L’Alguer

La ciutat de L’Alguer, que avui compta amb uns 42.000 habitants, va ser durant l’Edat Mitjana, quan els catalans érem els amos del Mediterrani, un punt tremendament estratègic, a mig camí entre els grans centres polítics de la confederació catalanoaragonesa: Barcelona i Nàpols. La ciutat va ser repoblada per catalans, principalment condemnats a penes lleugeres. Amb el pas del temps i la decadència de la Corona d’Aragó, L’Alguer va perdre la seva importància i va quedar en l’oblit més absolut.

L’any 1864 es van celebrar a Barcelona els Jocs Florals, amb la finalitat de revitalitzar la llengua catalana en el món de la literatura. Els membres del jurat van quedar bocabadats quan van llegir una carta enviada per l’arxiver de Cagliari, Ignazio Pollito, en la qual assegurava que en una ciutat d’aquella illa es parlava català. El diplomàtic Eduard Toda va visitar poc després L’Alguer i va confirmar la revelació de Pillito. “A Barcelona també es parla alguerès?”, li va preguntar la mestressa de la pensió. “Tothom”, va repondre Toda. Catalunya havia redescobert L’Alguer.

En aquell temps, L’Alguer comptava amb uns cinc mil habitants i no es parlava res més que el català. La immigració, l’escolarització, els mitjans de comunicació i el turisme farien mal a la llengua catalana. Recordo que des de ben petit, a l’assignatura de català, ens parlaven de l’existència d’una ciutat catalanoparlant a Itàlia i, abans d’entrar a la universitat, fins i tot ens especificaven els tres més significatius del suposat català que allí es parlava i ho acompanyava una fotografia d’un vestigi de l’antiga muralla de L’Alguer amb les banderes catalana i italiana al cim. Però podia existir una Catalunya italiana? Com era possible que en una sola ciutat, a la llunyana illa de Sardenya, es parlés català? Els que ho afirmaven em semblaven uns exagerats, per no dir mentiders. Però la meva curiositat per aquesta ciutat va anar augmentant, així que vaig consultar llibres, revistes i enciclopèdies (encara no s’havia inventat el Google), però el millor era una comprovació sobre el terreny.

Vaig desembarcar a Porto Torres, a l’illa de Sardenya, un assolellat matí de dissabte. En el mateix port es concentraven els autobusos. Vaig bescanviar unes paraules en italià (jo llavors ja el parlava correctament, tot i que l’accent català no m’ha marxat mai) amb el conductor sobre l’hora de sortida i on havia de comprar el bitllet. Quan vaig tornar, em va dir: “Sou català? Porto trenta anys treballant a L’Alguer. Si parlem a poc a poc ens comprendrem”.

Una sinuosa carretera, envoltada per un paisatge mediterrani pels quatre costats, em va portar fins a L’Alguer, a uns vint quilòmetres. Uns minuts abans d’haver llegit en un  indicador de carretera “Benvinguts a L’Alguer” segueixo adreçant-me als seus habitants en italià. Però el meu accent em delata i em contesten en català. Una llengua submergida però real. Pels carrers domina l’italià, però només domina, ja que no és estrany sentir de tant en tant algú parlant en català, que entenc perfectament tot i l’enorme influència que ha rebut del català i del sard, potser per la tremenda semblança entre l’italià i el català, més que amb el castellà, especialment pel que fa al vocabulari: gola, finestra, altra, parlar, porta, ferro, fondo, pruna, dona, ombra… 

M’endinso pel carri antic, un veritable viatge en el temps per carrers que estan igual que fa segles. Trobo alguns edificis d’una arquitectura clarament catalana, fins arribar a una bugaderia amb adhesius catalanistes a l’aparador. Li demano permís al seu gerent per fer una fotografia, i no sols me’l dona sino que després em convida a entrar al seu despatx i m’ensenya algunes publicacions alguereses en català i l’acta fundacional de l’escola d’alguerès Pasqual Scanu. Durant la nostra conversa, íntegrament en català, em diu que, de petit, a casa seva no es parlava cap altra cosa. Segons ell, uns 18.000 algueresos són capaços de parlar en català, gairebé la meitat de la població.

Després segueixo el meu passeig per aquesta ciutat, que em porta vers la torre de l’Esperó, on veig aquella imatge que havia vist en els llibres de català, potser la primera que vaig veure de L’Alguer, i que mai va esborrar-se de la meva memòria, ara l’estava veient al natural. M’hi encanto una bona estona abans de tornar al barri antic, ple de botigues de corall, el principal souvenir de l’anomenada “riviera del corallo”, tot i que el corall autòcton ha disminuït molt en els últims anys. No trobo res que evoqui el folklore català, el folklore de L’Alguer és sard. També comprovo que les banderes catalanes fora d’edificis oficials a vegades tenen tres barres, a vegades cinc.

Travesso l’antic camí que acompanyava el perímetre de la muralla i arribo al port, des d’on pujo unes escales i arribo a la plaça Porta Terra, des d’on surt el carrer de Catalunya, una de les principals vies de la ciutat. En una terrasseta demano un capuccino i encenc una cigarreta d’MS (Morte Sicura, diuen els italians), mentre m’arriben paraules en català:

“Invece jugar cinquanta francs no jugas res, ets tu que decides jugar. Fés una cosa, si jugas a u, són cinquanta francs de cop; si jugas a dos, són cent, no canvia res! Si jugas en l’altra màquina è lo mateix”. El costum alguerès d’anomenar francs a les lires és una influència del comerç amb Gènova.

El català era, sens dubte, una llengua viva a L’Alguer a finals dels anys noranta. No vaig sentir cap jove parlar-lo, però sí a molta gent adulta. Però aquests adults han crescut i ja ningú de menys de 70 anys el parla, si més no en públic. Recentment l’han introduït a l’escola i no falten els moviments culturals que lluiten per la seva conservació, potser perquè recorda el passat més brillant que ha tingut aquesta ciutat, per mantenir viva la flama de set segles de presència.

A nos veure, Alguer!

Miquel Roura (filòleg)