Deulofeu i la independència
En els moments àlgids del Procés es va recuperar la figura del farmacèutic empordanès Alexandre Deulofeu i en especial, la seva teoria sobre els cicles històrics. En una obra que va escriure l’any 1939, exiliat a Montpeller, Deulofeu va preveure que s’esgotaria el cicle imperial espanyol i, com a conseqüència, Catalunya s’independitzaria el 2029. En obres anteriors, havia proposat altres dates: la independència el 1950 i la desintegració d’Espanya el 1975, vés per on, l’any que va morir Franco. La predicció la va basar en un estudi seu sobre l’evolució dels imperis i les civilitzacions. Va trobar uns patrons que al seu parer es repeteixen cíclicament i d’aquí que bategés la seva descoberta com a Matemàtica de la Història.
En el cas català, la independència seria conseqüència del desmembrament de l’Imperi Espanyol, de matriu castellana. O madrilenya. El patró que defensava és que els imperis tenen una durada de 550 anys i Deulofeu situava l’inici l’any 1479, quan el rei Ferran el Catòlic va succeir son pare. Almenys no va triar el casament amb Isabel la Catòlica, fet fundacional d’Espanya, segons els qui van empènyer Deulofeu a l’exili provençal. De fet, es diu que el mateix dia del casament, el rei Ferran va conèixer qui seria la seva amant inseparable tota la vida, l’Aldonça Roig d’Ivorra. Qui sap si en comptes d’un sol imperi en va fundar dos.
Sense fer números ni avançar una data específica, el filòsof José Ortega y Gasset també va vaticinar la implosió d’Espanya a La España Invertebrada, però proposava solucions per impedir-ho. Amb la Matemàtica de la Història, Deulofeu aconsellava de predir els cicles històrics per forçar transicions pacífiques i arribar a una confederació universal de pobles lliures, un projecte molt més engrescador que el del filòsof castellà.
La teoria de Deulofeu no compta amb cap suport acadèmic, per diverses raons, tot i que pensadors tan influents com l’historiador britànic Arnold J. Toynbee també es van encaparrar amb la repetició dels cicles històrics. Deulofeu, però, va predir la caiguda de l’Imperi Soviètic i la unificació de les dues Alemanyes, en plena Guerra Freda, quan el seu vaticini semblava del tot impossible. L’any passat, un Treball de Final de Grau a la Universitat de Barcelona escrit pel graduat en Estadística Nil Fortuny, troba indicis consistents en algunes prediccions de Deulofeu —entre elles la independència de Catalunya—, però l’autor demana prudència i conclou que falten moltes més dades per beneir del tot la Matemàtica de la Història.
Els que sí que han arreplegat una ingent quantitat de dades històriques són un grup de matemàtics i informàtics russos de l’Acadèmia de les Ciències de Moscou, liderats per Anatoli Fomenko, creadors de la Nova Cronologia. Les seves conclusions no van en la línia de l’apotecari figuerenc. Raonen que força relats històrics estan duplicats i desplaçats en el temps, sovint amb altres actors i en altres llocs. L’instigador hauria sigut el jesuita francès del segle XVI Joseph Scaliger qui, entre altres esdeveniments,hauria inventat la data en què es va fundar Roma. Amb tot el passat desplaçat en el temps, caldria recalcular tota la matemàtica de Deulofeu.
Per tancar el cercle, el gran detractor i coetani de Scaliger va ser l’enigmàtic Jeroni Pujades, també de família empordanesa,qui va ser el principal referent intel·lectual de Deulofeu, fins al punt de proclamar al món que havia aconseguit desxifrar-lo. De ben segur que el germen de la Matemàtica de la Història es troba en l’obra de Jeroni Pujades, en concret a la colossal i imprescindible Crònica Universal de Catalunya. Però em fa l’efecte que tot plegat és degut a un error d’interpretació. Pujades acaba força relats històrics picant l’ullet al lector: “Quizás esto sucedió con otras personas y en otro tiempo”. Com s’interpreta aquesta advertència? Que hi ha fets que es repeteixen cíclicament a la història? O bé que es tracta d’un relat duplicat i desplaçat en el temps?En tot cas, només falten quatre anys per saber la solució.
