Tot llegint el Quixot
Fins al Parlament de Catalunya ha arribat una polèmica sobre el Quixot que ha servit, un cop més, per reivindicar-ne l’espanyolitat. El cas que no s’ha tocat és la molt probable catalanitat de l’autor,tesi que és motiu de riota per qui no vol aprofundir en la lectura del Quixot. A Internet hi ha el facsímil de l’edició més antiga que es conserva, la impresa a Madrid l’any 1605. Per llegir-lo, cal no perdre la vista amb els peus de plana i buidar el cap de prejudicis, establint una relació directa entre l’autor i el lector, com faríem amb qualsevol novel·la moderna. El bilingüe català-castellà, tindrà contínues sorpreses i, per això, és recomanable acompanyar la lectura amb la consulta al Diccionario de Autoridades, també a Internet, on podrem trobar el primer cop que es van escriure la majoria de paraules castellanes. Per exemple, Panza apareix per primer cop al Quixot, mai abans i la similitud amb panxa és força evident. De fet, si Sancho Panza el traduim al català, tindríem Sanç Panxa, un més dels nombrosos jocs de paraules que fa servir Cervantes, ja que Sancho Panza era força rabassut.
De les qüestions lingüístiques del Quixot se n’ha parlat molt a l’Institut Nova Història, i encara hi ha molta feina per fer. Per abellir aquest escrit, compartiré una de les descobertes que em va suggerir la lectura del Quixot: la ruta per on transcorre la trama, tradicionalment ubicada a la regió castellana de La Mancha. El cas és que en el títol del capítol X, Cervantes parla d’una “turba de yangüeses” però en el text només cita els “gallegos”, una incongruència que ha fet anar de corcoll a tots els estudiosos del Quixot i que aquí miraré de resoldre.
Cervantes diu que el trajecte el fan per un camino real. A Castella hi havia cañadas reales i veredas reales. De camins reals n’hi havia a l’Aragó, a Catalunya i a València. La raó era per protegir el trànsit de persones i mercaderies posant els camins sota la jurisdicció del rei, molt més severa, i així lluitar contra el bandolerisme, drama de què ens en parlarà Cervantes un cop el Quixot arribi a les envistes de Barcelona. Destacaré alguns llocs del trajecte del Quixot per veure si trobem cap camí real que compleixi les condicions. La primera població que cita és Almodóvar, tradicionalment relacionada amb Almodóvar del Campo, a La Mancha. Després arriben fins a una ciutat abandonada, apartada del camí real però a tocar d’un riu on hi ha força maquinària. Després topen amb uns biscains que van de camí cap a Sevilla per embarcar-se rumb a Amèrica, una volta molt llarga i sense rutes arreglades per anar de Bilbao a Sevilla, que convindria fer amb vaixell per fer-ne via. Tot seguit ens trobem amb l’enigmàtica “turba de yangüeses” i els “gallegos”. I més enllà, se’ns descriu una escena amb barbes i barbers.
Amb tots aquests elements, podem trobar el camí real. De Saragossa sortia un camí real cap al nord on toparem amb la població d’Almudévar. Més amunt, hi ha Osca on el camí real
passa per fora de la ciutat i a tocar del riu, on encara ara hi ha força maquinària antiga. La següent població és Angüés. Angüés!
La turba de yangüeses!
I els gallegos? Tot el trajecte transcorre paral·lel al riu Gállego. Per acabar, barbes i barbers remeten a Barbastre, població que es troba després d’Angüés seguint el camí real que mena fins a Barcelona. Així, descobrim que aquells biscains anaven fins al port de Barcelona per embarcar-se cap a Amèrica seguint un camí dreturer, arranjat i protegit. De fet, no és
cap secret que la segona part del Quixot ens condueix fins a Barcelona, i ara sabem que seguia el camí real de la primera part.
De llegir i entendre el Quixot és del que se’n tornava a parlar aquests dies. Espero que aquesta descoberta serveixi de mostra.
El Parlament de Catalunya, amb els diputats de Ciudadanos mostrant una edició commemorativa i reduïda del Quixot mentre la Consellera Laura Borràs diu que espera que almenys l’hagin llegit.
