Cercant alternatives
Jordi Turull, plorant a l’exterior del Tribunal Suprem espanyol. (EFE-EL NACIONAL.CAT)
Poques hores abans de ser investit President de la Generalitat, Jordi Turull ha estat empresonat un altre cop junt amb altres dirigents catalans. Veure’l plorant un cop sabuda la decisió del jutge Llarena no hauria de deixar ningú indiferent. Els càrrecs que se li imputen són ben falsos, es mirin com es mirin. Al Parlament català no es va declarar mai cap independència. Tan sols es va aprovar una proposta de resolució que instava el Govern a fer les passes pertinents per a iniciar el procés constituent. Dos anys abans, després de la votació amb urnes de cartró, Artur Mas i Anna Gabriel també havien aprovat la mateixa proposta. Després, ningú no ens va incitar a cap rebel·lió. Érem a casa esperant unes instruccions que mai ningú no ens va donar. Turull tampoc no és cap mena de líder carismàtic. Més aviat, em fa pensar en una de tantes rèpliques de l’agent Smith de Matrix.
Colpidor també ha estat el tractament de la notícia que ha escampat la premsa madrilenya. A sota de la foto d’un Turull desconsolat, hi tenien l’endevinalla d’on passarà el rei les vacances de Setmana Santa. És la imatge que a Ponent volen donar: el cas català ja està tancat i Sa Graciosa Majestat té ara d’altres maldecaps, més d’acord amb el càrrec que ocupa. Pel camí, la usurpació de les competències de la Generalitat s’allarga i la solució que ja estan posant a la taula és fer noves eleccions. En els darrers deu anys, hem votat una mitjana d’un cop l’any, o més, si comptem els referèndums fallits. Acceptar aquesta via és la mort definitiva de l’autogovern català sense que s’albiri cap alternativa clara per la proclamació d’una república. La nit que el llavors president Puigdemont va assumir a títol personal els resultats del referèndum de l’1-0, Julian Assange va ser molt clar a Twitter: els Estats constituïts només acceptaran un nou membre que abans hagi mostrat valentia. I els nostres polítics no han estat valents, contra el desig de la majoria de la població, la majoria que no es deixa seduir per senyores de disseny.
Les crides a la unió dels independentistes són sospitoses, ja que no tenim cap líder disposat a arriscar-ho tot i a engrescar la població a seguir-lo fent el que faci falta. I en el món independentista (no el processista), el relat de la traïció té molta força. La clau ha de ser impedir de totes totes que es facin escamots violents, que no només enquistarien el drama sinó que ajudarien l’Estat a prendre accions contundents. Van fracassar amb l’atemptat avortat a la Sagrada Família de Barcelona que tenia per finalitat aturar el procés i elevar l’alerta antiterrorista al màxim per tenir l’excusa de treure l’e
xèrcit al carrer. Així que no hem de donar cap raó a un Estat que és capaç de tot per no perdre part del territori. Si no podem confiar en els polítics ni emprendre accions de sabotatge, d’opcions ens en queden ben poques. El que puguin dir els organismes internacionals estarà subjecte als protocols diplomàtics i l’Estat s’ha mogut fent concessions a tort i a dret. Qui trobi la sortida del laberint, l’haurem d’anomenar de seguida President de la Generalitat. O millor, d’un govern alternatiu al de la Generalitat intervinguda.
