La trista història d’un ciutadà

De vegades a la vida, un dia tot es torça i de sobte podem trobar-nos al carrer. Això mateix és el que li va passar a en Manel Pérez Crespo, un ciutadà de Sant Feliu. Separat, sense xarxa ni suport familiar, ja fa vuit mesos que en Manel viu sense sostre, desemparat i a la seva sort pels carrers de la ciutat.
Tot passejant un diumenge al matí, a l’alçada de la Plaça de l’Empordà, em trobo una persona asseguda i amb mirada perduda. És en Manel, que em reconeix i em demana si el puc ajudar. Fa uns dies que no esmorza ni pren coses calentes, tampoc ha dormit gaire. Llavors, jo el convido a esmorzar a una fleca propera. Mentre en Manel s’escalfa les mans amb el cafè amb llet que ha demanat, m’explica la seva vida:
“Per circumstàncies personals i familiars em trobo així; és molt dur i cruel viure al carrer. De moment, estic rebent l’ajut d’aliments de dilluns a divendres que em donen des dels Serveis Socials. També m’estan tramitant l’Ingrés Mínim Vital, i estic pendent de la valoració per una possible discapacitat. Durant molts anys havia treballat d’encofrador a la construcció. Aquest estiu he fet alguna feina de cambrer però ho vaig haver de deixar, doncs estic operat del maluc i no ho podia suportar.”

LA NIT DELS RATOLINS
El passat 2 de setembre, en Manel va posar una denúncia a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, perquè li van robar i agredir amb insults, puntades de peu i bufetades. Va ser atès al CAP per aquestes lesions.
Els agressors són un grup de quatre o cinc delinqüents que, pel que explica la víctima, dormen de dia i surten a caçar de nit. “Són molt cautelosos i no fan gens de soroll, com els ratolins”. En Manel afirma que “altres ratolins es mouen amunt i avall per tota la ciutat a la velocitat dels seus patinets, transportant dubtoses mercaderies amb total impunitat”.
Arran de viure al carrer, en Manel també ha rebut amenaces d’un altre grup de malfactors que no volen que expliqui res del que veu i escolta durant les nits ganxones. Fins ara, li han robat quatre vegades: tres mòbils, el DNI, la targeta Sanitària i 420 € en efectiu. Tot això mentre dormia, amb silenci i molta tècnica d’uns lladres que, segons en Manel, es mouen per la nit com els ratolins.
De moment, a la nostra ciutat no és possible encara trobar cap promoció d’habitatge social o assequible malgrat les promeses d’alguns polítics, que van predicant l’exitós model de ciutat turística i cultural.
Però no pot ser un èxit mentre hi hagi persones que viuen al carrer, a la seva sort i totalment desemparats. Ens consta que tenim més habitants sense sostre que malviuen per la ciutat.

El temps passa lentament per a la gent que viu al carrer, però en aquest tema, l’Administració no té pressa, i aviat arribarà l’hivern.
