Caram, hi havia un dret de pas!

1.-Resulta esperpèntic que l’Ajuntament s’hagi vist obligat a tornar les claus d’una finca que ha comprat al cap de pocs dies d’haver tancat l’operació.

2.-Semblaria que si existeix aquest dret de pas, l’Ajuntament no l’hauria d’haver barrat mai. L’Ajuntament no pot al·legar que no coneixia l’estat de la finca i impedir a les braves el pas a uns veïns que sempre han accedit a casa seva per aquell lloc. Aquesta actuació no és digna d’una institució municipal.

3.- Contràriament, si es considerava inexistent el dret de pas, semblaria que la defensa d’aquesta posició per part de l’Ajuntament hauria d’haver estat més sòlida del què al final s’ha

demostrat. És evident que no ha aguantat el primer assalt i per tant demostra també una lamentable gestió. Segons ha explicat el mateix regidor, el registrador de la propietat ha

denegat la inscripció tal com considerava l’Ajuntament que s’havia de fer en referència a aquest punt.

4.-Davant tot això,  la Junta de Govern no ha tingut més remei que acordar iniciar accions legals per tal que sigui un jutge qui finalment li digui al registrador què ha d’inscriure i als veïns que han de passar per un altre lloc.

En resum, al cap de pocs dies de sortir de cal Notari i comprar la finca de Can Blasco, ens trobem que l’Ajuntament ha de tornar les claus, té problemes per inscriure la propietat que ha comprat al Registre i es veu obligat a anar al jutjat.

Creiem que abans de sortir als mitjans fent publicitat de la seva meravellosa gestió i dient que per fi uns jardins que eren del poble tornen a ser del poble, primer haurien d’haver fet bé els deures i comprovar com estaven aquests drets de pas, per què ara resulta que els ciutadans han pagat prop d’un milió d’euros per uns jardins en els quals no podran entrar fins que un jutge no resolgui el contenciós, que pot ser que falli en contra de l’Ajuntament i llavors la solució s’allargarà més en el temps.  El que sí  que sabem, és que per ara, els que han pogut anant d’excursió als jardins són els membres de l’equip de govern quan van presentar la compra a la premsa.

Encara que el senyor alcalde, al tercer Butlletí Municipal, en la presentació afirmés que es compraven “uns terrenys d’una superfície de més de 5200 metres quadrats que inclouen la

muralla del segle XVIII, la torre de guaita, la casa modernista i els jardins”, de cases només n’han comprat mitja, i d’aquí els problemes. Ironies a part, el problema és molt seriós i qui

pagarà els plats trencats, si la sentència no és favorable a l’Ajuntament, serà la ciutadania, que és finalment qui paga mitjançant els impostos.

No sembla pas, doncs, una gestió  que pugui merèixer gaire bona nota.