El joc de la dama

Amb motiu de la darrera visita del Borbó a Catalunya, per les xarxes socials es van difondre dos tipus de cartells de protesta, ambdós ben equivocats. Amb els escacs com a tema, un cartell representava el rei negre tombat, com a anunci de la República, i a l’altre, tot de peons acorralaven el sobirà, com a premonició d’una revolució popular. Als escacs, però, hi ha dos monarques, un de cada color, i quan guanya un, perd l’altre, i de república no se n’instaura cap perquè el joc es dóna per acabat. Tanmateix, els peons no atacaran mai el seu rei però sí al rei de l’altre bàndol.

Posats a fer, els escacs són rics en interpretacions senzilles, força alliçonadores i aptes per capgirar el temps en què vivim. I no és un fet casual. El joc modern va ser creat a València a finals del segle XV, durant el regnat de Ferran el Catòlic. A part de donar més vida als avorrits escacs medievals, es pretenia fer una representació lúdica de com havia de ser una societat modèlica. Així es desprèn dels escrits del lletraferit Jacobus de Cessolis, l’home dels noranta-sis noms, qui podria ser el valencià Jaume Gasull. Al joc, el rei cal amagar-lo a palau, ben protegit, i només quan minva el risc n’ha de sortir, per ajudar els peons a guanyar la partida. El que no farà mai és fer discursos contra els seus súbdits, si no és que pretengués suïcidar-se. L’escala social també hi és present: després de travessar tot l’escaquer, el peó pot escollir un nou rol a la societat.

Això sí, mai podrà ser rei, perquè ve de mena. És curiós que el màxim dignatari s’avingui tan bé amb la base de la societat. Potser per això agradava tant als soviètics. L’encert dels valencians va ser introduir la dama en el joc, la peça més poderosa mentre dura la partida, fins i tot més que el rei, amb llibertat per anar amunt i avall, i per atacar i replegar-se d’una sola revolada. És tant el seu poder que l’aficionat creu haver perdut quan ja no la té, encara que l’hagi canviat per la dama del rival.

Per diferenciar els escacs valencians dels anteriors, durant molts anys se’l va conèixer com a joc de la dama. Si bé s’ha trobat que la dama prové d’un altre joc valencià, del marro de punta, precursor del joc de les dames, també s’han insinuat raons polítiques i per això en diem dama i no reina. La més inversemblant és que la dama simbolitza la dona de Ferran el Catòlic, Isabel de Castella. Però ella era estrangera a València, sense cap poder. La meva proposta és que la dama és la Reina Joana, filla de Ferran i Isabel, més trempada que tots els castellans que l’han fet passar per boja, la darrera de tota una nissaga que es va recolzar en el poble per regnar, amb parlaments i lleis consensuades no per fer mal sinó per progressar, empresonada de per vida per prendre-li els seus drets. El rei no pot ser Felip el Bell, usurpador d’una altra dinastia, i ben lleig si és que la Reina Joana no era boja.

Tot plegat fa entendre que hem anat enrere. L’escala social no existeix, el rei no regna per a tothom i les dones han de sortir al carrer per defensar els seus drets. Si ara a Madrid canviessin les regles del joc, seria tan avorrit com el que es jugava a la cort de Castella en temps reculats. Per sort, encara tenim en els escacs moderns un exemple dels trets bàsics que ha de tenir una societat perquè rutlli. I si per tradició els catalans no hem tingut mai cap rei, potser seria l’hora de promoure una dama plenipotenciària que fes front al rei enemic amb l’ajut incondicional dels seus peons.