Recordant Francesc Campà i Bernabé Llorenç
El 16 de març de 1939 és una data marcada per la tragèdia i la injustícia en la nostra història. Aquell dia, en les acaballes de la Guerra Civil i enmig de la repressió ferotge —depuració i purga— que s’estenia pel país, els nostres dos alcaldes escollits democràticament, Francesc Campà i Bernabé Llorenç, van ser afusellats per la Guàrdia Civil a les tàpies del cementiri del Carme de Girona. Enguany se n’han complert vuitantaset anys.
No eren criminals ni enemics del poble. Eren representants legítims de la ciutadania, homes que havien assumit la responsabilitat de governar els seus municipis sota els principis de la democràcia i de la voluntat popular. Havien estat escollits a les urnes, amb el suport dels seus veïns i veïnes, i exercien el seu càrrec amb la convicció que el servei públic havia d’estar al costat del poble. Eren persones del poble. Creien en la gent, en la cultura, en la llengua, en l’educació, en les idees, en els drets i en les institucions, i lluitaven contra l’opressió, la venjança i la injustícia cega, incontrolable i arbitrària.
La seva mort no va ser només l’execució de dues persones —com la de tantes altres—; va ser també un intent de silenciar els ideals republicans: la llibertat, la justícia social i el dret dels pobles a decidir el seu futur. Amb els seus afusellaments es volia esborrar una manera de fer política basada en la participació democràtica i en el compromís amb el país.
Però la memòria no es pot afusellar ni tan sols apaivagar. Amb el pas dels anys, el record de tots els qui van ser vilment assassinats, com Francesc Campà i Bernabé Llorenç, s’ha convertit en un exemple de dignitat i resistència. Recordar-los avui és un acte de justícia històrica i també una necessitat moral, perquè és un veritable compromís amb els valors pels quals van viure i pels quals van morir.
Reivindicar-los és reivindicar la democràcia. És reconèixer el sacrifici de tants càrrecs públics i ciutadans que van ser perseguits simplement per defensar les seves idees, per servir el seu poble; és a dir, per defensar la República. I és afirmar que la seva memòria continua viva, no com una ferida oberta, sinó com una llavor de dignitat que ens recorda que la llibertat i la democràcia s’han de defensar cada dia i des de tot arreu.
El record de Francesc Campà i Bernabé Llorenç és, sens dubte, inspirador, perquè els pobles que recorden els seus represaliats són pobles que es neguen a oblidar la seva història i que mantenen viva la voluntat de construir un futur més just, més pròsper i més lliure.
Josep R. Llobet i Poal
President ERC Guíxols
