concert magnífic i la promesa que si mai tenia l’oportunitat de tornar a veure aquest senyor, ho faria. L’oportunitat va ser ahir i el concert inaugural de l’edició 2015 del festival degà de Catalunya no va defraudar. Va ser un espectacle instrumental, sonor i ambiental que duia l’oient a un viatge cap al seu interior en cadascuna de les seves notes.
Des dels primers sons de corda que van precedir el piano del compositor italià es podia entreveure que seria un concert en el qual no tot el protagonisme el tindria el talent innat del torinès. Els primers temes suaus van servir per donar entrada a vives pujades i baixades de to i de ritme en les melodies. Les esgarrifances recorrien més d’un cos, i no era la fred, que no va aparèixer durant el concert, sinó l’emoció dels vaivens de la nova música que tant bé encarna Einaudi, el sintetitzador per sota i els instruments clàssics i les percussions per sobre i, a dalt de tot, el pianoforte del mestre. Les imatges del cervell passaven al ritme dels cops de dits al teclat del geni italià, amb uns ritmes que semblaven no tenir fi, o és que potser aquest era el meu desig?
Einaudi, amb les seves composicions, aconsegueix un so tan magnífic que fins i tot costa de definir, i en el qual no es pot desmerèixer cap dels instruments que l’acompanyen ni les bases rítmiques prefabricades que acaben absorbint l’espectador cap a un estat de benestar, amb temes com Nightbook, Eros, Time Lapse o Divenire.
La part final del concert la va executar Einaudi pràcticament en solitari, fins que les darreres cançons, espectaculars, van fer treure el millor de la banda. Tots plegats van haver de sortir de nou per tocar tres temes més, els tradicionals bisos, que en aquest cas van valer, i molt, la pena. El darrer de tots, una mescla eclèctica de funky, electro i música clàssica per llepar-s’hi els dits.
La música i els jocs de llums quan el to musical pujava van fer del concert inaugural una magnífica vetllada, amb les grades de l’Espai Port absolutament plenes de gom a gom.