El “Terra Baixa” més intimista de Guimerà

El certamen Guíxols Escena 2015 presentà un Terra Baixa (1896) en què Lluís Homar descarrega tota la seva vitalitat artística en forma de monòleg. L’adaptació ha estat feta pel mateix Homar i pel director de l’obra, Pau Miró. Aquesta nova versió va estrenar-se per primera vegada l’11 de novembre de l’any passat al TNC i segueix voltant pels teatres de tot Catalunya, condemnat a reviure aquest clàssic tan estimat.

Lluís Homar és Manelic, és Sebastià, és Marta i és Nuri. És la barreja de quatre passions humanes: ira, supremacia, amor i pietat. Terra Baixa es transforma en una obra més intimista que mai, una obra on un sol actor aconsegueix entreteixir tot sol diverses històries –perquè no només n’hi ha una- i on l’espectador les reconeix com una de sola. És una història d’amor, una de tantes de l’ enyorada vida rural d’antany. Però també és una història de desamors, la del senyor Sebastià, que viu engripat d’amor per la Marta.
I Lluís Homar comença calmat de temperament, obre la porta d’un decorat que recorda la d’una casa de pagès tapada al fons amb una llarga cortina. És la Marta, que juga amb el vestit de núvia que l’ha de lligar per sempre més a les mans d’un pastor d’ovelles de la Terra Alta. El foll Sebastià, el qui tot ho veu tot ho té, ha de casar-se amb una pubilla de casa bona si vol pagar els seus deutes amb Hisenda. Tot el poble sap que ells dos són una cosa sola, una ànima i no dues, però des de fora tot semblarà veritat. Un engany dins l’engany típic de l’orquestra teatral. L’únic aliè a aquesta corrupció de passions és el pobre Manelic, qui causa pena a tothom, l’innocent i pur Manelic. L’espectador es pregunta: fins quan durarà aquesta puresa? Quan començarà a rovellar-se aquest ser immaculat de la Terra Alta?
La Marta plora, però de sobte troba un posat amable i sincer i l’espectador ja sap que ja no és la Marta, sinó que ara parlarà la Nuri. No calen senyals o paraules. L’obra avança i el monòleg cada vegada guanya més tensió, tothom sap per on aniran les coses, però estranyament ningú acaba de tenir res clar. Sorgeixen més preguntes: com es prendrà en Manelic l’engany del casament? En quin moment la Marta es deslliurarà de les cadenes del senyor tot ho veu tot ho té i caurà als braços del pastor innocent? Com serà “l’he mort el llop” final?
L’escenografia és un punt clau, la disposició tan calculada de la taula, el mirall i les cadires és l’avís que alguna cosa ha de canviar per força. En el moment que la Marta obre la gran cortina que tapa el fons de l’escenari, la puresa apareix sobtada. És la natura encarnada de les passions revestida de fulles seques. Tot el fons escènic és paret amb fulles, marró també per terra, natura salvatge, senyal inequívoca de violència animal.
Àngel Guimerà decidí que la millor manera de fer entendre les passions humanes era, clarament, humanitzant-les. Havia de dotar-les d’ànima pròpia. I encertà. Lluís Homar absorbeix aquesta ànima i la fa vibrar. Terra Baixa és un clàssic per la seva energia dramàtica – que s’intensifica i explota a l’últim segon de l’obra- i també per la seva temàtica: l’etern setge entre la vida i la mort i l’amor que ho enreda tot.

ARIADNA SALA